El rovell de l’ou és sagrat

per Lourdes Toledo

Columnistes

El rovell de l’ou és sagrat
El rovell de l’ou és sagrat

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Quan era menuda m’agradava molt observar com mon pare es menjava un ou fregit per a esmorzar. De vegades se’l preparava ell, d’altres, les més sovint, ma mare. A mon pare li agradava posar una dent d’all dins de l’oli bullint i de vegades un vitet per tal de donar-li aroma i un toc picant a l’ou. Per descomptat, l’oli havia de ser d’oliva, no se’ls ocorria emprar oli vegetal, i encara menys afrancesar-se a la mantega. Tampoc per aquells temps el personal en general s’havia tornat gourmet amb això de tastar olis als pobles i llocs d’origen. A mon pare, que era de poble, –de terra de marjal, no d’oliveres– l’oli d’oliva del supermercat ja li estava bé.

Com que ell tenia el colesterol i els triglicèrids pels núvols –un tresor que he heretat, a més d’uns diners modestos però valuosos, que m’ajudaren a convertir-me en propietària– els ous fregits, mon pare se’ls dosificava. Era l’època en què menjar ous, i sobretot fregits, resultava terrible per a la salut. Per això, el millor moment de la setmana per a ell arribava, sense dubte, amb l’hora de cruspir-se l’ou fregit dels dissabtes.

A mon pare li agradava la clara blanca i llefiscosa, sense randa esfilagarsada però ben feta, esponjosa i amb algun raig verd d’oli. El rovell havia d’estar ben tou i cobert per un tel blanquinós que li apareixia en cobrir-lo amb delicadesa d’oli bullint tot just uns segons abans de traure’l de la paella.

L’ou se’l menjava a la cuina –una cuina allargassada i angulosa que en un moment donat es feia tan estreta que amb prou feines hi cabíem els quatre que érem de família, sort que sempre hem estat esprimatxats– i l’acompanyava molt sovint d’una llonganissa, una viena de pa acabada de comprar i un gotet de vi, molt probablement dos, i de postres, un carajillo.

A mi m’agradava observar-lo mentre es menjava l’ou perquè es delia i perquè era el moment de robar-li una mullada del rovell. Això el treia de polleguera, però sempre hi acabava cedint. Jo em feia amb un tros de pa d’amagatotis i m’apropava a ell per darrere, de manera que quan se’n descurava li prenia una sucada d’aquell rovell cèntric, rodó, flonjo, greixós i brillant. Si era el cas que arribava a temps per a petar el rovell, allò em semblava sensacional, però normalment aquest privilegi li’l cedia perquè al capdavall era el seu ou setmanal i perquè el rovell de l’ou és sagrat.

Probablement va ser tota aquesta litúrgia culinària allò que m’aficionà a preparar-me un ou fregit en els moments més punyents de la vida. Primer em vaig comprar paelles de foneria, després em vaig aficionar a tastar olis diferents, de preferència premsats en fred, (tinc una feblesa pels de la Serra d’Espadà), després vaig començar a comprar ous de corral, vaig continuar, això sí, amb la tradició de la dent d’all i el vitet –de vegades en posava dos perquè m’encisa el picant– i més tard, i segons l’humor, vaig aficionar-me a fer provatures amb el pimentó de la Vera, la tòfona de Sarrió i la sal d’es Trenc.

A hores d’ara –ben lluny d’aquella adolescent que abordava furtivament el rovell de l’ou setmanal patern– confesse que menjar un ou delicadament fregit és per a mi un plaer tan exquisit i únic com ho era per a mon pare perquè, si alguna cosa vaig aprendre d’ell, és que la grandesa de la vida brolla sovint de les petites coses, i no és poc...