Carta a la meua llar

per Irene Bailo Pobes

Veus

Carta a la meua llar
Carta a la meua llar

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

No eres meua, però et vull i et sent de la meua possessió. Em sent en pau, en calma, un sentiment que no es pot sentir perquè sí, que se sent només quan has crescut, aprés, experimentat i connectat en eixe lloc. 

Et vull tranquil·la Xàbia, et vull sola, et vull amb el teu color blau, et vull amb els teus capvespres, amb tota la teua fauna marina i terrestre. Et vull sense riscos, sense explotació, sense persones que embruten la teua essència. 

Et vull massa per a acceptar que estàs desapareixent, que un dia ja no et sentiré tan a prop, i el motiu no serà perquè m'he allunyat de tu, és molt més violent que tot això. Et sentiré lluny perquè el que abans era llar s'ha convertit en cases passatgeres amb persones passatgeres que no poden arribar a connectar amb la teua meravellosa essència. 

Mai estaré preparada per a aquest moment, i encara que això ja estiga passant i només siga el principi d'una catàstrofe turística, t'agraïsc haver-me oferit la teua mar i les teues muntanyes en les quals vaig trobar sempre la pau i em vaig sentir protegida en aquesta xicoteta part del món que era la meua llar.

Sent la impotència que se sent quan una muntanya es crema i no pots apagar el seu foc, sent que les meues mans són molt xicotetes i que el control es posa sobre unes mans molt més grans que les meues. Han anat destruint cada part de tu, les muntanyes en foc i construcció, la teua mar coberta d'olis, la teua gent obligada a deixar la seua llar per la pujada imparable dels lloguers, cada vegada més dispersa, cada vegada més sola.

La meua llar quedarà en mans dels qui van vindre perquè van poder i no van veure l'impacte en això, la meua terra no és meua, és d'aquell poderós que pensa en ell, però no en l'impacte. És terrible i violent, però la meua llar és una peça de puzle controlada pel capitalisme.

La perd, però el meu dolor no em pertany només a mi, també als indefensos que no poden escriure aquesta carta, que no tenen advocats, als qui no s'escolta, als qui es va eliminant del mapa a poc a poc o de colp.

Ja no em preocupa l'ésser humà, ja no em preocupen aquelles mans plenes de bitllets, perquè al cap i a la fi el mateix capitalisme acabarà sent el seu propi enemic. Em terroritza que ells patisquen, que no tinguen defensa, que destrossem la seua llar sense cap mena de remordiment ni dret.

I us assegure que ser conscient d'una cosa tan profunda i cruel com aquesta, és el més aterridor que pot experimentar una persona. Una vegada conscient d'això, no podràs viure tranquil la resta dels teus dies i això... supose que espanta massa.

Ho hem permés, ho han permés... han fet de la nostra llar un paradís de bitllets. Açò no és una simple carta sentimental, açò porta una gran crítica. El turisme és meravellós, però sense control és insostenible i destructiu, el turisme mata, encara que sone violent, posa fi a les vides dels qui un dia els va pertànyer aquest lloc, dels qui han perdut la seua llar, dels qui han sigut violentament silenciats. 

Però qui sap, malgrat tot el mal causat per l'ésser humà i creient-se aquest superior a la resta, pot ser que en el fons estiguem menyspreant la força de la naturalesa i que un dia siga ella la que ens done la lliçó definitiva.