Literatura i impostura

per Josep J. Conill

Tribuna

Literatura i impostura
Literatura i impostura

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

En un context literari com el valencià actual, massa procliu a fer de la necessitat virtut gràcies al cofoisme i el comboi, deixar sentir la nota discordant de la dissidència sol ser un assumpte delicat, sobretot si es refereix a aspectes especialment emblemàtics de la cultura «nostrada» com ara el fet literari, en el qual el valencianisme havia dipositat històricament un afany de prestigi que durant l’inici de la Transició el va portar a disputar amb èxit l’hegemonia al castellà. A hores d’ara, tanmateix, aquella època ha quedat fa temps enrere i la literatura en qualsevol llengua ocupa un lloc secundari dins l’oferta cultural, circumstància que facilita de manera extraordinària a la nostra presumptasocietat democràtica la tasca de silenciar les posicions estètiques i els plantejaments intel·lectuals incòmodes. 

Encarar l’assumpte pel flanc merament repressor equivaldria a una ingenuïtat imperdonable, perquè el poder s’erigeix en un eficaç catalitzador de saber, circumstància que en el camp literari es tradueix en la postulació d’una cultura oficial, articulada amb el concurs dels mass media, la publicitat de les grans empreses editorials i els suplements culturals dels principals diaris. En una societat que concep la literatura com un bé de consum efímer, aquesta viu sotmesa als mateixos dispositius normalitzadors que garanteixen l’immobilisme ideològic en qualsevol altra esfera de la realitat, sense exceptuar l’àmbit escolar, el qual, si més no en teoria, hauria de romandre al marge d’aquestes maniobres. El truc infal·lible consisteix a ocupar els escassos espais de visibilitat social concedits al fet literari, de manera que la xerrameca eixordadora dels impostors, servida a l’engròs amb tots els beneplàcits de les instàncies oficials, ofegue la veu dels exclosos. El mecanisme ha arribat a tal grau de sofisticació que és capaç fins i tot de fabricar la seua quota artificial de marginalitat, perfectament inofensiva, integrada per una bigarrada colla de tertulians transvestits de plumífers (o viceversa) que caguen per mig cul, apocalíptics integrats, avantguardistes de fireta, catons de casta irreverència i ressentits a l’aguait del mannà de la subvenció oficial.

En tot cas, allò que els retrata indefectiblement és l’exhibicionisme malaltís i la concepció oportunista de la figura de l’autor com una marca cotitzable, construïda a imatge i semblança del procés que va tenir lloc ja fa temps en el mercat internacional de l’art, on la suplantació de la qualitat de les obres per les maniobres de màrqueting de galeristes i museus i el fetitxisme al voltant de la signatura semblen fets definitivament acomplerts. Amb una diferència notòria: la literatura és un camp definit per un pauperisme crònic, atribut que en la present conjuntura es tradueix en un increment de les pressions dels petits editors, mancats de recursos publicitaris, sobre els autors, per tal que aquests esdevinguen els principals promotors dels seus llibres, a través de presentacions, entrevistes, recitals, etcètera. En principi, no hi ha res a objectar a l’afany, perfectament lícit, de recuperar els costos d’edició i obtenir un marge de benefici, susceptible de permetre la viabilitat de l’empresa editorial. La meua denúncia té més aviat a veure amb la constatació que, en mans de certs plumífers, aquestes pràctiques afavoreixen la suplantació narcisista del valor de l’obra pel culte totèmic a l’omnipresència de l’escriptor. I en el pitjor dels casos es materialitzen en un autèntic circ, protagonitzat per xarlatans sense principis que trafiquen amb mercaderia caducada. 

Com és previsible, aquestes impostures no es produeixen sense greus conseqüències sobre l’ecosistema literari, relacionades amb l’obliteració de la crítica i l’alienació de les minories lectores de les obres significatives. «Es pot enganyar una estona tota la gent i tota l’estona una part de la gent, però no es pot pas enganyar tota l’estona tothom», afirmava fa segle i mig Abraham Lincoln amb un optimisme de la voluntat difícil de subscriure a hores d’ara pel pessimisme de la raó. I és que si bé les condicions d’existència d’algunes literatures vehiculades per llengües amb un suport demogràfic important com ara l’espanyola també es caracteritzen per la proliferació de fantotxes i estafadors, no cal ser cap prodigi de sagacitat per a intuir les dimensions que el fenomen pot arribar a assolir en l’ambient enrarit de les literatures que s’expressen en les llengües minoritzades per l’Estat espanyol. 

El cas de la literatura catalana al País Valencià constitueix una il·lustració devastadora del fenomen que descric, dissimulat per la proliferació frenètica de nous autors, capaç de donar pàbul als vaticinis dels llepacrestes entorn del tòpic que les lletres valencianes viuen un nou Segle d’Or. Doncs bé, ni segle d’or ni de plata ni de bronze... Els pressupòsits des dels quals es du a terme la producció regional —tret d’una curta nòmina d’escriptors, no sempre prou reconeguts— no resisteixen la més mínima comparació amb els nivells d’exigència imperants en una literatura seriosa, ni tan sols amb els que orientaven l’activitat dels millors representants de les generacions de postguerra, per molt que dia sí dia també una certa pseudocrítica vulga fer-nos creure que a casa nostra les obres mestres esclaten amb la mateixa facilitat que els bolets a la tardor, després de la pluja. 

Les conseqüències estan a la vista, per a qui les vulga veure. La poesia resta en mans d’una populosa colla de poca-soltes, ploramiques sense ofici ni benefici i solipsistes irresponsables, incapaços de donar veu a través dels seus versos als paradigmes més elementals de l’experiència humana. L’excusa perfecta, en aquest terreny, consisteix a fer veure que la lírica ha esdevingut una activitat tan proteïforme que els seus productes resulten incommensurables i tan sols es poden jutjar a partir de les mateixes coordenades estètiques en què se situa l’autor, que és com dir que tothom té dret a donar gat per llebre, sense que siga legítim avaluar els resultats de tan excelsa activitat mitjançant l’aproximació per mitjà d’un metallenguatge crític susceptible d’objectivar-ne els resultats. En el domini de l’assaig, el panorama és ben esquifit, tant per l’escassedat d’autors i editorials com de lectors, i es ressent d’una excessiva fixació en la temàtica valenciana, en detriment de l’ampli ventall de qüestions abordades pel gènere en altres latituds. Pel que fa a les Publicacions de la Universitat de València, que durant anys van representar un autèntic model tocant a l’edició d’assaig de qualitat, semblen haver dimitit d’aquesta funció de servei públic, tret del magnífic exemple encarnat per la revista L’Espill. Finalment, la narrativa, el més popular i difós dels gèneres, sembla embarcada en una campanya de constant promoció editorial que pretén fer passar pel súmmum de la modernitat un esplet de novel·letes de vol gallinaci, escassa imaginació i trama poc sòlida, sustentades preferentment en una modalitat onanista d’autoficció i en el rebregat reclam del recurs a assumptes de proximitat i problemes generacionals. Val a dir que tot plegat s’adreça a un públic lector poc exigent, amb el gust deformat per dècades de freqüentació dels subproductes narratius en valencià destinats expressament a l’escola. De totes maneres, la complexitat de la situació en aquest terreny no es pot despatxar en breus línies, sinó que demana una reflexió en detall que no puc dur a terme ací, tot i que no perd l’esperança d’escometre-la en una data pròxima.

El panorama esbossat no s’arriba entendre de manera cabal sense tenir en compte que entre nosaltres l’accés a l’edició sol produir-se arran de l’obtenció d’un premi literari patrocinat per instàncies oficials, de caràcter local o provincial, sovint en col·laboració amb una editorial que s’encarrega de publicar l’obra guanyadora. Estem tan acostumats a aquesta mena de protocols que no ens adonem de fins a quin punt delaten una situació d’extrema precarietat econòmica i indigència intel·lectual. En les cultures més consolidades l’existència de premis menors per a originals inèdits, d’autors desconeguts o principiants, alternen amb els premis majors, concedits a posteriori a obres ja publicades. En altres paraules: en aquestes cultures els autors amb una obra reconeguda al darrere no cal que s’escarrassen a concórrer als certàmens literaris, sinó que els premis els solen arribar com un reconeixement a l’excel·lència de l’obra feta pública, no com el requisit indispensable per a la seua circulació. Entre els efectes «positius» de la persistència de l’estat de coses suara descrit, cal remarcar que proporciona als guardonats una efímera notorietat, així com un estipendi variable en concepte de drets d’autor que, en cas contrari, no arribarien per regla general a percebre, tenint en compte el migrat nombre d’exemplars venuts per la major part dels títols. Però les conseqüències del sistema són sobretot perverses, atès que propicia una política d’edició irresponsable, en la mesura que les empreses deleguen la tria de les obres a publicar en el veredicte del jurat del premi, circumstància que redunda en la inexistència de lectors amb criteri en la major part de les editorials, capaços de discernir la qualitat del que hi veu la llum i d’articular la formació d’un catàleg coherent, en el qual destaque la nòmina d’autors del segell en qüestió. Per a més inri, tret d’excepcions constituïdes per jurats seriosos i competents, impermeables a les influències externes, en la major part d’ocasions els veredictes dels certàmens responen a interessos espuris i a dinàmiques sectàries on conviuen en penosa conxorxa les afinitats estètiques, el nepotisme, la pertinença a les mateixes capelletes i un llarg etcètera de factors miserables que seria enutjós de detallar ací. 

Òbviament, una literatura sustentada en uns fonaments tan dèbils i desproveïts de patrons de viabilitat no pot funcionar amb la més elemental solvència. «Madame se meurt...», va titular Gabriel Ferrater un article publicat en castellà a la revista Ínsula durant els anys cinquanta del segle passat, en què descrivia l’estat calamitós de la literatura catalana sota la repressió franquista. Ara la situació, aparentment, és tota una altra: es publiquen molts més títols i assistim a un continu simulacre de vida literària, desmentit per l’evidència d’una societat en què la lectura en qualsevol llengua és una activitat insignificant, dada que s’agreuja quan ens referim a la lectura en valencià, que hi assoleix uns percentatges insignificants, malgrat l’increment de la competència lingüística (passiva, si més no) com a resultat de la seua introducció fa dècades en l’ensenyament. D’altra banda, l’avanç imparable de la minorització lingüística sotmet el nostre camp literari a una doble marginalitat —producte de la condició subalterna de la llengua i de la periferització del País Valencià respecte del nucli central de la producció literària en català—, sense oblidar els efectes derivats de l’acomodació d’una part substancial dels nostres escriptors més joves a les censures imposades per l’acatament del marc autonòmic i la seua correlativa renúncia a les premisses del fusterianisme sobre la contribució de la literatura al projecte cívic de construcció cultural dels Països Catalans. 

Si hi sumem la inexistència d’una política oficial coherent en matèria de biblioteques i de promoció de la lectura en valencià, així com la frivolitat consubstancial al nostre minúscul corral literari, massa intervingut per interessos espuris de procedència política i egoismes personals, la conclusió inevitable és que d’ençà de la mort de Franco no s’ha produït l’elevació del nivell de qualitat esperable ni la cristal·lització de les instàncies crítiques capaces de destriar-hi el gra de la palla. Durant la dictadura la situació era infinitament pitjor, en soc del tot conscient, però potser per això el resistencialisme afavoria un grau major d’autoexigència, que va permetre l’aparició de les figures cabdals de la nostra literatura contemporània. Aquesta autoexigència es va relaxar a mesura que es consolidava la Transició i constitueix l’antecedent directe de la precarietat actual. De fet, només cal veure quins són els noms vius indiscutibles de les nostres lletres i prendre nota de la seua edat i de l’ambient en què es van formar. El més greu de tot és que no s’albira enlloc la sortida del túnel, perquè les circumstàncies són molt adverses i la literatura en la llengua dels valencians té ara mateix molt mala peça al teler. Contra tota esperança, a tall de cloenda, només gose afegir que qualsevol canvi de rumb hauria d’anar precedit per una anàlisi rigorosa de la situació, seguida d’un debat seriós i sense escarafalls sobre l’assumpte. En cas contrari, ens espera una dolcíssima agonia enmig d’una sufocant, per ridícula, cerimònia de l’adulació.