Periodistes perseguits

per Joan Canela

Columnistes

Periodistes perseguits
Periodistes perseguits

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Aquesta setmana han estat fent una xicoteta gira per València –parlant amb entitats i periodistes, fent actes públics- la mexicana Gabriela Rasgado i el sahraui Said Amidán. Ambdós tenen en comú que han estat acollits per programes de protecció de defensores dels drets humans. Rasgado a Catalunya i Amidán al País Valencià.

De fet, tenen en comú molt més que això: han estat perseguits, assetjats, amenaçats i, en el cas d’Amidán, fins i tot detingut i torturat. I tot això per, senzillament, fer la seua feina de la forma més honesta i compromesa possible. 

Deia Kapuscinski que «el veritable periodisme és intencional… Es fixa un objectiu i intenta provocar algun tipus de canvi. El deure d’un periodista és informar, informar de forma que ajude a la humanitat». I seguint aquest precepte, Rasgado i Amidán fan, sobretot, veritable periodisme.  

Acostumats com estem als mitjans mainstream del nostre país, sempre al servei de qui paga, dèbils amb els forts i forts amb els dèbils, l’exemple de Rasgado i Amidán retornen l’esperança cap a un periodisme valent, lliure, compromés i enfrontat al poder.

Ara, aquest compromís té conseqüències i es paga car. En les xarrades, Rasgado –especialitzada en migracions, abusos policials i corrupció- explicava que ha rebut amenaces i assetjament en les xarxes i en persona i que ha estat investigada per la policia. Fins i tot el mateix governador de Veracruz s’hi va referir com una «desestabilitzadora» i una «amenaça pel progrés que tots desitgem». I a Mèxic, aquestes paraules massa sovint obrin la porta a fets molt greus i a crims.

Per la seua banda, Amidán forma part del col·lectiu Equipe Media, una xarxa de joves, la majoria dels quals sense formació periodística, que el 2009 van decidir agafar les càmeres de vídeo i començar a documentar les violacions dels drets humans per part de les forces d’ocupació marroquines al Sàhara Occidental, un territori on els periodistes internacionals tenen prohibida l’entrada. La seua feina de difusió els ha comportat una duríssima repressió, incloses les detencions, tortures i la condemna a vint anys de presó per un dels seus membres. La seua tasca ha estat reconeguda per diferents entitats, inclosa la Unió de Periodistes Valencians, que el 2020 els va atorgar el seu Premi a la Llibertat d’Expressió. És possible fer-se una idea de les dificultats en què treballen veient el curt documental Tres càmeres robades.

No siguem, tampoc, massa innocents. A casa nostra, el periodisme compromès també es paga, majoritàriament en forma d’acomiadaments, ostracisme i expulsió de les tribunes més visibles. Les comparacions no són possibles, no ens trobem en una situació com la de Mèxic o el Sàhara ocupat, però tampoc oblidem que l’assetjament i amenaces a periodistes, la persecució judicial o el tancament de mitjans –aquesta mateixa setmana la revista basca Kalera Info- són cada cop més habituals. Esperem no tornar mai a situacions com les que encara viuen Rasgado i Amidán, però per evitar-ho és important denunciar qualsevol retrocés en les llibertats d’expressió i informació per xicotetes que semblen.