La Fira (un afer personal)

per Manel Rodríguez-Castelló

Columnistes

La Fira (un afer personal)
La Fira (un afer personal)

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Mentre escric aquestes línies està a punt d'inaugurar-se la 56a Fira del Llibre de València, que durarà fins diumenge 24. Traslladada de la promesa entabanadora de la primavera, que és la seua estació preferida, a les languideses tardorals que encara ens fan suar la cansalada, la Fira torna també a Vivers, que si no són els Jardins de Luxemburg o el Central Park novaiorquès (per citar-ne dos de molta anomenada), són el cor vegetal i lúdic de València, amb permís dels Jardins del Túria, nouvinguts que ja es guanyaran un dia el seu llorer literari, si no se l'han guanyat ja, en alguna novel·la o en un grapat de versos d'inspiració floral. Volta el món i torna… a la Fira. Confesse que no m'hi he avingut gaire bé mai, i no per culpa ni de l'estació ni de l'imcomparable marc en què té lloc. De primavera d'estiu a primavera d'hivern, tot és primavera al capdavall, i tota fulla verda… En fi. I Vivers, abrigall de les primeres hostilitats d'una ciutat que ens era estranya, lectures desmaiades en algun dels seus racons, ruïnes estellesianes del Palau que fou un dia, classes salades damunt la gespa, refugi de més d'una càrrega brutal de la policia, cites d'un amor tremolós que havia de durar sempre. I després l'homenatge aeri d'Andreu Alfaro a Ausiàs March, els xiprers altius, la remor de l'aigua. I malgrat tot ni tan sols quan de tard en tard soc sol·licitat per participar en algun dels actes, una conferència, un recital, la presentació d'algun llibre, la Fira del Llibre no m'ha estat mai simpàtica, com una parella de ball amb qui no acabes de sincronitzar els passos. Ja m'ho deia ma mare: «Fill, mira que ets raret!», frase que solia combinar amb «Fill, tens un pet de senyera!», sentència amb què arribava a la mateixa conclusió sobre la raresa del fill aleshores adolescent. Ella que es va castellanitzar per amor i jo que em vaig valencianitzar pels mateixos motius, ella que sovint recorria a l'idioma de l'home per distingir-se i jo que m'amarava de la llengua del poble per exactament el contrari. Doncs sí, aquesta incomoditat amb la Fira, amb totes les fires, deu tenir un cert origen tel·lúric, ancestral, emparentat amb el cagafestes tossut que sempre m'acompanya. Perquè on públic i autors hi veuen tot de flors i violes, senten amable xiuladissa de pardals, aquest ull i aquest olfacte moridors hi detecten altres coses, els focs fatus d'una festa que té tant de teatral (i jo el teatre me l'estime més dalt de l'escenari, què hi farem), una estranya barreja de victimisme i triomfalisme (que bons que som i que poc que ens lligen, que bé que editem i que poc que venem, quina política cultural més ben parida i quant que creix la burrera!). Entenguem-nos, estime els llibres amb passió, n'he fet centre motriu de la pròpia vida, són com l'aire que respire, he crescut entre ells, amb ells i per ells, els del pare, que ara vaig obsequiant ací i allà com puc, perquè cap institució no vol albergar-los, una biblioteca immensa i variada, els propis i compartits, que ja omplin cada racó de la casa i que potser un dia algú també escamparà en bona hora. També deu tenir a veure amb la consciència que els poetes som el parent pobre de la festa, aquell que quan arriba l'àpat solemne tothom vol fer seure a la pròpia taula i donar-li peixet, fer-se un selfie amb ell i llançar-lo impúdicament per les xarxes, aquella magnífica excusa perquè el gestor de torn (que odia els llibres en la intimitat), l'editor tocatardà, el polític inculte o el professor que només llig presumpta literatura per a presumptes infants, òmpliguen els búcars de la vanitat amb les seues flors marcides. Un home, que escriu per convocar de tant en tant la poesia, escassament prolífic perquè poua dels impossibles colors del paisatge i de les absortes melodies del silenci, d'interioritats recòndites, del cant i la llàgrima humana, s'avé malament amb segons quines algaravies. S'estranyava l'altre dia Lourdes Toledo –no sense certa ironia– en aquestes mateixes pàgines, a propòsit de la proliferació de les autoedicions, que tothom o quasi volgués ser escriptor i veure el seu nom escrit en lletres grosses i llampants a la coberta d'un llibre. A Alcoi ho diem d'una altra manera, en relació a la festa: voler ser coseta, sentir-se durant un instant etern el centre d'atenció, tastar la glòria, emborratxar-se de plenitud, tornar a la pàtria innocent de la infància. Gratuïta o de pagament, una aspiració universal. Potser és que la Fira en majúscules, sí, dissimula les nostres febleses i precarietats per uns dies, contribueix a passar per normalitzada una situació que no ho és gens, on la burrera creix en progressió geomètrica mentre la cultura i els llibres són confinats als marges, això sí, molt prestigiosos. A risc d'eixamplar a ulls d'alguns companys d'ofici, amb qui compartesc no poques misèries, l'espai de rara avis assignat en aquest zoològic, afegiré que al contrari que a l'amiga Lourdes el que a mi m'estranya no és que tothom vulga «ser coseta», sinó que hi haja tants autors en un país tan empobrit com el nostre obligats a repartir-se un pastís tan escàs i dispersar-se en mil quefers. Només que la meitat d'ells, a més d'omplir fires i pàgines, baixés al carrer quan toca, potser no ens hauríem de queixar tant celebrant la festa grossa dels llibres una volta o dues l'any. Per desgràcia la tirada al despatx i a la vigilància de les molles dedicades a cultura, l'addicció a l'aplaudiment i la passarel·la, la parcel·leta del poder de la torre d'ivori, hi pesen més en el fons que el compromís civil efectiu i el que exigeix l'ofici d'escriure, què hi farem. De manera que tornarem a la Fira, aquest amor impossible, a passejar sota els arbres, entre sèniors, veterans, neòfits i passavolants, espigolarem per ací i per allà entre llibres nous i autors de sempre, respirarem l'aire encara tebi de la tardor, beurem cervesa sota un sol amable, veurem amics, coneguts i saludats, mentre s'encenen els focs fatus i se celebren homenatges que a força de reiterats ja semblen inevitables. Que no siga dit que no vam aportar la nostra molleta de pa, el nostre granet d'arena, una almosta d'aigua perquè continue girant la sénia de la festa.