Breu defensa de les humanitats

per Vicent Riera i Escrivà

Veus

Breu defensa de les humanitats
Breu defensa de les humanitats

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

 

humanitats: f. pl. Conjunt de disciplines relatives a l’ésser humà, com ara la filosofia, la literatura, la filologia i la història. Antigament, llengua i cultura clàssiques.

 

James Rusell Lowell, insigne poeta i assagista nord-americà del segle XIX, estava convençut que la universitat havia de ser un lloc on no s’havia d’ensenyar res que fora útil. Creia que Amèrica no seria capaç de sostindre una universitat fins que un home no poguera guanyar-se la vida investigant les arrels sànscrites. Està clar que este escriptor advocava per una universitat que es troba als antípodes de les universitats actuals, les quals s’han convertit, en bona mesura, en mers centres de formació professional ultraespecialitzada, allunyats de qualsevol síntesi integral i generalitzadora de l’ésser humà com la que proposava Wilhelm von Humboldt quan va dissenyar els plans d’estudis que havien de configurar la Universitat de Berlín. Com afirma Jordi Llovet en el seu assaig Adéu a la universitat, el sistema universitari prussià de Humboldt va ser pensat contra el sistema tecnocràtic napoleònic, molt pragmàtic i amb un èmfasi extraordinari en l’especialització i en la transformació de les universitats en escoles d’oficis. Una de les innovacions de Humboldt va consistir en la implantació de dos classes de cursos universitaris molts diferents: els propedèutics o preparatoris, durant els dos primers anys de la carrera, i els seminaris dedicats a fomentar la discussió entre professors i alumnes i a estimular la recerca en qualsevol branca del saber. Este model reservava un lloc central per a la facultat de Filosofia i per a les facultats de Lletres en el si de tot el conjunt dels sabers impartits a les universitats, fins i tot els més científics i tècnics. En això Humboldt seguia la lliçó dels humanistes i il·lustrats que estaven absolutament convençuts que hi devia haver alguna cosa més per davall de l’indefugible canvi constant que acompanya les nostres vides i que esta cosa havia de ser, forçosament, l’objecte d’allò que anomenem les litterae humaniores (les humanitats).

Tinguem en compte que la ciència explica raonablement bé com passen les coses, però no explica el lloc que ocupa l’ésser humà entre les coses que passen. És en este punt de néant (no-res)i d’absoluta falta de sentit on l’estudi de les humanitats resulta necessari, imprescindible. Podem fer que les nostres màquines digitals calculen mitjanes aritmètiques, variàncies, desviacions típiques i moltíssimes coses més, però una sentència de contingut netament juridicopolític com:

 

Ubi libertas cecidit, nemo audet libere loqui.

(On decau la llibertat, ningú no s’atrevix a parlar lliurement.)

 

o una reflexió desencantada com esta de Fedre:

 

Qui vult malefacere semper causam invenit.

(Qui vol perjudicar sempre troba un motiu per a fer-ho.)

 

estan fora de l’abast de qualsevol màquina o procés automatitzat que hàgem estat capaços de crear fins ara. I això passa perquè estos dos enunciats al·ludits posen en joc assumptes no mesurables o quantificables i, per tant, inaccessibles al gèlid cor digital dels nostres estris tecnològics. Però estes coses no quantificables com són la llibertat d’expressió, les justificacions fal·laces de la cobdícia dels poderosos i d’altres, resulten absolutament crucials per als membres de la civitas, o siga per a la ciutadania.

Segons el professor J. Echave Sustaeta, el més valuós del conreu de les lletres clàssiques rau en el fet que no podem deixar que es perda allò que els clàssics van intuir i comprovar com a grandiós, cert, sublim i veritable. En els textos dels autors de l’antiguitat clàssica estan dipositats els mètodes, les normes, els sabers i els corol·laris imprescindibles per a l’ésser humà de qualsevol lloc i època. Mètodes i sabers que no passen mai de moda i als quals hem d’acudir una vegada i una altra per tal d’assolir una vida més virtuosa (en el sentit aristotèlic del terme) i perfecta.

Segons que diu el professor Llovet, en països com Alemanya, Suïssa o Àustria, els estudis filològics i filosòfics conserven un prestigi social que s’ha perdut en els ingrats països romànics, els quals ja no recorden ni de qui són fills. Això, al meu entendre, és una autèntica llàstima i constituïx un grandíssim error, si tenim en compte que, com he afirmat en un altre article, estos tres països centreeuropeus també tenen un nivell de desenrotllament científic i tecnològic prou més elevat que el dels amnèsics països llatins.

El prestigi de les humanitats no està renyit, de cap de les maneres, amb el progrés científic, tecnològic i econòmic de la societat, és més aïna al contrari. A les proves aportades em remet.