La cruïlla

per Àlex Ruiz

Tribuna, 9 d'Octubre

La cruïlla
La cruïlla

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Pocs pobles arreu del món tenen la possibilitat de conèixer la seua data de naixement. El País Valencià, lògicament, té història molt més enllà del 9 d’octubre de 1238. De fet, el professor Vicent Baydal té un estudi empíric molt interessant on cerca els orígens de la identitat valenciana. Amb una precisió històrica immillorable es pregunta: «els valencians, des de quan són valencians?» Eixa és la clau de volta. Des de quan sentim una identitat pròpia i quines són les causes i els orígens d’aquell naixement identitari. Per tant, totes les identitats culturals o nacionals han tingut un origen, un naixement i unes causes. Però també una evolució. 

El 9 d’octubre, molt més enllà de la simbologia d’orgull que suposa, hauria de ser un moment important per a debatre i reflexionar al voltant de quin ha de ser el futur de la nostra identitat pròpia com a valencianes. Perquè si hi ha una cosa evident i innegable és que totes les persones que vivim en aquest racó de la mediterrània ho fem sota una identitat pròpia. Una identitat multicultural, bilingüe, rica i amb moltíssims orígens. Així doncs, des d’un punt de vista polític, la gent que vivim al País Valencià convivim en altres marcs polítics i legals, l’estat espanyol o la Unió Europea. L’eterna cruïlla de les darreres dècades és triar quin encaix té la nostra identitat pròpia dins dels diferents marcs que ens envolten. I aquesta és, de nou, la clau de volta. Què volem ser i com volem que visca la gent que viu al nostre territori. Perquè al cap i a la fi, l’autogestió com a poble té com a principal objectiu la millora de la qualitat de vida de la gent, però també la defensa de les arrels i la cultura pròpia. 

L’estat espanyol no ha demostrat en els darrers anys respecte cap a la identitat valenciana. De fet, la màxima aspiració política del nostre territori vers l’Estat ha estat el finançament autonòmic, i poca cosa més. I ni així hem trobat el respecte d’un Estat liderat pel govern de coalició de PSOE, Podemos i Izquierda Unida. Resulta evident doncs, que per a avançar necessitem una força política i social valencianista compacta. Sense dubtes ni aiguamolls ideològics. Amb l’objectiu de fer una societat valenciana més justa. El darrer mes de juny, em vaig presentar junt amb altres companyes i companys, en la nostra candidatura a l’Executiva Nacional del Bloc Nacionalista Valencià, ara MÉS COMPROMÍS. Aquell va ser un pas basat en dos objectius: continuar caminant en la construcció de Compromís com a eina política per la defensa de les persones del País Valencià; però, també, per a continuar reconeixent el partit al qual ens vam afiliar ja fa molts anys. Vam perdre el Congrés. Però vam eixir convençudes que moltes de les nostres propostes eren compartides per vora el 40% de la nostra militància. Hem estat sempre clares en els nostres plantejaments, en la nostra manera de governar els nostres municipis: valencianisme, esquerra i ecologisme. Però la pregunta que es fa molta de la nostra militància és si ens podem continuar reconeixent en allò que diu el nostre partit.

Ara que tant es parla de confluències, caldria plantejar-nos si no és el moment de reforçar els tres eixos del nostre moviment. Parlar de la casa gran del valencianisme polític vol dir tindre amplitud, obrir la mirada a la societat civil i cercar acords amb totes aquelles que tenen una visió comuna per a l’esquerra social i nacional valenciana. No mirem a ponent, de res ens ha servit. Poc profit hem tret políticament. Situem-nos on ens correspon per exigir-ne allò que volem,

«conscients del valor que té la vida,

perquè és en el viure on rau la sobirania,

i et veus imaginant aquell demà,

i només en fer-ho,

ja es torna una mica més possible.

I ja sé què em direu, però és l’impossible el que ara ens cal».