Feu-li cas a Toni Cantó

per Joan Canela

Columnistes

Feu-li cas a Toni Cantó
Feu-li cas a Toni Cantó

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Allà pel llunyà 1992, quan l’estat espanyol va celebrar sense reparar en despeses el cinquè aniversari del viatge de Colom, el discurs que va justificar l’efemèride, parlava de «trobada de cultures», «descobriment» i coses així. Ja llavors, des del moviment indigenista, que era minúscul, es va posar en dubte aquesta narrativa, denunciant que no es podia «descobrir» una terra on ja hi vivia gent des de feia mil·lennis i que, més que una «trobada» hauria estat una «topada», on una de les parts n’havia eixit molt més malparada que l’altra.

Gairebé trenta anys després, el discurs oficial del 1992 sembla naïf i benintencionat. És cert que Europa mai ha fet una contrició sincera del seu passat colonial i resta, més o menys matisat, un cert orgull per «la nostra obra civilitzatòria». Els genocidis, les tortures, el saqueig massiu, l’esclavització industrialitzada o la desaparició de pobles i cultures senceres són danys col·laterals assumibles per tal d’assolir al nostre sistema de consum actual. No són estranyes les declaracions de mandataris de països com França, Itàlia o Gran Bretanya defensant aquest llegat. Però només cal veure el documental Extermineu tots els salvatges, de Raoul Peck, per saber el que realment va passar.

Però per a l’espanyolisme, aquesta reivindicació de l’orgull imperial va fins i tot més enllà que en la dels països del nostre entorn. Són anys de lluita aferrissada contra l’estigma de la llegenda negra, en una batalla per restablir el dolgut orgull nacional a còpia de reivindicar un suposat passat gloriós, que han portat a la fama agitadores com Elvira Roca Barea –amb el suport entusiasta, no ho oblidem, de mitjans suposadament progressistes com El País. I durant aquests temps ha anat calant una pseudohistòria que es fa més perillosa a mesura que es converteix en consens de base, no tant de l’acadèmia com de la classe política i l’opinió publicada, que tenen una capacitat de difusió immensament més potent. I to això sense que hi haja cap veu crítica mínimament audible.

Aquest discurs desacomplexadament colonialista es troba amb un indigenisme molt més potent que el de fa trenta anys, que impregna el relat oficial de molts països i condiciona els seus governs. I el xoc esdevé inevitable, picabaralles diplomàtiques incloses.

Llavors apareix Toni Cantó i la seua necessitat constant de ser el nuvi a la boda i el mort al soterrar. I Cantó ha d’elevar un poc més el to per destacar i ja no parla de «descobriment», ni tan sols de «conquesta» –costa de creure, però gasten aquesta paraula com si tinguera una connotació positiva- i es refereix directament a «l’alliberament d’Amèrica del salvatgisme i el canibalisme». La bestiesa és tan gran que Cantó aconsegueix el seu objectiu. Finalment li fem cas, li plouen les burles i els insults a les xarxes, però, com deien, «que parlen de mi encara que siga mal».

Deixant de banda que potser hauríem de deixar de fer cas a Cantó, diga la bovada que diga –si la conclusió és aquesta, disculpeu la columna-, l’exabrupte extrem és una demostració de fins a quin punt s’ha dretanitzat el discurs oficial des d’aquella quasi innòcua «trobada de cultures» del 1992, perquè per destacar s’haja de passar per la dreta als mateixos Reis Catòlics. Aquest rearmament discursiu de la Llum-de-Trento-Martell-d’heretges podria ser una bona notícia, en el sentit que com més es radicalitzen més els costarà trobar aliances i complicitats, tant a escala externa com interna. Però la mala notícia és que la murga que ens espera serà monumental. I que, ara mateix, els indis que tenen més a la mà, som nosaltres.