Interrogants

per Marian Díez Picó

Columnistes

Interrogants
Interrogants

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Em feia l’altre dia una clara al costat d’una taula ocupada per una parella d’aquelles que necessiten fer partícips a la resta de les seues reflexions en veu alta quan una frase de les que van compartir amb els que els envoltaven va fer que saltaren totes les alarmes. «El 24 en mi casa y el 25 en la tuya, no?». Uf, plans per a Nadal? L'1 d’octubre cal fer ja els plans per a Nadal? No havíem quedat que després d’una pandèmia només valia planejar el dia a dia? I el més preocupant de tot: serem capaços de nou de fer front a un Nadal en família després d’acostumar-nos a les restriccions dels dos últims anys?

Supose que Nadal en família és un poc com anar en bicicleta, que malgrat que deixes de practicar, mai s’oblida. Almenys això diuen! Però jo que ja no era d’anar en bicicleta abans tampoc estic com per arriscar ara.

El cas és que preocupacions meues a banda, com era d’esperar la conversa animosa que mantenia aquella parella va derivar en recriminacions vàries que no van fer més que reafirmar la meua teoria que el binomi família-Nadal pot resultar d’allò més conflictiu. Especialment si, com era el cas, és el primer Nadal a celebrar després de casats.

No sé, digueu-me exagerada, però de vegades la família ve a ser en Nadal una cosa així com l’«amianto» en les reformes dels programes de Divinity. Vaja, un problema d’aquells que et trastoquen el pressupost, les teues il·lusions, i t’aboquen a modificar els teus plans de manera destacada. Ja siga sacrificant l’illa de la teua cuina ideal o llevant-li l’interés de colp a un dia de festa.

A punt vaig estar d’implicar-me en la discussió i proposar que cadascú ho celebrara amb la seua família com fins al moment, però la meua faceta d’intermediària en resolució de conflictes acaba en la porta de casa, i no sempre amb èxit. Això sí, com l’espectacle no semblava arribar al final, em va poder més la curiositat de saber com acabarien gestionant el repartiment de les obligacions familiars aquells dos i vaig optar per demanar-me una altra clara per agafar forces, no fora cas que encara requeriren la meua intervenció. Tot sent conscient que potser en cas de necessitar-me ja no em trobaria en condicions.

Com el suposat temps de pau i amor per excel·lència que és Nadal pot portar associades tantes discussions? Tan rebé com estem en estiu! Sempre que no siguem propietaris d’un apartament que atraga cap allà mitja família cada cap de setmana carregats de meló, pastes per al café i tasques diverses que no entraven dins dels teus plans dominicals. Això sí que fa por de veres i no allò de «i queixalets també!» d’Enric Valor.

En fi, en eixes estava quan em va arribar al mòbil una foto de París en tardor que va fer brollar la meua Sabrina interior i va relegar a un segon terme la conversa nadalenca d’aquella parella. D’acord, fugir no sempre és bona idea, però si ja de per si París està ideal, en Nadal ha de ser mel de romer, no?

Fugaçment vaig donar una oportunitat a eixe últim pensament i em vaig veure passejant per allà en Nadal, congelada però feliç. Només em queda el dubte de saber si finalment es materialitzarà el meu desig i de si aquella parella discutidora passarà les festes en harmonia o en família. París i les clares són els culpables que perdera la noció del temps i m’allunyara del present sense adonar-me que aquells dos havien marxat, com en la cançó, emportant-se la solució i deixant-me l’interrogant.