L’apoteosi del caos al Rodalia

per Jesús Peris

Columnistes

L’apoteosi del caos a Rodalies
L’apoteosi del caos a Rodalies

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El passat dijous vaig arribar a l’estació del Nord de València a les 20.00 h aproximadament. Sabia que hi havia vaga de maquinistes, clar, i havia llegit als serveis mínims que tenia un tren a les 20.41 h (i un altre a les 21.41, i encara un altre a les 22.41), però vaig fer per arribar amb temps en previsió d’aglomeracions a les andanes. En realitat, era una previsió inútil perquè quasi de manera immediata em van informar que ja no eixiria cap tren més. Evidentment jo no era l’única persona bloquejada a l’estació. Eren molts els treballadors i les treballadores que no podien tornar a les seues cases. Al remat, vaig haver d’agafar un taxi que no em va costar barat. El divendres i esta setmana estic anant al treball en cotxe. No em fa gens de gràcia, perquè mentrestant es van esgotant els dies del meu abonament mensual que tampoc el regalen precisament. Però soc conscient també que el meu cas no és el pitjor. Em vaig poder permetre agafar un taxi fins a Sollana i tinc cotxe a la meua disposició. No és evidentment el cas de tot el món.

He llegit després a les xarxes socials a més d’un que va per la vida de teòric de la lluita obrera, i que possiblement, el més prop que ha estat d’un rodalia és mirant-lo des de la finestreta del seu cotxe recriminant-nos als qui ens queixaven de l’eliminació sobtada dels serveis mínims. I és per això que m’agradaria fer algunes consideracions.

Per començar, és obvi que el servei valencià de rodalia no és que vaja fatal, és que cada vegada va pitjor. De fet li he dedicat més d’un lliurament del Va com va en diferents moments i etapes. Les cancel·lacions són constants, la manca d’empatia i d’explicacions són absolutes, i és evident que molts «problemes puntuals» són la prova d’un problema estructural que, en agreujar-se amb el temps, mostra que no hi ha hagut voluntat política de solucionar-lo, siga per classisme (tot per a l’AVE), siga per centralisme (tot per a Chamartín) siga per altres raons com l’ombra de la privatització que ja fa temps que hi planeja. Això ningú m’ho ha d’explicar perquè ho patisc cada dia.

També és de veres que precisament per això s’han convocat diferents mobilitzacions d’usuaris i usuàries. I he de dir que no recorde que els maquinistes s’hagen solidaritzat mai. Com tampoc he vist ni un sol cartell ni un sol tríptic abans de la vaga, explicant als usuaris i usuàries les raons i reivindicacions i demanant comprensió i solidaritat. Ni abans de la vaga ni durant la vaga. De fet, eren altres treballadors els que havien d’explicar-nos que no hi havia trens. Cap mobilització visible, cap maquinista per les immediacions. Més que una vaga semblava una mena de mà negra que s’havia tragat els trens.

Soc un clàssic jo, però tenia entés que les vagues no només anaven de no anar a treballar, sinó també de mobilitzar-se, i més en una situació com aquesta en què la vaga afectava seriosament altres treballadors i treballadores que no estaven convocats a cap vaga perquè treballen en altres sectors. En resum, la solidaritat dels usuaris, la seua comprensió, no sembla haver sigut un objectiu buscat, i això que després deien a les xarxes que volen el mateix que nosaltres. El resultat és que la percepció que molts tingueren és que les cancel·lacions boges del dijous i divendres eren una mena d’apoteosi de les cancel·lacions habituals i no cap acció tendent a buscar una solució. I aleshores, a cegues, costa molt solidaritzar-te mentre busques un taxi.

Però no és només això. Sembla que el grau del compliment dels serveis mínims va ser considerablement major en l’AVE. I em crida també l’atenció que ja posats a bloquejar el funcionament total del sistema, els serveis mínims desaparegueren completament no de matí, quan la gent va a treballar, sinó a la vesprada, quan la gent està tornant a casa. És a dir, em sembla molt clar que l’objectiu era utilitzar com una mena d’arma el cabreig i la frustració de la gent, dels treballadors i treballadores específicament, menys de les empreses, menys encara dels clients de la llarga distància premium. La qual cosa, a més que no l’acabe d’entendre sinó és en clau d’una certa covardia (la història que no anaren a cobrir els serveis mínims perquè no havien rebut l’avís crec que també va en aquest sentit. Llançar la pedra i amagar la mà se’n diu). I no es veu per enlloc la seua eficàcia perquè si hi ha una cosa que tinc clara és que ni al flamant gestor del rodalia ni molts menys a RENFE, a ADIF o al Ministeri de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana (el nom fa riure) els usuaris del rodalia en general i de les valencianes en particular els importem ben poc.

També cal dir que no es tracta d’una vaga en clau valenciana, i que per tant res té a veure amb els problemes específics d’infrafinançament de la xarxa valenciana de rodalia. El divendres, mentre anava a treballar en cotxe, vaig sentir en la SER com entrevistaven un xicot en Atotxa que es queixava amargament perquè anava a perdre’s la primera classe del matí. Va contar que portava 8 minuts esperant, encara que normalment li passa un tren al moment. Vos ho jure. Ho vaig sentir. Estic absolutament segur que els problemes del nostre rodalia no tenen res a veure amb els de Madrid, que en tindran, no vaig jo a dir que no, però sense dubte a una altra escala.

En resum: als problemes del rodalia li veig molt mala solució, però si n'hi ha cap, ha de vindre de mobilitzacions conjuntes: dels maquinistes, per descomptat, però també de la resta dels treballadors de RENFE, d’eixos que havien de donar la cara mentre els vaguistes estaven tranquil·lament a sa casa i que no estaven convocats a la vaga. Perquè part del problema també és que les estacions no tenen personal, i no pot haver cap solució que no tinga en compte també a eixos treballadors i treballadores.

I, per descomptat, ha de tindre en compte els usuaris i les usuàries, humiliats quotidianament, però també humiliats els dies de la vaga quan s’anaven anunciant les eixides dels trens pocs minuts abans i només per twitter. Que la propera vegada que una usuària comence a pegar colpets amb una cullera la policia ho tinga més difícil per identificar-la i atemorir-la, perquè en som centenars els que estem fent la cassolada. Si estirem fort, caurà. Però hem d’estirar tots en la mateixa direcció o encara restarà més fermament plantada.

Cal teixir complicitats. La lluita ha de ser de tots plegats, i no d’uns contra altres. I no d’uns fent servir altres com a hostatges o com a projectil a base de fer-los la vida (més) impossible (encara) sense explicació. I sense oblidar que en concret, la solució del rodalia valencià ha de ser específica, perquè específics són els seus problemes.