El segrest del 9 d’Octubre

per Josep Barberà

Tribuna, 9 d'Octubre

El segrest del 9 d’Octubre
El segrest del 9 d’Octubre

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Els valencians comptem —pocs països del món poden dir el mateix— amb una data de naixement —i una de defunció, si m’ho permeteu, però açò donaria per a una altra reflexió. Si bé el 9 d’Octubre no és estrictament eixa data, hem assumit socialment i històrica que, l’entrada del rei en Jaume a la ciutat de València simbolitza eixe naixement del País Valencià — encara que la resta del regne trigaria decennis a formar-ne part.

Tornem enguany, doncs, a commemorar aqueixa conquesta i consegüent repoblació i, per tant, fundació del Regne de València i, com fa anys, ho farem de dues maneres prou diferenciades.

El matí segueix atrapat per l’statu quo, que passejarà la Reial Senyera pels carrers de València mentre a banda i banda, es sentiran crits de visques a Espanya i alguns braços en alt —caldrà, em temo, tornar a preguntar-nos què hi faran les autoritats competents al respecte.

La vesprada seguirà sent un espai on l’esquerra nacional —amb els matisos que vulgueu afegir-hi— serem presents reivindicant que cal anar més enllà. Com a país i com a societat.

Alguns hi seran matí i vesprada. Amb l’oportuna parada per dinar i per al proverbial canvi d’indumentària.

Poques dates simbolitzen tan bé com aquesta la dicotomia d’un país que veu des de fa massa anys com aquells que el volen fer desaparéixer li han segrestat  els símbols. I, efectivament, de símbols no es menja, però de cap. No es menja de senyeres —amb blau o sense—, però tampoc de banderes d’Espanya. Es menja de creació de riquesa, de redistribució i de solidaritat. I ací és on estem.

Al matí, el constitucionalisme, feliç, parlarà de l’antic Regne de València mentre al mateix temps ens recordarà la sort que tenim de ser espanyols, d’ofrenar glòries com si no hi hagués un demà, d’una Constitució espanyola que ens encorseta i no ens permet legislar per millorar la vida dels nostres conciutadans. La sort que tenim que Madrid, mare amantíssima, decidisca per nosaltres per on passen les carreteres o quants diners ens toquen per a sanitat i educació.

A la vesprada, els que parlem de País Valencià, recordarem el Regne de València com un espai privatiu de legislació que va desembocar en el que som ara. Un país d’homes i dones amb necessitats i preocupacions reals, un país que necessita més recursos, més autogovern i més llibertat. Perquè constitucionalisme és madrilenyisme. Ni més ni menys. Els seus interessos enfront dels nostres.