Un país que, per fi, ja anem fent

per Rosa Pérez Garijo

Tribuna, 9 d'Octubre

Un país que, per fi, ja anem fent
Un país que, per fi, ja anem fent

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Des de ben xicoteta els meus pares em portaren a manifestacions. Hi havia dos circumstàncies: el fet que no tenien amb qui deixar-me i la voluntat que des de menuda fora conscient de la importància de lluitar per allò que es considera just.

Per això vaig estar present a la manifestació del 9 d’octubre de 1977. No cal dir l’edat, però de ben segur que era molt poca. Potser va ser la meua primera vegada.

Els records són mínims i molt difuminats. Evidentment no tenia consciència d’estar vivint un moment històric. Eixa manifestació havia estat precedida per l’assassinat de Miquel Grau a mans d’un feixista de bona família que disposava de tots els tentacles necessaris perquè el crim quedara pràcticament impune, amb una condemna irrisòria.

Eixa manifestació reflectia l’època que es vivia: un moment de lluita, d’esperança i d’il·lusió, quan encara tot podia ser. Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia eren les consignes d’eixa manifestació. Tot estava per fer.

La Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià havia acordat en 1976 que el 9 d’octubre fora el Dia Nacional del País Valencià. Un any després els parlamentaris valencians assumiren eixe acord.

Començava un camí nou com a poble. Els anhels d’autogovern, de reivindicació de la nostra cultura, de donar a la nostra llengua el valor i l’ús que li corresponia... una manifestació que es va celebrar amb el caràcter festiu que requeria l’ocasió. Per fi es podia eixir al carrer a reivindicar-se sense haver de córrer davant dels grisos.

No sé en quin moment s’adonaren que els havien furtat la història o, millor dit, el canvi possible de la història. La llibertat finalment conquerida no va ser de les dimensions que haurien desitjat després de 40 anys de dictadura.

Els mateixos que forjaren els seus privilegis en eixa etapa els blindaren per a ells i per a la seua descendència. L’amnistia va servir perquè milers de presos polítics eixiren al carrer, però també perquè tots els que haurien d’haver respost pels assassinats, les tortures i els espolis perpetrats, gaudiren d’una impunitat impròpia d’una democràcia.

I l’Estatut d’Autonomia, els nostres anhels com a poble, encara haurien de batre’s en diverses conteses, entre elles l’anomenada batalla de València. El País Valencià no va gaudir de la consideració de territori històric per a poder aprovar l’Estatut per la via ràpida, i hagué d’accedir a l’autonomia mitjançant eixe article 151 de la Constitució Espanyola que reservava el ple autogovern a les comunitats que hagueren celebrat referèndums amb anterioritat, durant la II República. I el nostre havia estat truncat pel colp d’estat contra el govern republicà.

La Batalla de València, tal com se la va nomenar anys després, va estar marcada per una cruenta violència. Des de 1976 fins a desembre de 1981 es perpetren nombrosos atemptats contra intel·lectuals i entitats que representaven tots eixos anhels de país.

La bomba en casa de Joan Fuster que va destrossar la planta baixa i no el va matar de miracle, els paquets amb explosius enviats a Manuel Sanchis Guarner que, per fortuna, no va obrir, i les agressions a la família de Josep Guia són només uns xicotets exemples d’eixa violència.

Eixe conflicte, liderat per la ultradreta, va tindre com a objectiu dividir i enfrontar el poble valencià, tot menyspreant totes les nostres senyes d’identitat, inclosa la llengua. Per a aconseguir-ho, van recórrer als pitjors capítols dels manuals del feixisme. Van crear un enemic extern i van acusar els qui no pensaven com ells de formar la quinta columna de traïdors. La conclusió era òbvia: calia detectar-los, envoltar-los i foragitar-los. No ho van aconseguir, o almenys no del tot, però deixaren un rastre de conflicte i violència que encara estem pagant.

Mai es van creure que tindre una llengua pròpia és una riquesa per a qualsevol poble. Encara hui tenim una dreta poc arrelada al territori, fruit d’una burgesia que, llevat d’insignes excepcions, mai ha tingut un projecte de país.

Perquè, a diferència de les burgesies basca o catalana, l’únic país que concebien era Espanya; i una Espanya monolingüe, centralista i insensible a la pluralitat real del territori i la seua gent. El rebuig a la nostra llengua és el millor exemple, amb constants episodis de «valencianofòbia», d’autoodi, a les Corts Valencianes.

Malgrat tot açò, no tot són símptomes dolents. Sembla, per exemple, que existeix un ampli consens al voltant de la recuperació del dret civil valencià. El passat 14 de juny vàrem estar al Congrés dels Diputats una bona representació de la societat valenciana, partits polítics, sindicats, entitats i associacions de diferents sensibilitats, tot demanant que puguem desplegar el nostre dret propi.

És una llàstima que hàgem perdut tantes energies en debats falsejats i batalles estèrils. Quina llàstima que no ho vérem vindre eixe 9 d’Octubre de fa 44 anys, quan tot era esperança i il·lusió.

En aquell moment van triomfar perquè van dividir la societat. Divide et impera, una eina infal·lible, que continuen emprant perquè és l’única que coneixen. Però, ara ja estem advertits i no ho tornaran a aconseguir.

Mentre ells amenacen de destruir tot el que amb prou feines s’ha aconseguit, nosaltres anem construint i, moltes vegades, reconstruint. Mentre ells desfan, nosaltres anem fent camí, anem fent, per fi, un país on cabem totes i tots.

És un camí llarg, però venturós. Sabem que ens queda molt per fer, però no ens aturem.