La confusió
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací
Corren temps confusos, temps en els quals el sentit mateix del temps ha canviat, accelerant-se, intesificant-se, abocant-nos a un present continu de sobresalts i alertes, d'esdeveniments sense treva, de notícies incessants que ens fan sospitar, amargament, que en realitat no succeeix gens transcendent. Però sí que succeeix. Succeeix, i molt. Ocorre que ens desesperem, que ja no sabem quin camí prendre. Passa que les nostres velles brúixoles ja no serveixen, que ja no marquen el nord perquè el nord mateix va emigrar sense que sapiem molt bé per on camina...
La confusió està al dia, perquè cada dia que passa augmenta el desordre civilitzatori, eixe que ha de destruir l'antiga normalitat sense que una nova i inquietant realitat acabe d’emergir del tot. Els signes se succeeixen, a semblança d'un cúmul de presagis apocalíptics, però preferim creure que tot marxa com abans, com sempre, en la línia imaginada d'eixe progrés benèfic i ascendent, d'un benestar assegurat pel que imaginàvem que era el fruit de la raó humana. Volem pensar que la modernitat il·lustrada encara funciona, i que els poderosos podran ser continguts en les seues descomunals ànsies de tindre més. Esperem mantindre el componiment, fins i tot sentint que el sòl es mou sota els nostres peus, sense entendre que no hi ha drama en què es moga si és que volem tornar a caminar amb altres peus.
Res és com sembla, ara més que mai. Els simulacres proliferen, revestits amb les promeses del tecno-optimisme, per a mantindre'ns en la il·lusió d’allò raonable. Oblidem que la psicoanàlisi ens va ensenyar que no es poden amagar els traumes i problemes massa temps sota l’estora, que les ombres ressorgeixen en qualsevol moment, i que la crisi imperant, tot i l'aparença d'ordre, és pura ombra amb tot el dolent i el bo que té l'ombra.
Temem el desordre i la confusió, la desorganització dels nostres prestatges mentals, el desmantellament de les certeses que teníem per incommovibles. Anhelem com a xiquets en la nit fosca que algun adult il·luminat ens traga del marasme, que ens protegisca i cuide per a no témer ja més els fantasmes que ens ronden. Però és empresa vana, i ja quasi impossible, conjurar la bifurcació de totes les seguretats amb els envellits relats de les ideologies i les religions salvífiques, amb eixe capitalisme delirant desintegrant-se lentament mentre els seus més espavilats cucs busquen reproduir-se amb altres gens... Costa bastant d'acceptar, però la lliçó que estos temps d'atordiment i entropia ens donen, dia rere dia, és molt clara: més ens val acceptar la confusió imperant, més ens val submergir-nos en ella radicalment, absolutament entregats, sense reserves, acceptant les pors que ens provoca el vertigen de la caiguda, descendint pel cap alt fosc d'este pou, desproveïts de certeses i horitzons tranquil·litzadors. Potser, i només potser, d'esta manera entregada i humil, pot evitar-se tant de sofriment inútil i puguem admetre que la realitat és ara així, i que el nostre desig d'ordre és el maldestre miratge al qual ha d'enfrontar-se una ànima insondable, que per naturalesa tendeix a construir-se i enfortir-se en un oceà de caos.