Qui se’n recorda del fracking?

per Joan Canela

Columnistes

Qui se’n recorda del fracking?
Qui se’n recorda del fracking?

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Algú se’n recorda del fracking? Era aquella tècnica innovadora per extreure els hidrocarburs dispersos en menudes bosses entre les roques del subsol. No fa pas tant de temps que el fracking havia de ser una forma de nou corn de l’abundància, un miracle de la ciència que ens portaria un mana en forma de petroli en grans quantitats, extret ací mateix, i que revolucionaria el món, des de l’economia fins a la geopolítica.

Inexplicablement, però, els habitants de les zones agraciades per aquesta peculiar loteria s’hi van oposar amb totes les seues forces. Va passar especialment a les comarques de Castelló, on va crear-se una plataforma ciutadana molt activa, però també a molts d’altres llocs arreu d’Europa. La destrucció ambiental, la contaminació d’aqüífers i la gran extensió de terres fèrtils que precisava aquesta tècnica van ser vistos com una amenaça, no només per a qualsevol altra activitat econòmica –sobretot agrícola-, sinó fins i tot per a la vida i salut mateixes de les persones veïnes d’aquestes explotacions.

Llavors, van sorgir en tromba una legió «d’experts», creadors d’opinió, «líders» i altres elements habituals en aquest tipus de debats, a explicar-nos que oposar-se al fracking era tancar-se les portes al progrés i el desenvolupament, que posàvem en risc el pa i la sal de les generacions futures i condemnàvem el país a dependre per sempre de fosques potències estrangeres que controlarien totes les fonts d’energia. Fins i tot van desenvolupar-se teories molt curioses, com que el fracking faria disminuir les guerres, ja que a partir d’ara el petroli quedaria molt més repartit. Dubtar dels seus beneficis era un crim. I els boigs que s’hi oposaven estaven amenaçant el futur, ja que tots estem a favor del medi ambient, però no a qualsevol preu i salvar les balenes està molt bé, però menjar tres voltes al dia encara està millor.

Han passat molt pocs anys d’això, però ja ningú se’n recorda del fracking. Els qui menys, els seus entusiastes defensors, que s’han fet fonedissos. Per sort, la gent no els va escoltar i gràcies a una enorme pressió social es va aconseguir aturar la gran majoria de projectes. Però no a tot arreu. A països ben diferents, com els EUA o la Xina, les extraccions van tirar endavant. A moltes àrees van hipotecar el seu futur, i van destruir les terres i contaminar l’aigua i l’aire. Fins i tot van provocar terratrèmols i altres desastres. Els van prometre l’abundància i ho han perdut tot. Els inversors s’han fet fonedissos i a ells només els ha quedat la terra erma.

I no només això, sinó que tota aquesta destrucció va ser inútil. Fins i tot amb els actuals preus de l’energia, el fracking és un negoci ruïnós. Ja no és que siga econòmicament inviable, sinó que fins i tot ho és energèticament. En la gran majoria dels casos es precisa més energia per extreure el petroli que la que conté aquest. Llavors, per què aquesta mania amb el fracking? Ara se sap que era exactament tal com se sospitava: una bombolla financera on uns pocs van fer-se rics a còpia de captar diners que moltes vegades eren públics.

I per què explique tot això del fracking precisament ara mateix? Doncs perquè tot el que envolta el debat sobre l’ampliació del port de València m’ho ha recordat vivament. Els mateixos «experts» i creadors d’opinió, els mateixos consensos polítics i mediàtics, els mateixos arguments sobre el desenvolupament, el progrés i la creació de riquesa, sobre «sostenibilitat pragmàtica», inversions milionàries i oportunitats que no es poden perdre i, fins i tot, sobre geopolítica. I, al remat, qui va tindre raó finalment amb el tema fracking? Justament els mateixos que ara s’oposen a aquesta ampliació. Potser ens convindria escoltar-los, no?