El valencianisme republicà (1837-1977) | 2/14 - Les arrels cultes: romanticisme i renaixença literària (1837-1900) | El valencianisme republicà

per Fundació Josep Irla

Valencianisme republicà

El valencianisme republicà (1837-1977). 2/14
El valencianisme republicà (1837-1977). 2/14

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El valencianisme republicà és producte del conjunt d’idees, llibres, publicacions, entitats, iniciatives, fets i personatges que des de mitjans del segle XIX reivindiquen els trets nacionals del poble valencià i la seua vinculació amb la resta de terres de llengua catalana, i van lligant progressivament el seu futur en llibertat a un projecte democràtic de renovació cultural, cívica i política d’arrels republicanes.

La història del valencianisme republicà és la crònica del lent despertar d’un poble silenciat, de la lluita per la recuperació lingüística, cultural i nacional del País Valencià. D’una lluita conduïda a través de l’acció cultural, cívica i política.

L’exposició itinerant El valencianisme republicà (1837-1977) —dirigida per Josep Vall i amb l’assessorament històric d’Antoni Furió i Pau Viciano— ret homenatge a totes les generacions de valencianistes que han protagonitzat aquesta lluita.

Montserrat, 8 de maig de 1868. Visita de poetes valencians, catalans i provençals al Monestir de Montserrat en ocasió de la celebració dels Jocs Florals de Barcelona. D’esquerra a dreta, a la fila superior: Celestí Barallat, Vicent Venceslau Querol,Vergés,Josep Maria Torres Beld i Josep Maria Arnau; a la fila del mig, Conrad Roure, Lluís Roca, Frederic Mistral, Albert de Quintana, Víctor Balaguer, J. Sala, William Charles Bonaparte-Wyse i Rafael Ferrer i Bigné; i asseguts a terra, Eduard Vidal i Valenciano, Loís Romieu, Teodor Llorente i Paul Meyer

1837-1900 Les arrels cultes: romanticisme i renaixença literària

A Europa els canvis socials de la Revolució Industrial condueixen al sorgiment del Romanticisme, un moviment cultural que revaloritza la connexió de l’home amb la natura i en conseqüència els costums populars i les cultures nacionals. Vicent Boix —com el seu amic Víctor Balaguer al Principat— n’és el principal difusor al País Valencià.

Boix reivindica tres elements històrics que conformaran l’imaginari valencià al llarg del segle XIX: la figura èpica de Jaume I, com a pare fundador del poble valencià; els Furs, la «sàvia» constitució que en ser abolida en 1707 inicia la decadència del país; i, en sintonia amb la tradició liberal, les Germanies, com a revolta popular contra l’absolutisme.

El Romanticisme també identifica llengua i pàtria. Així, el 1859, un Certamen literari celebrat a València —amb motiu del quart centenari de la mort d’Ausiàs Marc— inicia la Renaixença literària, que es vincula amb la de Catalunya i les Illes, i connectarà amb els felibres provençals.

Al País Valencià la Renaixença s’articula bàsicament a través de Lo Rat Penat, la primera entitat cultural valencianista —fundada el 1878 per Constantí Llombart i amb Boix com a president honorari— que treballa per restablir un ús culte de la llengua amb la celebració de Jocs Florals oberts a tots els territoris de llengua catalana, redescobrir el país a través de l’excursionisme intel·lectual i reconstruir un àmbit simbòlic valencià.

D’entre les dotzenes de figures de la Renaixença valenciana, en destaquen dues amb llum pròpia: Teodor Llorente, el patriarca que amb la seua brillant obra poètica implanta un model de llengua culta i d’alt nivell depurada de castellanismes; i Constantí Llombart, el poeta popular, el precedent més preclar del valencianisme republicà.

Tot i les evidents aportacions positives al desvetllament nacional, la Renaixença aposta per un valencianisme apolític i per tant ineficaç per fer front als reptes socials i culturals que el país té plantejats.