El blaverisme i els Països Catalans: per què ens fan por els seus fantasmes?

per Marina Gispert, Borja Garcia

Tribuna, 9 d'Octubre

El blaverisme i els Països Catalans: per què ens fan por els seus fantasmes?
El blaverisme i els Països Catalans: per què ens fan por els seus fantasmes?

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

L'abril del 2002 la seu d'Endavant OSAN a València, el Racó de la Corbella, era atacada i incendiada per un escamot feixista. És sabut que la història del blaverisme al País Valencià és una història de violència covarda i impune i aquest atac no seria tampoc una excepció. Malgrat que era sobradament conegut per part de la policia que l'atac havia estat signat pels GAV (grups d'ultradreta finançats i impulsats políticament per la UCD durant la transició) i fins i tot es van practicar algunes identificacions la mateixa nit, el resultat va ser el de sempre i mai es va jutjar els responsables.

Fruit d'aquesta història de violència política ha quedat un rastre d'assassinats, d'artefactes explosius contra llibreries, personalitats lligades al catalanisme democratitzador, de pallisses i de persecució política que van quedar impunes. Una història que no pot explicar-se de cap altra manera que no siga entenent que el combat contra els Països Catalans i contra la mínima expressió de recuperació nacional del nostre poble ha estat i és una qüestió d'Estat. Qualsevol que faça una mínima anàlisi de classe de la societat capitalista en què vivim i del seu recorregut històric, sap que el feixisme és una forma de terror al servei de les elits. Així doncs, al País Valencià, aquest terror que va cremar la senyera quadribarrada de l'ajuntament de València l'any 1979 i que ha arribat fins al 2017, passant pel 1993, ha tingut en l'anticatalanisme el motor de la seua supervivència i l'aliment del seu odi.

La violència política exercida pel feixisme no pot ser compresa deslligada dels mitjans de comunicació que garanteixen la seua impunitat, de les elits que financen els seus recursos, de les forces polítiques que atien l'odi des de les institucions i de les estructures d'estat (jutges i policia) que en garanteixen la impunitat. Aquests tentacles de l'estat espanyol, amb les institucions autonòmiques incloses, són els que han permés que la llibreria 3i4 de València siga la llibreria europea que més atemptats ha patit des de la Segona Guerra Mundial. A pesar de tot, alguns s'entesten a resignificar aquest projecte d'estat-nació mentre d'altres comprovem que el denominador comú de les agressions racistes, homòfobes, trànsfobes i feixistes té generalment una bandera rojigualda i un «Arriba España» al darrere. És per això que el pròxim 9 d'octubre, als carrers de València, veureu companys i companyes que amb mascareta, ulleres i gorra vetllaran per la seguretat de la manifestació a cara tapada. No ho faran per goig: és senzillament que elles no tenen -tenim- al darrere un Estat que les protegisca.

I sota aquestes gorres trobareu les cares de totes aquelles joves valentes que, malgrat tot, seguim sortint als carrers perquè sabem que no fer-ho seria deixar de lluitar pel nostre futur. Un demà marcat per la incertesa, la crisi i un malestar constant que ens recorda com de poc importen les nostres vides a aquest sistema envejós i pervers, però que lluny de fer-nos defallir, ens permet veure clar que val la pena continuar combatent tota violència i injustícia.

Plantar cara al feixisme dia rere dia, deixar clar que no té cabuda als nostres pobles, viles i ciutats és l’única manera que tenim de reduir-lo i, per sort, ho fem de la mà de totes les nostres companyes que ens donen la força per seguir endavant. Si d'alguna cosa ha de servir l’organització és per a aprendre de l'experiència acumulada dels qui ens han precedit en la lluita i ja es van haver de defensar col·lectivament de la violència feixista. Precisament, aquesta experiència ens deixava en un article d'Endavant publicat el desembre del 2004 les següents reflexions sobre el secessionisme als Països Catalans: «A un nivell més estructural, però, convé entendre el discurs secessionista com qualsevol altre discurs reaccionari. En aquest sentit, apareixeria amb més força en moments de canvi polític esperonat pels interessos de l'empresariat més espanyolista conservador d'aturar o minvar qualsevol procés que moga l'statu quo actual».

És possible que el moment de canvi que va representar el referèndum de l'1 d'octubre del 2017 explicara les agressions i la violència política del 9 d'octubre del mateix any. És possible que com sempre, la classe dominant espanyola tinga molt més clar que nosaltres que l'alliberament nacional i social (de classe i de gènere) són dues cares d'una mateixa moneda. És possible que els fantasmes de l'autodeterminació, l'independentisme i la ruptura popular amb l'estat com a mecanismes per a aconseguir sobirania per al nostre poble s'hagen hagut de combatre d'arrel. És possible, doncs, que algunes de les idees regionalistes matrius d'aquest blaverisme hagen sigut integrades per una esquerra en retrocés davant d'una dreta desfermadament espanyolista i anticatalanista? Pensem-hi, per què ens fan por els seus fantasmes?