Tal dia com hui del 1855 va nàixer el pintor José Benlliure Gil al Cabanyal

per NLV

Efemèrides

José Benlliure, «Auoretrat» (detall), 1917. Oli sobre llenç. Museu de Belles Arts de València
José Benlliure, «Auoretrat» (detall), 1917. Oli sobre llenç. Museu de Belles Arts de València

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El primer d'octubre del 1855 va nàixer al Cabanyal, a València, el pintor José Benlliure Gil en el si d'una família d'àmplia tradició artística. Era fill del pintor decorador Juan Antonio Benlliure Tomàs i d'Ángela Gil Campos.

José Benlliure va ser un dels pintors més destacats de l'escola valenciana del segle XIX. Encara que va morir en plena Guerra Civil, la seua va ser la trajectòria d'un artista huitcentista. Es va inclinar per l'art quan encara era un xiquet i va aprendre els primers rudiments de la disciplina al costat del seu pare. 

Va passar per les aules de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i va entrar al taller de Francisco Domingo, un altre dels grans de la nostra pintura. José sempre el va considerar el seu mestre. Amb ell va descobrir una pinzellada breu i descriptiva, un hàbil maneig del color i un gènere pictòric que en el futur li atorgaria la fama. Es va presentar a exposicions a la recerca d'una anhelada medalla i, atés que no va obtenir la beca per a Roma, va viatjar a la ciutat italiana per compte propi el 1879. Va tornar a València breument per a contraure matrimoni amb Maria Ortiz Fullana el 4 de novembre del 1880, i després estableixen la seua residència a la Ciutat Eterna,  on va romandre gairebé ininterrompudament fins al 1912. 

Durant les últimes dècades del XIX va treballar de manera incansable per a una exigent clientela estrangera que li demandava quadres de factura preciosista i dels més diversos gèneres. Va signar un lucratiu (però draconià) contracte amb un marxant anglés, Martin Colnaghi. Berlín, Praga, Viena, Brussel·les, Londres, Budapest, París i Venècia van ser algunes de les ciutats que van conéixer el seu treball de primera mà i, a més, el van premiar. Durant dècades, la internacionalització de la seua obra va ser destacada i la seua fama es va estendre per diversos països. 

Els quadres de Benlliure sedueixen per la pinzellada minuciosa. No obstant això, és en les obres de l'última etapa on es percep l'artista més autèntic. En elles abandona  l'exuberant detallisme d'un altre temps, les composicions es simplifiquen i el colorit perd en brillantor per guanyar en saviesa. Són més modestes, com els seus protagonistes, però mostren gran intensitat expressiva.

Quan va tornar a València ho va fer a la casa-estudi del carrer de Blanqueries que hui s0ha convertit en museu. En aquells anys va compaginar la seua tasca pictòrica amb la docent a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, entre altres càrrecs. El Cercle de Belles Arts el va nomenar president honorari, i el Museu de València, director, un càrrec que mantindria fins al 1924. Els reconeixements van continuar amb el lliurament del títol de fill predilecte el 1924 per part de l'Ajuntament de València, de la Gran Creu de la Corona d’Itàlia, i de la Creu d'Oficial de la Legió d'Honor, per part del govern francés. 

José Benlliure va morir el 1937, amb 82 anys, a València, al carrer de Blanqueries.

 

Fonts: Victoria Bonet, «Decimonónico, por supuesto», Las huellas de 150 valencianos, Las Provincias / Viquipèdia