Tots volen ser escriptors

per Lourdes Toledo

Columnistes

Tots volen ser escriptors
Tots volen ser escriptors

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Escriure en i per a la intimitat, allò que diuen «jo escric per a mi mateix», resulta ben poc creïble. Tret de  casos comptats, podríem dir que tothom escriu per a un altre, per a ser llegit, per a un lector futur, desconegut, incert i hipotètic. Fins i tot aquells textos d’autors de renom que van romandre en el silenci o en la intimitat més amagada acaben un dia, per raons diverses, eixint a la llum. Ho planteja amb  gràcia i encert l’escriptor i editor italià Vanni Santoni en Para escribir hay que leer, un assaig breu que Galaxia Gutenberg acaba de publicar en la col·lecció Serie ensayo, una col·lecció altament recomanable. 

Dit això, voldria ara posar el focus en un article que fa uns dies publicava el diari LaVanguardia amb el títol «Yo me lo escribo, yo me lo edito» on es repassava, amb dades i declaracions dels implicats en el negoci de l’autoedició a l’estat espanyol (emmarcat en una realitat que és àmplia i global), les dimensions que ha assolit aquest negoci i el seu possible impacte en el món editorial (de l’edició clàssica, convencional). Les xifres no són gens menyspreables, no són cap anècdota: 10.000 títols anuals, quasi 10 milions d’euros en moviment cada any, la distribució dels llibres publicats pels grans magatzems i, darrerament, una caseta pròpia nova de trinca a la Feria del Libro de Madrid on els autors auto-editats podien signar les sues obres. Com veieu, ja no els falta de res, o això sembla.

Aquesta realitat –que en certa manera matisa el panorama actual del mercat editorial, tot i que no tinc clar si podria transformar-lo amb conseqüències considerablement greus per a les editorials mitjanes i petites– respon, probablement, a una necessitat cultural, social, psicològica, i fins i tot diria que política i estètica, més antiga i consolidada del que pensem: la necessitat, el desig de dir la seua i fer-se sentir i llegir.  

Podríem parlar en diferents termes de publicar per necessitat, per legítima i imperiosa voluntat d’expressió, de manifestació de les pròpies idees, allò que en alemany en diuen Ausdruckswille, o també, simplement per pura vanitat, un sentiment més dubtós. Els anglosaxons han acordat batejar aquesta propensió amb el terme Vanity Publishing o Vanity Press, recollida per Santoni al seu breu assaig. En definitiva: publicar per vanitat o pel que, eufemísticament parlant, diem necessitat de reconeixement. I aquest seria un  punt que ens duria, potser, a escriure un altre article perquè de reconeixement, alguns autors, no en tenen mai prou.

Darrere de tot aquest tinglado de l’autoedició -que utilitza els anomenats «serveis editorials» d’algunes empreses- on estan implicades a hores d’ara grans firmes internacionals i grups editorials com Amazon, Planeta o Penguin Random House, però també segells independents com és el cas de Círculo Rojo –una iniciativa fundada per Alberto Cerezuelo a Almeria el 2008 que deté actualment el lideratge de títols publicats a Europa– o Letra Minúscula, entre altres, hi ha un veritable allau de veus literàries inquietes que volen fer-se sentir i uns estrategues de l’edició que hi han ensumat la quimera de l’or de Califòrnia, una vegada més. 

A què respon doncs l’acollida tan reeixida d’aquestes empreses d’autoedició? Doncs probablement a un públic famolenc, delerós de veure el seu nom imprès a la coberta llampant d’un llibre. És la mística del paper que –per molt que li hagueren presagiat un futur incert– sobreviu contra vent i marea. És aquest desig ocult, però també un altre fet innegable: la proliferació, a manera de bolets en una tardor humida, de les escoles d’escriptura creativa, que ja em direu si l’adjectiu «creativa» no és en aquest cas una redundància inútil, valga la redundància, car quasi totes les redundàncies són inútils i l’escriptura –si no és que parlem d’escriure cartes de comerç, informes administratius o receptes mèdiques– és per antonomàsia, creació literària. Perquè si l’escriptura no és creativa, ja podem tancar la paradeta!  

Figues d’un altre paner és si s’escriu massa: s’escriu amb excés, es publica massa i amb una rapidesa esfereïdora? Són preguntes no sempre fàcils de respondre. Si el lector d’aquest article és alhora autor i es troba dins d’aquest «massa», què diria? També els seus llibres són sobrers? Per on tallar? On estan els límits? I qui els marca? Qui diu que un llibre és o bo o dolent? Qui delimita el cànon? I qui el trenca? Podria continuar llançant preguntes al vent i atabalant els lectors, però no és pas aquesta la meua intenció,  tampoc no tracte de trobar-hi respostes, segurament perquè no en tinc. Intente, en tot cas, deixar el cas obert, com dirien en les millors sèries de Netflix.

De la quantitat podria ser que, ai las, sorgira en algun moment la qualitat. Tot és possible. Al capdavall, potser en algun moment la fortuna literària és una mena de loteria, on els algoritmes també estan presents. Si no fos així, no s’explicaria l’èxit d’alguns autors... M’estalviaré noms per discreció. 

Ara bé, el treball editorial de prestigi és una altra cosa: no és autoedició, no és Amazon ni els sortilegis de Planeta ni l’enginy d’Alberto Cerezuelo amb Círculo Rojo, ni respon a la vanitat personificada, tot i que en ocasions hi hauria molt a rascar... El treball editorial de prestigi, deia, el fan els bons editors –potser amb un vessant encara un xic artesanal, en el sentit de clàssic–  car no és precisament que aquestes editorials estiguen fora de les darreres tecnologies. Són les editorials consolidades: les mitjanes i petites editorials, i cada vegada més, segells independents. Editors que han confeccionat catàlegs consolidats i prestigiosos, com ara Galaxia Gutenberg, Acantilado, Quaderns Crema, Libros del Asteroide, Sexto Piso, Minúscula, Club editor, i darrerament editorials com ara Comanegra, Males Herbes, Raig Verd, Pagès, Lleonard Muntaner, Afers, El Buc, Pretextos o Periférica. I quan dic de prestigi, faig referència a la feina d’edició ben feta, relativament lenta, guiada, acompanyada, on el producte llibre hi compta molt, però no és merament un producte, sinó que es tracta com si tingués vida, quasi quasi com un ésser que parlés i, de fet, en parlen, els llibres. Un negoci on els autors també hi compten, se’ls valora i, d’alguna manera, se’ls mima una mica. En definitiva, les editorials que tenen un prestigi suposen una garantia per al lector (i per als autors). Els seus catàlegs parlen per ells mateixos i ja diuen molt...

Ara bé, en aquesta situació en què tothom vol el seu llibre en un aparador, ocorre que el camí per arribar fins a la darrera passa, l’aparador, sol ser llarg i de vegades tortuós. Santori ho retrata amb gràcia i un puntet de «mala bava» en Para escribir hay que leer quan parla dels candidats a escriptors novells: «la clàssica fórmula m’agradaria molt saber què opina vostè esdevé, encara que siga inconscientment, quelcom d’ofensiu, perquè llegir amb atenció un manuscrit i escriure’n un informe de lectura, una valoració raonada, és un treball que requereix temps i atenció, a més de competències específiques i, per tant, demanar-li a un professional que ho faça gratuïtament és impensable, seria com demanar-li a un mecànic que ens arregle el cotxe debades. Per als informes estan les agències literàries que, de fet, per fer treballar un professional durant diverses hores, cobren». Veritat que no gosaríeu mai anar al mecànic per demanar-li que li fes una ullada per la cara al vostre cotxe, o no pagar el llanterner que us ha arreglat la cisterna?

Llegir originals, doncs, informar-ne, detectar el seu valor literari, el seu possible impacte comercial, acotar els hipotètics lectors, és una feinada que demana intuïció i professionalitat i molts anys, molts, de lectures a l’esquena. No menystinguem aquest treball, si us plau!

Els editors ben bé que ho saben i per això cobren pels informes de lectura que ofereixen com un servei, i per això tenen professionals en plantilla o col·laboradors eventuals que, dit de passada, tampoc és que cobren molt per la feina que fan, tenint en compte el bagatge cultural  i concentració que exigeix aquesta tasca, un camí important, no l’únic, però, de detectar bons autors i futures promeses. 

Al capdavall, com veieu, l’edició és un terreny de material sensible, i els editors han de tenir moltes estratègies i diplomàcia, al contrari, les relacions entre autors i editors podrien arribar a ser relacions perilloses amb conseqüències nefastes. 

L’edició és tot un món, un paradís terrenal (o un infern, segons altres versions) que retraten amb humor, gràcia i rigor alguns llibres, jo en triaré uns pocs dels que més m’han agradat, perquè n’hi ha moltíssims més. Recorde ara en un passat ja bastant llunyà L’edició sense editors (2000) d’André Schiffrin  –una mirada lúcida, anticipada en certa manera en el temps, que ens va alertar fa ara quasi vint-i-dos anys sobre la transformació del món editorial, la mort d'una certa "ètica" de l'edició, el declivi del petit editor i de la petita llibreria independent...–. Un món que entre molts estan tractant de reviscolar a base d’iniciatives empresarials i culturals diverses. Un altre llibre molt més recent és Jérôme Lindon. El autor y su editor, de Jean Echenoz, una trobada entre l’autor i el seu editor en clau d’humor, però profunda alhora, un llibret deliciós de seixanta-sis pàgines publicat per Nórdica, al qual no li sobra ni una coma.  

Però si us fascina el tema de l’edició i, sobretot, si ensenyeu a escriure, o ho intenteu –perquè a escriure, diguem-ho clar, difícilment es pot ensenyar, ho corrobora Vanni Santoni en Para escribir hay que leer–o si teniu pretensions d’escriptors o escriptores, us recomane fer una ullada a aquest assaig de Santoni perquè ell sap de què parla i té un humor fi, que no arriba a corrosiu, però que no deixa estaca en paret.

I si voleu anar més lluny i delitar-vos en l’art d’editar,  podeu endinsar-vos en  el llibre Cartes completes (1960-1983), correspondència entre el fundador de Club editor, Joan Sales, i Mercè Rodoreda, i les Cartes a Màrius Torres, el poeta de Lleida, dues joies de llibres. I last but not least, sempre tindreu l’opció d’escorcollar en la vida d’un editor, com ara amb En la vida de un editor y otras informaciones fundamentales, autobiografia de Jorge Herralde, o el volum més recentment publicat, molt complet i interessant, Los papeles de Herralde: Una historia de Anagrama 1968-2000, de Jordi Gràcia. La  llista, ja podeu imaginar, seria llarga perquè és un ofici antic, complex i delicat. L’art d’editar llibres no és qualsevol cosa...