Haver impulsat la cultura i defensat el valencià disculpa d’haver col·laborat amb el franquisme?

Debat a Castelló de la Plana per la proposta de retirar el nom d’espais públics d’alguns referents del valencianisme cultural que després van participar en tribunals de depuració

per Daniel Martín

Societat

EP
EP

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

La publicació del catàleg de vestigis franquistes que cal retirar per part de la conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica ha obert un intens debat a Castelló de la Plana. El motiu, que l’informe inclou el nom de personalitats del valencianisme cultural que van contribuir a impulsar la cultura i a normalitzar la llengua abans de l’inici de la Guerra Civil, però que després van col·laborar amb el bàndol revoltat. La controvèrsia obliga a preguntar-se si durant anys s’ha situat com a referents a ciutadans que no mereixien aquesta consideració, o sí, per contra, ara s’està sent injust amb persones que hagueren de sobreviure a un règim dictatorial.

La polèmica afecta a hores d’ara només uns pocs dels 575 vestigis de la dictadura franquista que el catàleg assenyala que cal eliminar. De fet, el document encara es troba en fase de recepció d’esmenes. Entre les peticions de canvis es podria incloure una de la regidoria de Memòria Democràtica de Castelló de la Plana, que recentment va sol·licitar al cronista municipal i al Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló (GRMHC) diversos informes sobre les personalitats de la ciutat afectades. 

El document dels experts del GRMHC, ja en mans del consistori, és contundent, i assenyala que Lluís Revest i Àngel Sánchez Gozalbo, cofundadors de la Societat Castellonenca de Cultura, coimpulsors de les Normes del 32 i dos dels noms més destacats afectats per la polèmica, «van formar part de tribunals de depuració —de mestres, funcionaris municipals, metges i advocats— que van causar greus perjudicis als mateixos i a les seues famílies, ja que en molts casos no van poder exercir la seua professió fins molts anys després per estar expulsats del col·legi oficial». 

L’informe conclou que «la qualitat democràtica de la societat és incompatible amb la permanència en el nomenclàtor de carrers i d’altres institucions de Castelló de noms com ara el de Vicente Traver [alcalde de la ciutat entre 1939 i 1942] o Lluís Revest [regidor entre 1939 i 1944 i secretari provincial de la delegació de Justícia de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS] que, des de l’exercici del seu càrrec en l’Ajuntament o en altres organismes, van contribuir enormement a la consolidació del franquisme i a la submissió de la societat civil a la dictadura».

Els casos de Revest i Sánchez Gozalbo [secretari local de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, cronista oficial de Castelló de la Plana i posteriorment guardonat amb la Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Catalunya] han obert el debat sobre si possibles actuacions prèvies o posteriors disculpen la col·laboració de referents culturals o cívics amb règims dictatorials, o si aquests comportaments invaliden tota una trajectòria.

Qui potser ho té més clar és Toni Morant, professor d'història moderna i contemporània de la Universitat de València (UV), que ha participat en l'elaboració del catàleg de la conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica. Per al docent, «conspirar contra la democràcia, participar d'un colp d'Estat o exercir un càrrec públic» en un règim totalitari són actuacions que impossibiliten que una persona siga homenatjada incloent-la en el nomenclàtor d'una ciutat.

El professor de la UV, que va participar de la comissió que també va proposar els vestigis franquistes a eliminar a la ciutat de València, defensa que darrere d'un informe com el de la conselleria hi ha «un treball molt seriós i documentat», que analitza en quin moment es va atorgar aquest reconeixement, per quina institució i amb quina motivació, i afegeix, «si hi ha dubtes sobre la modificació, no es proposa. No estem jutjant les idees. No estem avaluant si estaven o no favor del franquisme, estem analitzant la seua actuació i si es van comprometre amb el franquisme, ja siga amb la seua activitat, funció o càrrec», detalla.

Qui veu una major escala de grisos és Rosa Monlleó, catedràtica d'Història Contemporània i membre del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de la Universitat Jaume I de Castelló (UJI), que defensa que la decisió està clara si el ciutadà homenatjat «ha comés un delicte de sang o ha participat en un tribunal militar o similar». Però per sota d'aquest límit, reclama prudència, i defensa que «hi ha moltes persones que potser van participar en els tribunals [de depuració] obligades, quasi sense poder negar-se i, fins i tot, potser, amb la voluntat de fer el bé». En aquest sentit, la catedràtica creu que casos com els de Revest cal sospesar-los molt. «La decisió s'ha de prendre després de rebre informes que aporten arguments. Si no, no em sembla bé, i fins i tot, pot ser venjatiu», afegeix.

En la línia de Rosa Monlleó, Vicent Gabarda, doctor en Història especialitzat en l'estudi de la repressió republicana i franquista al País Valencià durant la Guerra Civil Espanyola i la postguerra i, en particular, de les fosses comunes del cementiri de Paterna, creu que es tracta d'una decisió «molt complicada». L'autor d'El cost humà de la repressió al País Valencià coincideix amb la catedràtica que en els casos de persones que van col·laborar «amb tribunals de repressió o de sang, la qüestió està clara, però en la resta és complicat», insisteix. «Eren uns anys on calia ser del moviment [falangista]. Després es podia participar més o menys. Hi ha persones que des de dins del franquisme van fer coses positives pel seu municipi, per exemple, el ministre de l'Habitatge, Vicente Mortes Alfonso [nascut a Paterna], que va construir molt d'habitatge públic».

Igual que Monlleó o Gabarda, Víctor Vilanova, doctor en Història i membre del Grup d'Estudis d'Història Local i Fonts Orals de l'UJI, defensa que en èpoques de conflicte la ciutadania tendeix a adaptar-se i dissimular els seus posicionaments. «Haver participat de forma violenta [en la repressió] o haver format part de tribunals de sang no deixa lloc al dubte», emfatitza. Fora d'aquest àmbit, Vilanova creu que la clau és avaluar la voluntarietat en la participació en els tribunals de depuració. «Moltes persones van ser designades i no degué ser fàcil negar-se», conclou.

No és tan indulgent Toni Morant, que en referència a Lluís Revest i Àngel Sánchez Golzalbo, reclama que s'assumisca que poden haver existit persones del «valencianisme cultural [de primeries de segle XX] que després van col·laborar amb la dictadura» franquista, i que la primera circumstància no disculpa la segona. En aquest sentit, apunta que per evitar debats com l'actual en el futur, moltes ciutats no bategen ja un espai públic amb el nom d'una persona mentre és viva, evitant així que comportaments posteriors puguen desmeréixer aquest honor.