El «defecte» de ser valencians

per Nathalie Torres-Garcia

Tribuna, 9 d'Octubre

El «defecte» de ser valencians
El «defecte» de ser valencians

Fa cosa de deu anys la multiportaveu del Partido Popular, María José Català, va demanar disculpes per una condició seua que la mostrava defectuosa als ulls (i l'oïda) dels seus correligionaris populars: ser valencianoparlant.

Ha plogut molt des d'aleshores i l'exalcaldessa de Torrent exhibeix, amunt i avall, les seues tasques de portaveu amb un accent que ja voldrien molts en Majadahonda o Madrigal de las Altas Torres, posem per cas.

Aquella petició pública de perdó va tindre lloc en el fragor d'un acte popular d'exaltació de candidats a l'alcaldia. I just després que a l'alcaldable de Vila-real l'esbroncara el respectable per... parlar en valencià. Ja se sap, els populars són gent molt bé, però no els toques la llengua, que s'enerven!

El cas és que aquest cap de setmana ha tornat a passar. En el pròleg de l'orgia popular de la plaça de bous, el líder provincial, Vicent(e) Mompó, ha hagut d'escoltar allò tan atàvicament popular de «habla en castellano» mentre es desganyitava defensant l'orgull de parlar i ser valencià. Quines coses, els populars!

És el Nou d'Octubre i, si fa no fa, passarà el mateix: els populars s'erigiran en guardians d'unes essències amb olor de patxulí alhora que ofrenen noves glòries a Espanya amagant el defecte de ser valencians. Superioritat rància o complex d'inferioritat? M'incline més per la segona opció, vista la trajectòria d'un partit que ha fet bandera d'una valencianitat que arracona qualsevol expressió que no passe pel sedàs de la genuflexió. Valencianofòbia es diu i ahí teniu Pablo Casado torcant-se les mans amb la senyera coronada.

Per sort, hi ha vida més enllà del planeta resclosit dels populars. I la identitat valenciana, de naturalesa innegablement diversa, supera amb escreix unes costures tan estretes. Per a qui som valencianistes d'esquerres, la nostra és una identitat amb voluntat d'acollir i de cohesionar; d'incrementar la nostra autoestima i de viure en comú de la millor manera possible.

La solidaritat, la igualtat i la identitat pròpia són valors que sumen i fonamenten l'autogovern; una capacitat que hem demostrat tindre amb escreix en la lluita contra la pandèmia i que aspirem a fer més àmplia i forta que mai. Perquè més autogovern són més drets socials, individuals i col·lectius. I és en l'enfortiment del nostre autogovern on té raó de ser el nostre model sobiranista democràtic, que dona carta de naturalesa a les moltes sobiranies que el valencianisme d'esquerres del segle XXI fa seues: popular, social, feminista, energètica, alimentària...

Més autogovern, més democràcia i més justícia social per a superar unes costures estretes i reafirmar la nostra condició de nacionalitat històrica. I en aquesta condició, la llengua hi juga un paper cabdal, perquè quan reivindiquem la seua dignitat no ens referim a un ens intangible, sinó que estem apel·lant a la dignitat de totes les persones que, la parlem o no, l'estimem i la volem viva. Una estima i un desig que es basen en el respecte i en el gran defecte que tenim de ser valencians.