Tal dia com hui del 1418 es va beneir la campana grossa del Micalet

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1418 es va beneir la campana grossa del Micalet
Tal dia com hui del 1418 es va beneir la campana grossa del Micalet

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 29 de setembre del 1418 es va beneir la campana grossa de la torre del Micalet de València. Una campana de 300 quintars de pes a la qual se li va posar el nom de Miquel, en atenció al sant que l'Església catòlica celebra en aquest dia perquè protegira la ciutat de tempestes, vents desfavorables i altres mals. 

El campanar de la catedral de València, una construcció inspirada en la seu vella de Lleida, també va prendre el nom del sant en diminutiu: Miquelet, que amb la fonètica local ha esdevingut Micalet. Aquesta torre no és la primera que va albergar campanes a la catedral, ja que el «Campanar Vell», situat a l’actual aula capitular vella o capella del Sant Calze, tenia també diverses campanes, de les quals es conserva la Caterina, del 1305, la més antiga de les que encara estan en funcionament als territoris de l’antiga Corona d’Aragó. El «Campanar Nou», o torre actual, es va començar a construir el 1381, com es pot llegir a la làpida que hi ha als peus, i es va finalitzar cap al 1420. Des d’aquest moment es van fondre successives campanes fins a arribar al conjunt d’onze que hi ha hui. 

La torre del Micalet té forma de prisma octogonal, amb un perímetre i una altura iguals: 58,80 metres. A l’interior, hi ha una escala helicoide de caragol amb 207 graons de pedra, des d'on s'accedeix als diferents pisos i a la terrassa superior. El primer pis o cos és massís, excepte al lloc de l'escala. Al segon cos, trobem l'antiga presó o «asil de la Catedral», de planta octogonal i amb sostre de volta. Al tercer cos, hi ha una sala semblant, però més gran, coneguda com a «casa del Campaner». Aquesta sala es comunica amb la superior a través d’un forat practicat al sostre, que permetia passar algunes cordes de les campanes fins a la mateixa cambra del campaner, des d’on aquest feia els tocs més senzills. En aquells moments la dedicació del campaner era intensa, cosa que l’obligava a romandre durant tot el dia a prop de les campanes: tocava unes deu vegades al llarg de la jornada i durant quasi dues hores els dies ordinaris.

Al quart i últim cos, la «sala de les Campanes», hi ha set finestres en què pengen les 11 campanes, i una huitena obertura, que dona llum a l'escala. Finalment, des de la terrassa, on està la campana de les hores i la dels quarts, es pot veure una magnífica perspectiva de la ciutat de València, sobretot del centre històric.

Les campanes del Micalet van ordenar la vida civil i religiosa de la ciutat de València des del segle XV fins al segle XX, però històricament la torre ha servit per a més coses que un simple campanar. La segona planta era el lloc on s'acollia els refugiats de la seu, i des d'aquesta es feien les fumades, que amb les nombroses torres que hi havia al llarg de la costa valenciana, alertaven del perill de pirates i turcs. Al segle XIX, avisava de l'entrada i sortida de naus del port de València.

Des de sempre, les seues vistes han impressionat els visitants de la ciutat, que n'han deixat constància en alguns escrits, com ara Victor Hugo, o la descripció que el 1792 feia el botànic Antoni Josep Cavanilles de l'Horta de València vista del de dalt la torre. 

El Miquel és la campana principal, que dona nom a la torre. És la que marca les hores i pesa 10.997 quilos, la més gran encara en ús de tota l’antiga Corona d'Aragó. El Sant Vicent Ferrer és la campana dels quarts, pesa 724 kg i és del 1736. Ambdues són a l'espadanya del campanar.

A la «sala de Campanes», n’hi ha hagut onze des del primer moment de la construcció de l'edifici. En temps medievals parlaven «dels cinc senys i les sis morlanes»; en temps més recents, «de les cinc grans i els sis tiples». Aquestes són les utilitzades per als diversos senyals diaris, festius, de mort i extraordinaris. Per als vols, això no obstant, és costum antic utilitzar-ne només les cinc grans. La més antiga és la Caterina (512 kg), del 1305, fins ara la més antiga en ús de tota la Corona d'Aragó, mentre que la més nova és laViolant (409 kg), del 1735. Els altres tiples són l'Eloi (260 kg), l'Úrsula (307 kg), del 1438, la Bàrbara (767 kg), del 1681, elPau (767 kg), del 1489 i l'Arcís (2.048 kg) del 1529. De les grans, elVicent (1.740 kg) és del 1569, l'Andreu (2.047 kg) del 1604, el Manuel (2.500 kg) del 1621, elJaume (3.075 kg) del 1429 i laMaria (3.590 kg) del 1544.

Es tracta d'un dels conjunts més nombrosos de campanes gòtiques de tot l'Estat, amb dues de majúscula gòtica (la Caterina i el Jaume) i cinc de minúscula gòtica, l'Úrsula, el Pau, l'Arcís, el Vicent, l'Andreu i la Maria, a les quals cal afegir el Miquel

Cada matí, i els dies de toc, la sala de campanes està oberta al públic, sota la vigilància dels campaners de la catedral de València. La gestió de la torre, exceptuant-hi les visites a la sala de Campanes, va a càrrec del personal que depén del capítol metropolità de la catedral.

 

Fonts: Cultural València, Ajuntament de València / Viquipèdia