L’enfonsament

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Tribuna

L’enfonsament
L’enfonsament

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Cada vegada més u té la sensació que això al que anomenem el «sistema» es va afonant lentament. Una mica per ací, una mica per allà, les rajoles del bloc d'edificis de la modernitat es van desprenent i emergeixen polsegueres sospitoses que fan témer que alguns fonaments estiguen alarmantment corroïts. Succeeix d'una manera similar al descrit en la pel·lícula francesa L'odi, dirigida en 1995 per Mathieu Kassovitz, la veu del qual en off relata alguna cosa així com que «esta és la història d'un món que s'afona, i que a mesura que ho fa es diu a si mateix: fins ara tot va bé, que fins ara tot va bé, però el problema no és la caiguda si no l'aterratge».

Aparentment el gran bloc d'edificis modern es manté en la seua configuració essencial, però per poc que un repare comprova que s'esquerden uns certs barandats, que es converteixen en ruïna uns certs salons, que semblen cedir uns certs pilars... Després, prestament, des de diverses instàncies es reparen els desperfectes per a fer veure que el bloc segueix en peus, si bé els materials utilitzats per a la reparació són fràgils i trencadissos, i al final resulta que el bloc sencer no és més que una mola de pedaços i retocs amb aparença de solidesa. I el que és pitjor, ja no es tracta d'afirmar, com en el seu moment fera un inspirat Karl Marx per a evocar el declivi de la societat tradicional, que «tot el sòlid es dissol en l'aire», sinó de sospitar que tot el que créiem sòlid en la societat moderna mai ho va ser tant com vam creure.

Quasi sense soroll, en els últims temps l'enfonsament sembla progressar, impulsat per una confluència de crisis diverses, centrifugades pel col·lapse ecosocial en curs. Els drets humans conquistats, els drets socials guanyats lluita rere lluita, es van soltant un a un de l'ancoratge institucional que els emparava, sigilosament, sense soroll. Com la granota del pervers experiment submergida en un perol, que es crema irremeiablement sense advertir que la temperatura de l'aigua en què està immersa va sent elevada de manera imperceptible, així també nosaltres anem degradant-nos, com el nostre entorn, en eixa lenta ensulsiada de tot el que créiem sòlid, fort i etern. Un tot en el qual s'inclouen valors, ètiques, compromisos, dignitats, voluntats i esperances. Passa un temps i s'escolta un altre cruixit, i més endavant el sòl es clivella en un nou punt, o descobrim que on hi havia un sostre només regna la intempèrie, però seguim amb la il·lusió que això ho podrem aguantar, que arribarà una altra vegada la «normalitat», de què només es tracta d'un mal cicle, i que és possible tornar a somiar.

Però el malson ronda per tots els llocs, insinuant, murmurador, a vegades desafiador. Ens aguaita i ens vigila, amb els seus monstres disfressats de vestit i corbata, amb els seus fantasmes presidint inaccessibles consells d'administració, amb les seues ombres que s'escorren entre els secrets dels complexos fluxos financers i les campanyes per a pintar de verd un sistema que opera en la foscor. Ens neguem, literalment, a acceptar que la barbàrie és possible i real, coberta com va amb el mantell protector de la civilització. Ens neguem a admetre que l'enfonsament continue, i menys encara a reconéixer que va començar amb la modernitat, sota la forma d'un suposat progrés sense límit, que va resultar que acollia un materialisme malvat, un pragmatisme sense remordiments, un ecocidi indissimulat. I no obstant això continua l'enfonsament, fora i endins, convertint-nos sòrdidament en món, globalitzant traumàticament les nostres vides com només pot fer-ho una immensa força que és a un temps conscient i inconscient, física i psíquica, humana i inhumana, la d’un capitalisme fugint endavant per no haver d’afrontar la seua descomposició.

Un altre silenci angoixant i escoltem nous grinyols, frontisses que es trenquen, fonaments que cedeixen, cruixits d'altres clivelles que s'obrin. És massa per a la nostra sensibilitat. Així que decidim tapar-nos els oïts amb uns taps de cera compactes i aïllants per a guanyar una mica més de temps, per a eludir l'aire viciat que ens envolta, per a frenar eixa tremolor que novament ens assalta. Tot això fem, una mica maquinalment, sense pensar, sense advertir que d'eixa manera ens convertim en actius i irresponsables partícips del lent i tediós enfonsament que no cessa.