Tal dia com hui del 1407 els consellers de València van acordar establir la Taula de Canvis, instal·lada a la Llotja vella poc després

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1407 els consellers de València van acordar establir la Taula de Canvis, instal·lada a la Llotja vella poc després
Tal dia com hui del 1407 els consellers de València van acordar establir la Taula de Canvis, instal·lada a la Llotja vella poc després

El 15 d'octubre del 1407 els consellers de València van acordar establir la Taula de Canvise Depòsits, assegurada per la ciutat, amb la finalitat de reunir fons per tal de reduir el deute públic. Va obtindre el privilegi corresponent del rei Martí I l’Humà el dia 20 del mateix mes i va ser constituïda el 31 de gener del 1408. Pocs dies després el consell va dictar les primeres ordinacions. 

La Taula, una mena de banc públic de caràcter municipal, va ser instal·lada a la Llotja vella, coberta amb el clàssic tapet, per indicar la garantia amb què funcionava, en el qual hi havia les armes de la ciutat. Originàriament era també regida per dos administradors o regidors, però l’any següent, el 1409, va ser reduït només a un, que era alhora el clavari general del comú de la ciutat, si bé havia d’administrar separadament els diners del comú dels diners dels dipositants particulars. Potser per la mateixa novetat de la institució, al cap de huit anys, el 1416, la Taula de  Canvis de València va haver de ser liquidada i va tardar un segle a reaparéixer.

Entre el 1517 i el 1649 va entrar en funcionament la que seria coneguda com Taula Nova. El funcionament i facultats de la mateixa era similar a la Taula primitiva, però els fons van augmentar considerablement i la institució va començar a funcionar d'una manera raonable. Per tant, es va consolidar el que podríem considerar com la banca pública del moment. No obstant això, el 1614 i 1634 es va haver de procedir a la suspensió de pagaments, per la qual cosa finalment la Taula es va dissoldre per segona vegada.

Quant al funcionament, la Taula Nova era governada per dos regidors triats per dos anys pels Jurats i Consell General de la Ciutat. Al seu torn, aquests nomenaven dos escrivans encarregats de la comptabilitat. Els diners eren guardats en una caixa de fusta coneguda com a «Caixa de gros», sota la protecció de tres clavaris que es renovaven cada dos anys. A més, existia una altra caixa coneguda com la «Caixa de menut», que administrava un mercader i servia per cobrar i pagar quantitats xicotetes de diari. El verguer era el responsable de custodiar el transport de les caixes, els llibres i el tapet on es duien a terme les operacions, i el Bastaix era la persona que transportava la caixa amb els diners.

Aquest organisme va tindre una tercera experiència entre el 1658 i el 1719, sota el nom de Taula Novíssima. Quan Felip V va suprimir els Furs del Regne de València i les seues institucions, va ser substituïda per una «Dipositaria General».

La Taula de Canvis es conserva al Palau de Cervelló de València

Segles XIII i XIV     

Hi havia canviadors ambulants que compraven i venien, sobretot a les fires, on paraven la taula —negoci que va perdurar fins al s. XVIII— i, almenys des del s. XIII, canviadors sedentaris, establerts a les ciutats que, a més del negoci del canvi manual de monedes, feien altres operacions, hui considerades bancàries (dipòsits en compte corrent, crèdits comercials, pagues per compte d’altre, assignacions de pagament, etc). Aquests són pròpiament els canviadors que han donat origen a la banca moderna, dels quals als territoris de l’Antiga Corona d’Aragó hi ha referències documentals segures de la primera meitat del s. XIII. 

Efectivament, el privilegi de l’any 1247 que va establir la nova moneda de rals de València, amb curs legal en aquest regne i el de Mallorca, va marcar un termini per al canvi de la nova moneda en una taula oficial ad hoc —que és la primera taula de canvi oficial coneguda— i va determinar que, exhaurit aquell termini, la nova moneda havia de tindre la cotització del que valguera a les taules dels canviadors. 

Durant la segona meitat del s XIII els canviadors, en poder dels quals hi havia una gran part del numerari corrent al país, esmerçaren els diners que tenien en dipòsit en operacions comercials, les quals de vegades anaven malament i els menaven a la insolvència. Això, entre altres reaccions purament de mercat, va motivar la intervenció del poder públic per protegir els clients d’aquelles taules: la cort de València del 1283 va prohibir als canviadors tindre taula sense haver prestat fermança suficient, en poder de la cort, de restituir els dipòsits rebuts. 

La cort de Lleida del 1301 va desenvolupar el sistema, tot distingint entre els canviadors que actuaven amb garantia o fermança (que podien cobrir la taula amb un tapet) d’aquells altres que no tenien cap més responsabilitat que la pròpia i personal (llur taula havia de restar nua), i va establir per als primers la necessitat d’oferir una fermança per 1.000 marcs d’argent a les ciutats de Barcelona i Lleida i de 300 per a les altres ciutats i llocs del Principat. 

Aquest mateix sistema de la garantia de mil marcs per als canviadors amb tapet fou adoptat a València el 1320, però quatre anys després, el 1324, calgué modificar-lo, i hom va tornar al sistema de garantia il·limitada, a causa de les nombroses fallides d’aquell any motivades pel tradicional costum dels canviadors d’esmerçar els diners dipositats a llurs taules en operacions comercials.             

A Catalunya també hagué de ser ampliada la garantia dels canviadors amb tapet l’any 1359, que va restar establida en 2.000 marcs a les ciutats més importants, Perpinyà inclosa, però sempre mantenint la possibilitat d’existència de canviadors sense tapet, és a dir, sense garantia. 

Aquest sistema és el que restà definitiu en l’ordenament de les taules de canvi privades. Aquestes dificultats motivaren, a la segona meitat del s. XIV, un creixent intervencionisme de les ciutats en la banca, sobretot en la certificació de la suficiència de les fermances presentades pels canviadors i en la publicitat dels que eren garantits i els que no ho eren, en part per l’interés del públic, però en part també per a salvaguardar les finances dels consells de les ciutats, ja que els canviadors feien tot el moviment dels fons públics de les finances ciutadanes. Així nasqueren les taules de canvi municipals.

 

Fonts: Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia