Les amenaces de Casado i els seus dimonis interiors

per Francesc Viadel

Tribuna

EP | Rober Solsona
EP | Rober Solsona

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El passat 3 d'octubre el PP va celebrar un aquelarre caspós a la plaça de Bous de València en què els seus líders van invocar simbòlicament totes les forces de la reacció en allò que va semblar un intent de tornar al poder ipso facto sense haver de passar per les urnes.

Òbviament, l'indret escollit estava carregat de significació. Aquella plaça és la mateixa on el PP del ciment i el dels maletins farcits de diner negre, el dels convictes Zaplana o Blasco, el de la Gürtel, va celebrar tantíssimes victòries electorals. Unes victòries, val a dir, aconseguides en part a força de controlar els mitjans de comunicació així com de teixir una espessa xarxa de corrupció que va acabar per podrir i deixar en fallida el país sencer.

Del cert que si el PP estiguera en mans d'irreprovables dirigents, aquella plaça seria el símbol de la seua pròpia vergonya. No és el cas, però.

Durant la seua intervenció, Pablo Casado, no tan sols va dir estupideses d'un nivell intel·lectual lamentable, sinó que fins i tot va proferir amenaces polítiques que podrien depassar el mateix orde constitucional que presumeix representar.

De primeres va elogiar Rita Barberà, una alcaldessa neofranquista que va convertir València en un referent del provincianisme, de la depredació urbanística, en una ciutat deficient en serveis, aspirant només a ser el satèl·lit del Madrid més centralista. Al capdavall, va elogiar una dels seus a la qual no van dubtar a deixar sola quan van eixir a la llum totes les seues martingales relacionades amb el finançament il·legal del PP mateix.

Tot seguit, l'aspirant a manar Espanya, va agitar el seu nacionalisme espanyol contra l'únic valencianisme possible en l'enèsim intent miserable de mobilitzar l'anticatalanisme més visceral. Un anticatalanisme que cal recordar que en els seus orígens -i encara ara- va actuar amb violència i impunitat.

El de Palència de poc no va culpar al Gobierno de les morts de la pandèmia o de la ruïna econòmica dels seus «compatriotas», d'haver instaurat un règim despòtic, d'expropiar els beneficis empresarials, de limitar la llibertat d'expressió.

Sense que se li colraren les galtes, va assegurar que el seu partit era el de les classes mitjanes i treballadores, el dels liberals i el dels conservadors i, també, el dels socialdemòcrates defraudats pel sanchismo que, com tothom sap, és un moviment polític que només existeix en la retòrica agressiva del PP.

Per acabar-ho d'adobar va afirmar que imposaria l'espanyol amb una llei de llengua en l'educació, l'administració i l'«espacio público» en un clar menyspreu als molt constitucionalíssims estatuts d'autonomia. No van faltar les amenaces a Catalunya amb un 155 permanent que, per descomptat, suposaria el control de la televisió pública i l'educació. Tampoc la retòrica imperialista tan ofensiva per als països llatinoamericans, la defensa tancada d'una monarquia que no s'aguanta els pets, l'augment de la repressió contra vaguistes i okupes en un país on el dret a l'habitatge és purament simbòlic...

Tot un programa reformista, segons Casado. Programa que d'aplicar-se sota el xantatge d'un soci com Vox, durà Espanya a una escalada de tensió insuportable i de conseqüències imprevisibles.

Aquesta perspectiva d'una dreta en el poder incendiant-ho tot, Catalunya en primer lloc, és tan possible que fins i tot el papa Francesc es va permetre fa poc instar que Espanya apostara pel diàleg. Clarament, el missatge anava adreçat a l'extrema dreta contrària a qualsevol negociació, als indults dels presos polítics. De res va servir, però, atés que Casado es va permetre el luxe de contestar al Pontífex amb una arrogància impresentable, justament ell, el dirigent d'un partit que va aprofitar la visita a València de Benet XVI per a robar a mans plenes.

Tot plegat, el PP ha estat incapaç després de tantes dècades de democràcia d'abandonar la seua lleialtat ideològica al franquisme. Lluny de moderar-se es troba immers en una carrera embogida per a convertir-se en el principal partit de l'extrema dreta espanyola.

Cada vegada que els seus dirigents obren la boca fan allò mateix que fa un dels seus intel·lectuals de referència, el defraudador d'impostos i supremacista Vargas Llosa, quan escriu. Això és, alliberar els seus dimonis interns. Alliberar-los al capdavall per a poder continuar sent el que s'és sense necessitat d'esmenar-se.

Casado no tan sols és un polític mediocre, un provocador curt de mires, un irresponsable. És, a més, un perill per a la seua pròpia pàtria com ho són els d'Abascal.

Caldrà assumir que si mai arriben al poder, faran més mal que una pedregada encara que molts voldrien pensar que simplement es limitaran a extractar l'Estat i a fer discursos incendiaris en nom d'una pàtria fundada sobre el nacionalisme més abjecte, l'autoritarisme i el dret dels privilegiats.