El valencianisme republicà (1837-1977) | 1/14 - Les arrels populars: premsa satírica i sainets (1837-1900)

per Fundació Josep Irla

Valencianisme republicà

El valencianisme republicà (1837-1977). 1/14
El valencianisme republicà (1837-1977). 1/14

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El valencianisme republicà és producte del conjunt d’idees, llibres, publicacions, entitats, iniciatives, fets i personatges que des de mitjans del segle XIX reivindiquen els trets nacionals del poble valencià i la seua vinculació amb la resta de terres de llengua catalana, i van lligant progressivament el seu futur en llibertat a un projecte democràtic de renovació cultural, cívica i política d’arrels republicanes.

La història del valencianisme republicà és la crònica del lent despertar d’un poble silenciat, de la lluita per la recuperació lingüística, cultural i nacional del País Valencià. D’una lluita conduïda a través de l’acció cultural, cívica i política.

L’exposició itinerant «El valencianisme republicà (1837-1977)» —dirigida per Josep Vall i amb l’assessorament històric d’Antoni Furió i Pau Viciano— ret homenatge a totes les generacions de valencianistes que han protagonitzat aquesta lluita.

Algunes de les capçaleres més destacades de la premsa satírica en valencià del segle XIX: El Mole (València, 1837-1870), La Donsayna (València, 1844-1845), El Nóu Pardalót (Alcoi, 1866), El Cullerot (Alacant, 1884-1890), El Bou (Elx, 1885-1886) i El Frare (Castelló, 1894)

1837-1900. Les arrels populars: premsa satírica i sainets

La pèrdua dels Furs subsegüent a la derrota en la Guerra de Successió —a la Batalla d’Almansa de 1707— comporta la fi de l’Estat valencià articulat des de la creació del Regne de València. Com poc després el Principat de Catalunya i les Illes Balears, el País Valencià perd amb el seu dret foral, l’autogovern i les llibertats nacionals i és assimilat definitivament als costums, usatges i lleis de Castella.

En aquest context històric s’accelera el procés de substitució lingüística a tots els Països Catalans. A nivell sociolingüístic el castellà, l’única oficial, esdevé la llengua de prestigi de les classes dominants —la burocràcia estatal, els nobles terratinents, la burgesia industrial i financera, l’oligarquia agrària i comercial i els professionals liberals— i, com a tal, utilitzada per ascendir socialment. El català continuarà sent, però, la llengua de les classes populars —petits comerciants, botiguers, menestrals, llauradors...— que no l’abandonaran mai, malgrat no gaudir de cap reconeixement institucional.

La Revolució Francesa i la fi de l’Antic Règim porten aires de canvi. És així com des de mitjans del segle XIX el valencià comença a recuperar espais d’ús públic amb una important literatura popular vinculada tant a un nou mitjà de comunicació de masses, la premsa —les publicacions satíriques— com a noves formes de teatre —el sainet—, així com als epigrames i a la poesia fallera.

El periodisme popular en valencià, sortejant censures, pren el model exitós de El Mole, —fundat per Josep Maria Bonilla el 1837 a València—, al qual seguiran dotzenes de publicacions de caire liberal, carlí o republicà al llarg del segle XIX, des de Vinaròs fins a Elx.

El sainet, fidel reflex de la vida de la menestralia, esdevé el divertiment popular per excel·lència en el qual destaquen dos autors: Josep Bernat i Baldoví i Eduard Escalante.

Premsa satírica i sainets, utilitzant un registre popular, vital i faceciós posen les bases d’una incipient recuperació lingüística.