Ciutat de supermercats

per Joaquim Iborra

Tribuna

Ciutat de supermercats
Ciutat de supermercats

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

En un article anterior (Els campanars d’ahir) vaig citar Toni Sabater, l’autor del llibre Ciutat de campanars, quan parla dels campanars com a elements urbans que «han marcat l’espai i la vida de la gent (...) determinant l’àmbit d’una ombra inesborrable i definint per la proximitat els carrers i les places que els envoltaven: els diferents barris de la ciutat». Tot i que Sabater no té la pretensió que els seus dotze campanars caracteritzen inconfusiblement cada un dels barris visitats, és un fet que els campanars han regulat la vida en les ciutats i pobles. Sabater els anomena «fars», com també fa Rafa Lahuerta en referir-se al Micalet. Si els mariners hi han orientat el seu rumb, els homes i les dones han viscut també pendents de les campanes, de dia i de nit, a dins i a fora del poble, en la festa i en el treball.

Però tot això és un residu del passat. Si tenim la il·lusió que els campanars encara identifiquen un barri és perquè s’alcen a la vora d'una plaça, o d’una cruïlla de carrers o camins, o d’un simple eixamplament. Primer era la plaça; després, el campanar s’hi va instal·lar per a ser vist —per a ser sentides les campanes— des de tots els angles que hi conflueixen. És la plaça que té aquest poder d’articulació del barri; o bé l’avinguda, que és la plaça de la ciutat moderna. De tots els elements urbans i arquitectònics d’una ciutat, els carrers i places són els que persisteixen amb més obstinació. Els edificis es transformen o desapareixen, els comerços també, els vehicles, l’empedrat, els arbres… En els dos últims segles, molts homes, passats els anys, s’han quedat perplexos i desorientats davant el carrer on havien nascut. Tot havia canviat fins a fer-lo irrecognoscible. Si estaven segurs que aquell era el lloc enyorat és perquè la traça dels carrers persevera, com molts topònims. És cert també que molts es perden sense deixar ni rastre. Els carrers, però, tendeixen a sobreviure. Fins i tot els eixamples de nova planta han hagut de fer concessions als camins, carreteres i séquies dels camps que ara ocupen. Alguns trams de modernes autopistes segueixen l’antic camí que unia des de sempre dos pobles, traçat a cordill de campanar a campanar. Més obstinada encara és l’orografia. No parle del paisatge, que també canvia, sinó dels pendents del terreny, del riu —amb aigua o sense— que travessa la ciutat, de la proximitat o llunyania de la mar. Tot això marca profundament la ciutat. És veritat que avui ja no estem tan segurs de l’estabilitat de la topografia, quan pensem com s’allunya o s’acosta el mar als voltants d’un port, o com les muntanyes i valls desapareixen amb autopistes i embassaments, o quan contemplem alarmats els mapes de la costa que els científics preveuen per culpa del canvi climàtic. A pesar d’això, és inversemblant que Alcoi deixe de ser una ciutat tancada entre muntanyes, o el Palmar un poble entre canyes i fang. L’orografia és tossuda, com la traça dels carrers i places.

Places, carrers i orografia a banda, quins són els «campanars» d’avui? Quins seran els de demà? Què és allò que marca «l’espai i la vida» dels nostres barris? Si volguéssem escriure una guia com la de Sabater, orientada a una descripció de la ciutat viva avui, ¿al voltant de quins elements urbans l’organitzaríem?

Els primers «campanars» de la ciutat moderna van ser les estacions de tren. Per primera vegada en la història, un edifici urbà important no se situava en una plaça, o vinculat a un camí. Al contrari: amb el temps, una nova plaça o avinguda creixerà a la seua vora. El recorregut de les vies sovint replicava en paral·lel el de les carreteres, però les exigències i extensió de la infraestructura ferroviària el desviava lluny o molt lluny. Com els ports marítims i fluvials, les estacions tingueren, en el seu origen, un caràcter més o menys perifèric. A poc a poc, s’hi han anat integrant en la ciutat, sempre amb dificultats i lentitud. Com també els ports, a costa de convertir-los en llocs d’oci i de desplaçar l’activitat real més enllà. L'estació de trens, a les ciutats, va adquirir de seguida la categoria de «campanar» major. Res ha condicionat tant València com l’estació de trens i la platja de les vies. Entorn d’estacions i estacionetes, la xarxa de parades de tramvia o bus articularan fortament la ciutat i l’àrea metropolitana. Encara més les estacions del metro. Això sí, les antigues places i cruïlles continuaran imposant el pes de la història, i concentraran recorreguts i estacions.

En tren va arribar l’Estat, i plantà els seus edificis administratius: l’ajuntament, l’edifici de correus, la delegació del govern, les casernes, les escoles i les oficines d’hisenda. De bracet amb el seu sistema bancari, desplaçaren el centre de les ciutats cap a un nou centre administratiu i la city. Fins fa ben poc, les oficines bancàries marcaven els centres urbans. Les ciutats més importants tenien catedral: el Banc d’Espanya. Avui, aquests campanars també estan en decadència. La major part de les oficines han tancat —i les que tancaran. Què passarà amb el carrer del Pintor Sorolla de València? De segur es transformarà i probablement esdevindrà l’ampliació natural del carrer de don Joan d’Àustria.

Si ho pensem bé, de la ciutat antiga —la que va fins a l'aparició del tren— no resta en peu cap pol d'atracció significatiu. Ni tan sols els mercats, tan antics o més que les places. Tant, que moltes places i ciutats tenen el seu origen urbà precisament en els mercats: «mercat» i «plaça» —i «ciutat»—, per a moltes generacions, han estat sinònims. Per desmentir-nos, podríem adduir la vitalitat actual del Mercat Central. Ell ha estat un «campanar» dels més alts, capaç de marcar tot un barri. Avui s’ha produït el fenomen invers: ja no és el mercat que singularitza el barri, sinó l’activitat actual d’aquest el que transforma el mercat. Sobreviu com a atracció turística i al preu d’una metamorfosi profunda. Així, per exemple, les parades del peix van tancant una darrere de l’altra, senzillament perquè no deu ser fàcil convèncer un viatger d’emportar-se un llobarro fresc a dins de la maleta. El seu esplèndid edifici es va alçar, com sol passar, en el moment àlgid previ a la davallada. I si aquest era el Central, és perquè n’hi havia molts altres perifèrics, més petits però amb una gran vitalitat, com el de Patraix, el de Colom, el de Russafa o el de Jerusalem, a cobert o escampats per molts carrers. Només alguns, com el de Russafa, mantenen el seu caràcter i la capacitat d’influència en un barri. La resta s’han transformat en mercadillos de roba amb un cert èxit; o bé les poques parades que resten s’han reclòs en algun local de planta baixa, o simplement han desaparegut.

Ara és el moment dels supermercats. Distribuïts per tota la ciutat, irradien una influència perceptible allà on apareixen. És cert que s’instal·len en llocs prèviament favorables, però, en obrir les portes, transformen l’àrea al seu voltant. Fins i tot tenen sobrada capacitat d’atracció com per a prescindir de les places. A València, crec, no hi ha un sol supermercat en una plaça. No els cal aquesta visibilitat. Depenen només d’ells mateixos. I és que no hi ha res que funcione tan bé com els supermercats. Són establiments modèlics, nets i ordenats. Els dependents et somriuen i a vegades et tracten de vostè. Les prestatgeries estan sempre plenes. Saben què necessites molt abans que tu mateix en sigues conscient. Si et cau un pot i es vessa el contingut per terra, surten a netejar-lo i no te’l fan pagar. I obrin tot lo dia. Diuen que abusen dels treballadors i que els paguen malament, però se’ls veu contents. Els qui no hi són, aspiren a treballar-hi. Escolte converses d’universitaris que parlen amb admiració i enveja de l’empresari model, a qui voldrien assemblar-se com més aviat millor. Si abans els ordes religiosos es repartien el territori i la influència en l’antiga ciutat, en els últims cinquanta anys molts han intentat de fer-se amb un tros del pastís en el sector de l'alimentació —a la ciutat i a tot el país. Avui és cosa de dos, enfrontats en una guerra que serà dura i en què el més feble, si cal, es vendrà l’ànima. Si calgués reescriure el vers de Victor Hugo, caldria parlar de València com a la ciutat dels tres-cents supermercats.

Des de sempre, els mercats —el comerç, incloent-hi el comerç de l’oci—han estat l’origen i raó de ser d’una ciutat. Però el predomini dels establiments que només venen coses és un fenomen de la ciutat moderna. Com també la pèrdua, en part, del seu caràcter residencial, si més no en el centre urbà. Avui, el comerç té l’exclusiva. La producció ha estat desplaçada a fora de la ciutat —i a fora del país. Quan les oficines, botigues i bars tanquen, el carrer es buida. La gent va al centre a comprar o a divertir-se. Un dels fenòmens més notables de transformació urbana a la València moderna té a veure precisament amb la implantació d’un establiment especialitzat en la venda de productes de tota classe: El Corte Inglés. Aquest gran magatzem ha caracteritzat profundament tota una zona de la ciutat, com abans feia un campanar, o l’església o convent a què servia. Fins i tot ha marcat la ciutat sencera, en competència amb el Micalet. Joan Fuster afirma que, per a la gent dels pobles, València ha estat sempre «una gran botiga». A partir del 1971, València va ser El Corte Inglés. Va aplegar un moment en què el preu dels habitatges i locals es quantificava en funció de la distància a El Corte Inglés. Les agències immobiliàries bé ho sabien. El Corte Inglés va desplaçar el centre comercial i administratiu de la ciutat cap a l’est. Què seria, avui, el carrer de Colom sense El Corte Inglés? ¿Hi hauria una estació de metro precisament on hi ha l’estació de Colom, amb les dues boques justament encarades a les entrades de dos establiments de la marca? Poc falta perquè desembarquen a dins. Quan passem per davant de la plaça de bous ja percebem si El Corte Inglés ha obert o no. No cal aplegar a les seues portes per a saber-ho. Tot el barri se’n ressent. No obstant això, El Corte Inglés també caurà, com ell va fer caure el convent de Santa Caterina de Siena i l’església, amb el seu campanar, com aquest arrasà el fossar jueu que hi havia abans. Potser durarà molt menys, perquè els diaris van plens dels símptomes de la decadència. Per contra, el carrer de Colom aguantarà. D’una manera o altra, continuarem fent el recorregut, amunt i avall, de les antigues muralles.

No és gens fàcil descriure una ciutat, una ciutat com València. Segons Camillo Sitte, per conèixer una ciutat, per prendre-li el seu pols particular, s’han de fer tres coses: menjar en un restaurant, visitar una llibreria i pujar a un campanar. No sé si ara el consell serveix d’alguna cosa. Als restaurants trobarem sovint la cuina internacional, els best-sellers mundials a les llibreries i, als miradors de les ciutats grans, panorames monstruosos des d’on no sabem distingir res. Des del Micalet, avui, tot i que encara es veuen els campanars de València, la vista es perd en uns voltants indefinits i confusos, i no endevina l’essencial: els supermercats. Més d’un, com ara Enric Sòria, ha fet notar el to elegíac de llibres com la guia de Toni Sabater. I és que resulta difícil compaginar l’interès pel passat i alhora pel present. Sembla que els qui són sensibles al passat, es miren amb horror el present i el futur. Per contra, els optimistes no veuen en el passat res que valga la pena de ser conservat, o només ho fan d’una manera superficial i inconnexa. Caldria escriure sobre València sense nostàlgia pel seu passat, però sense indiferència; encuriosits pel futur, però sense deixar perdre el que no sabem millorar; sense la fredor del foraster ni la vanitat del natural.