El Maestrat, com sempre

per Josep Messeguer-Carbó

Tribuna, 9 d'Octubre

El Maestrat, com sempre
El Maestrat, com sempre

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Tot el que he après des que vaig passar per la universitat ho he intentat posar al servei del meu país a través de l’activisme cultural, primer des de l’àmbit local i de 2011 ençà, del comarcal. Maestrat Viu és un dels referents del teixit associatiu del país que, amb un equip de gent que se l’estima, ha posat en sintonia les entitats culturals locals i l’excursionisme, ha reconegut les entitats i les persones que treballen perquè el país puga vehicular-se en valencià, ha posat en valor el patrimoni immaterial de la literatura, de la cançó improvisada, de l’onomàstica o dels contes de tradició oral amb el suport i la complicitat del municipalisme, i ha reivindicat la història, la identitat i la posició estratègica del Maestrat en la cruïlla amb Catalunya i l’Aragó, tot evitant l’especulació i exigint solucions concretes per recuperar drets de ciutadania en les àrees menys afavorides. M’atreviria a dir que es tracta d’una modesta aportació positiva al valencianisme, si parafrasegem aquell títol de Francesc Viadel.

Avui, en vespres de la Diada de 2021, em plantejo fer una anàlisi en positiu el més aproximada possible a les realitats del Maestrat, que almenys en són dos de ben oposades, encara que podrien ser complementàries: la urbana de la conurbació del Maestrat, amb Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Alcalà de Xivert-Alcossebre, Sant Jordi, Càlig i Santa Magdalena de Polpís, i la rural, amb els altres vint-i-vuit pobles, amb tres nodes vertebradors principals, Atzeneta del Maestrat, Albocàsser i Sant Mateu. Una, amb serveis culturals equiparables, i l’altra, amb oferta ocasional, estacionalitzada i sense equipaments de referència. Una, amb una important població migrada a finals del segle passat sense dades sociolingüístiques que permeten l’anàlisi i polítiques lingüístiques més enllà de l’escolarització, i l’altra, amb una població envellida i sense polítiques de joventut que puguen evitar la diàspora. Mentre se serveix Tribunal Constitucional als catalans, ací només arriba el solatge de les polítiques de joventut, culturals i lingüístiques. Diria que han entrat amb força les socials i les feministes; i el turisme, que es consagra com la via per recuperar patrimoni i promoure algun tast musical. És el turisme l’única via que s’ha reservat a la construcció de l’imaginari comarcal, llàstima que, a més, es dividisca en dos marques quasi idèntiques, Alt Maestrat human land i Maestrat ànima interior; en tot cas, la solució podria anar pel camí de la fusió i de l’aprofitament d’una i de l’altra per a segments de mercat diferents. En política territorial no s’ha passat d’esquitxos de quitrà, i no sé si cal parlar de polítiques industrials, de desenvolupament rural o de transició ecològica perquè no passem de saber que de les bones terres de la Plana de Vinaròs en volen fer cementeris de plaques per produir energia solar, i de les muntanyes de Benassal, Culla i Atzeneta, una cremallera dentada de torres de Molt Alta Tensió. No s’ha portat al límit la legislació en política lingüística i educativa, i el Decret de Plurilingüisme del Botànic ha arrasat com tempesta de setembre el sistema d’immersió, d’èxit reconegut i en pràctica des de fa trenta-cinc anys. Per al Maestrat és un atac directe a l’ànima de la llengua. La Conselleria ho entén com un sacrifici per tal d'augmentar la vehiculació del valencià a les zones urbanes de tot el país, quan no fa més que fixar-se en una mitjana aritmètica que ara farà davallar els índexs on el funcionament era acceptable. El que no és bo per al Maestrat no pot ser bo per al país. Només de saber que estan substanciant el model dels que promouen polítiques de lingüicidi, només això ja hauria de fer repensar a més d’un. El diagnòstic, com poden comprovar, no és esperançador. A més, no es garanteix l’ús ple del valencià en les gestions electròniques amb les administracions, de la mateixa manera que l’administració ha adoptat la pràctica de bilingüitzar totes les comunicacions, oralment i per escrit, siga a les aplicacions o a les xarxes socials, quan han funcionat exclusivament en valencià; despropòsits que han trencat consensos i que van en demèrit de la cohesió social que hauria de representar la llengua. Podem sumar que ni tan sols és possible voltar el Maestrat sentint À Punt Ràdio perquè en els pobles i per les carreteres es perd del dial. Podríem parlar del finançament deficitari de Madrid. O de la reciprocitat de les televisions que emeten en català, encara sine die. No val la pena perdre-hi ni un segon perquè no deixa de ser fum que entreté. I tampoc no ens aturarem en la qualitat lingüística dels magazins de la televisió, que dona per a un altre article. Si la mirada només pot ser valenciana, més valdria que es posara en marxa immediatament el canal infantil per a À Punt o que s’iniciara una col·laboració permanent per compartir i subtitular pel·lícules: polítiques de joventut. Per tots aquests descuits de sentit comú seran recordats.

Per a demà, si em demanaren què cal, demanaria responsabilitats territorials i socials, com les tenim a les escoles, amb sensibilitat per la problemàtica del despoblament i amb dotació oportuna de personal. Biblioteques, hospitals, arxius, de dimensions proporcionades, amb una distribució territorial estratègica i equitativa per al Maestrat. I aquestes decisions només es poden prendre en el si d’una comarca real, sense subterfugis en forma de mancomunitat, que principalment amaguen una altra vegada el turisme, ni de pressupostos participatius, que destapen els problemes de les localitats menudes per a promocionar projectes que topen amb l’inconvenient demogràfic d’una estructura administrativa bàsica o d’un teixit associatiu limitat. Volent cercar la democràcia, es potencia un greuge.

L’activisme cultural continua oferint projectes en positiu, autocentrats i de qualitat, entre els quals l’exemple més imminent és el Conta’M – Festival de contes al Maestrat, que tindrà lloc a Canet lo Roig els propers 15, 16 i 17 d’octubre. L’administració, per contra, no deixa d’oferir molles i despropòsits descontextualitzats diversos, cap reconeixement administratiu ni polític, cap política planificada. L’últim disgust és l’autocar dels llibres de la Diputació que, al·legant no tindre competències en Biblioteques i lluny de coordinar les diferents administracions, tira pel dret, compra un altre autocar i perpetua les polítiques amb cops d’efecte insubstancials i solitaris, sense una línia pressupostària normalitzada. Una vegada més, el Maestrat es queda sense serveis culturals que no puguen passar de ser ocasionals, estacionalitzats i sense equipaments de referència, ni que estiguen especialment adreçats als jóvens.