9 d’Octubre, la valencianitat sense el valencià

per Josep-Enric Escribano

Tribuna, 9 d'Octubre

 9 d’Octubre, la valencianitat sense el valencià
9 d’Octubre, la valencianitat sense el valencià

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Clar i ras, el vídeo que la Generalitat Valenciana ha llançat enguany a les xarxes socials per tal de celebrar el 9 d’Octubre és d’una coentor insuperable. Ho és perquè torna a incidir una vegada més -ai las!- en el tipisme més ranci com a tret identificador dels valencians: poble que treballa la terra amb un tríptic de taronges com a imatge; poble marítim amb la mar tranquil·la, de fons, a mitjanit; i poble que és foc, soroll i intensitat (al·lusió al caràcter extravertit dels valencians en les seues festes)… Tot per acabar-ho de reblar amb una frase lapidària: «Som el que som, la nostra llum, la nostra terra».

En altres paraules, passa el temps i passen diferents governs per la Generalitat Valenciana, i es persisteix en els tòpics folklòrics de sempre: aquells que configuren el relat que la dreta sempre ha imposat i del qual l’esquerra no ha sabut -ni ha volgut- desempallegar-se per tal de donar una visió més moderna, plural i transformadora de la nostra societat. Sembla com si el tipisme folklòric valencià (llum, foc, pólvora, taronja, alegria, mar…), l’etern revival amable que no gosa fer nosa a ningú per no qüestionar l’statu quo del 78, continua constituint la gran contribució dels valencians al concert mundial dels pobles del món. 

No ens enganyem, però. Si subsisteix aquesta visió, si perdura aquesta insuportable lleugeresa de ser valencià en paraules de Gerard Furest, és perquè tenim una consciència política com a fet nacional que no progressa (o no ho fa al ritme que caldria), ni tan sols ho fa de manera paral·lela a la consciència lingüística que va fent la viu-viu, en el millor dels casos, amb penes i treballs. Hi ha qui ho impugnarà perquè al·legarà que ara el valencianisme ocupa grans àrees de poder en àmbits ben diversos i rellevants tant de caràcter autonòmic com municipal. I és cert. Amb tot, cal reconéixer que, mentre aquest valencianisme s’esforça a demostrar que és útil i capaç de millorar la vida de les persones, la política lingüística roman en la inanició a hores d’ara. 

Tinguem clar que no hi ha valencianitat possible sense el valencià, sense polítiques sòlides i ben dotades pressupostàriament que facen front a la situació d’emergència lingüística que vivim, cosa que, sense aquestes, pot abocar-nos a un daltabaix sociolingüístic irreparable. Ens hi juguem la columna vertebral del país, que ens fa ser el que som. Sí, som altres coses més, però sense l’essència que ens defineix (la llengua), reconeguem-ho, seríem una regió espanyola més.

De fet, no hi ha més camí que exigir al poder que ens governa ara voluntat ferma i decidida d’anar a favor del valencià sense vacil·lacions ni renúncies, ni subterfugis. Qualsevol crítica lingüística raonada que es faça al valencianisme en particular i al Botànic en general, si són intel·ligents -i ho són, una altra cosa és que es donen per al·ludits-, haurien d’incorporar-la a la seua gestió a fi de millorar-la, abans d’estripar-se les vestidures i considerar ingrats als qui les fan. 

En definitiva, malgrat ser una comunitat autònoma desposseïda de recursos i infrafinançada, sobretot en temps tan durs com els de la pandèmia, la dicotomia «o benestar o llengua» és perversa i difícil de sostraure-se’n per a molts polítics. Per això, el camí, descrit més amunt, com a solució a tot plegat, és ben clar si volem recuperar i eixamplar la consciència pròpia com a poble, cohesionat i integrador, més enllà del tòpic reiteratiu i anestesiador del vídeo de torn de cada any, que ens condemna a ofrenar sempre.