La fascinació pels volcans (1)

L’atracció de l’abisme

per Sebastià Carratalà

Columnistes

Pierre-Jacques Volaire, «Erupció del Vesuvi vista des de l'"Atrio del Cavallo" amb espectadors» (detall), 1771. Oli sobre llenç
Pierre-Jacques Volaire, «Erupció del Vesuvi vista des de l'"Atrio del Cavallo" amb espectadors» (detall), 1771. Oli sobre llenç

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 10 d’agost del 2015, l’escriptor i periodista Xavier Moret, en la secció «Més enllà» del diari Ara, dedicada als viatges, contava l’experiència viscuda al volcà situat a uns vint quilòmetres de Goma, la capital de la República Democràtica del Congo: «Abans d’arribar al cràter, la pudor de sofre ja el va anunciar. Un cop dalt, la visió de roig incandescent del llac de lava que bullia ens va deixar sense paraules, hipnotitzats. De tant en tant, el fum es retirava i ens deixava veure la lava que s’agitava amb explosions eixordadores, escopint pedres com si fossin bombes. Per sort, estava uns cinquanta metres més avall, però tot i així atemoria…» Una imatge tan colpidora que va titular l’article «A les portes de l’infern del Nyiragongo».

Una pedra d’una grandària similar a la d’un cap d’home els va caure als peus sense que se n’adonaren; havien de parar compte, Plini el Vell havia mort per haver estat massa confiat en unes circumstàncies com aquelles. No es van detindre, però; ni els rugits ensordidors, ni els esclats violents, ni el dens fum negre que de sobte s’encenia i es transformava en boles de foc que queien arreu, talment una pluja, ni l’aire carregat de sofre i cendra, ni les escòries llançades, no eren raons suficients per vèncer la curiositat que els empenyia a continuar ascendint. No l’havien sentida caure, la pedra, a causa del soroll imperant: «De fet, a més dels xiulits i els trons que acompanyaven les explosions, l’estrèpit produït pels cudols travessant l’aire s’assemblava al de milers de coets disparats alhora.» Atès que la ira de la muntanya augmentava per moments, la prudència aconsellava no aproximar-se a la boca; d’altra banda, tampoc no es veia pràcticament res, una nuvolada fosca els impedia d’ataüllar qualsevol cosa que no es trobara davant seu. «Ara, el descens, més fàcil que no ho havia estat la pujada, ens va conduir a un perfecte rierol de sorra, cendra i runa que corria cap avall: havíem de posar tota l’atenció a frenar el nostre avanç tant com fóra possible perquè el torrent no ens arrossegara», conta Edward Wright, un dels nombrosos viatgers britànics que, al llarg del segle XVIII, van visitar el Vesuvi tot seguint el Grand Tour (Viaggiatori britannici a Napoli nel ‘700, 1999). Després de passar la nit a prop del cràter, sense poder dormir a causa de la fetor i del borbolleig continu, també la baixada del Nyiragongo per part de Xavier Moret i els seus companys fou, tal com ell diu, força ràpida.

John Warwick Smith, «El cràter del Vesuvi», 1778. Grafit i aquarel·la sobre paper

Fa pocs anys, a finals del 2012, l’erupció del Ploski Tolbàtxik, a Kamtxatka, la península situada a l’extrem oriental de Rússia, es va convertir —i així ho explicaven diversos mitjans de comunicació— en una atracció turística per als «amants de les impressions fortes» que arribaven cada dia amb la intenció de contemplar els rius de lava i els núvols de cendra provocats pel fenomen natural. Malgrat el caràcter arriscat de la ruta, quasi un centenar de vehicles plens de «turistes valents» s’acostaren a veure «l’espectacle apocalíptic», ignorant les advertències pel perill que corrien. El passeig, d’unes deu ho res, no era, però, a l’abast de tothom: 650 dòlars per als locals i uns 1 000 dòlars per als provinents de Moscou, una quantitat que pràcticament igualava el sou mensual mitjà a la capital. L’aventura, tot i que bastant més estesa en l’actualitat, continua tenint, almenys amb certes condicions de comoditat, uns preus que l’allunyen de la majoria, a pesar que també els atraga.

La presència inquietant del volcà que s’enlaira majestuós a la vora de Nàpols va fascinar, des de principis del set-cents, nombrosos viatgers britànics, que ho deixaren ben palès escrivint i publicant el que havien viscut. A principis d’aquesta centúria hi arribaren, entre altres, polítics i assagistes influents, com Joseph Addison, el 1701, i Anthony Shaftesbury, el 1711, que obriren el camí i marcaren la tendència que seguirien les elits no sols de la Gran Bretanya, sinó d’altres països europeus. El primer dels esmentats, Joseph Addison, als seus llibres i articles de premsa, va desenvolupar i va difondre algunes de les categories estètiques fonamentals per a les dècades posteriors, una de les quals, el sublim —que ell anomena la grandesa i que encara barreja amb el singular (el pintoresc) i el bell—, influiria de manera decisiva en el moviment romàntic, sobretot en la concepció del paisatge i, més en concret, de la muntanya.

Joseph Wright of Derby, «Erupció del Vesuvi des de Portici», 1774-1776. Oli sobre llenç. Huntington Library, Pasadena, Califòrnia

Diu Addison: «Consideraré primero aquellos placeres de la imaginación que nos da la vista presencial y el examen de los objetos exteriores. Yo juzgo que todos ellos dimanan de la vista de alguna cosa grande, singular o bella. A la verdad en un objeto puede encontrarse alguna cosa tan terrible y ofensiva, que el horror y disgusto que excita supere el placer que resulta de su grandeza, novedad o belleza. Pero aún entonces acompañará a este horror y disgusto una mezcla de placer proporcionada al grado en que sobresalga y predomine alguna de estas tres calidades. [...] Caemos en un asombro agradable al ver tales cosas sin término; y sentimos interiormente una deliciosa inquietud y espanto» (Los placeres de la imaginación, 1712; traducció al castellà de Josef Munárriz, 1804). Molt prompte, la poètica del sublim —associada al poder de la imaginació, l’esfera de la ment producte de les percepcions visuals, segons Addison— amararia, tant en el vessant filosòfic com en l’espiritual, la pintura paisatgística anglesa i també de bona part del continent.

[Aquest article, publicat a Diari La Veu el 15 de maig del 2015, forma part del recull A l'ombra del temps, Pruna Llibres, 2017]