No és la bandera, és el coratge del valencianisme

per Maria Pérez Company

Tribuna, 9 d'Octubre

No és la bandera, és el coratge del valencianisme
No és la bandera, és el coratge del valencianisme

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Aquest Nou d’Octubre ha estat un èxit. Els carrers de València s’ompliren a vessar de gent de totes les edats per dir «prou!» al feixisme.

Rebobinem per un instant. De debò ha estat un èxit? Podem considerar un èxit que hi haguera dues manifestacions antifeixistes? És un èxit que el tarannà nacional de la tradicional manifestació esdevinga «només» antifeixista? Cal que ens parem a reflexionar per esbrinar si, de debò, tot ha eixit tan bé; no siga que morim d’èxit.

El País Valencià va ser, durant els anys de la modèlica transició, bressol i banc de proves del feixisme. Calia xafar el sobiranisme valencià que agafava vol, no fora que ampliàrem el problema català a problema dels Països Catalans.

Al llarg de 40 anys el feixisme ha actuat impunement a tort i a dret pel País Valencià -sobretot per València ciutat- agredint seus de partits, intel·lectuals, dirigents polítics i gent del carrer. Unes agressions que mai han rebut cap condemna als tribunals i que han estat emparades per les diferents delegacions del govern espanyol que mai han anat més enllà de la condemna davant de les càmeres i els micròfons.

És una llàstima que, 40 anys després de les agressions feixistes blaveres al president Albinyana, a Fuster o a Sanchis Guarner, la manifestació unitària es partisca en dos i una d’elles es desprenga del sentit original de la marxa, que és la reivindicació nacional, i que és justament allò que incomoda el feixisme i que va provocar (amb l’ajuda política dels partits més espanyolistes) el seu rebrot postfranquista. Cal que l’antifeixisme vaja de la mà del sobiranisme valencià, o del valencianisme o com vulgueu dir-li, en totes les seues versions.

Estem obligats a trobar el nexe, l’espai dins del qual totes i tots puguem reivindicar el Nou d’Octubre; si fem el contrari, els regalarem una victòria a l’enemic, que no és un altre que el feixisme que beu del nacionalisme espanyol, el de la bandereta al balcó que et vol veure mort.

Des d’Esquerra Republicana del País Valencià sempre hem reivindicat el Nou d’Octubre com a data fonamental, com a Diada Nacional del País Valencià, fins i tot quan es considerava la possibilitat de deixar caure la manifestació per part d’algun col·lectiu. I no amagaré la satisfacció de veure que enguany la convocatòria ha estat un èxit, tot i trobar-nos encara en una situació difosa a causa de la pandèmia.

Els joves, i no tan joves, republicans omplírem els carrers sota el lema «Republicanisme és antifeixisme». Amb diverses pancartes i cartells plens de distintes reivindicacions, que no en són poques, vam recórrer els carrers de València. Sembla que quan manen «els bons», aquells amb qui confies que defensaran la llengua, la terra i la gent, fer crítica i alçar la veu és inoportú. Però la Comissió 9 d’Octubre, i més concretament els sobiranistes valencians, no només eixíem per fer front al feixisme, vam eixir també a defensar la nostra llengua, aquella que s’està difuminant, la que estan deixant sota terra amb la maleïda llei de plurilingüisme. I no només això, també exigíem al president de la Generalitat que d’una vegada aprete el botó pertinent per poder veure i escoltar més mitjans en la nostra llengua. Perquè al País Valencià ara mateix no podem veure TV3, IB3 i escoltar les ràdios en català. No és qüestió tècnica, és voluntat política, i això en un país al qual sempre li han volgut tallar la llengua, és lamentable que continue passant, i més, sota un govern a qui li agrada titlar-se de valencianista.

També hi ha qui eixírem als carrers a defensar les nostres comarques davant l’especulació elèctrica que té com a excusa l’energia verda, però que va amagada de grans parcs que fiquen en perill la biodiversitat i la salut de les persones. Però sobretot, i des del Jovent Republicà i Esquerra Republicana del País Valencià, volíem fer palesa la necessitat de tindre uns serveis públics de qualitat, però de qualitat no d’eixa que s’omplien la boca certes cúpules quan les Corts eren presidides per la dreta, no, de qualitat vol dir escoles amb ràtios baixes o pandèmies gestionades exclusivament per sanitaris, i no per militars.

Mentrestant, les forces d’ocupació detenien un company amb l’excusa de cridar «Puta Espanya» a un grup contrari, mentre aquests tres fatxes amb una estanquera de costat a costat d’un balcó, ens deien de quin mal havíem de morir. Però com que hi ha qui té escolta selectiva, aquests no van ser identificats, de fet, ni tan sols se’ls havia fet callar, com ho feren amb totes les que ens concentràvem en aquell moment davant del Parterre. Però és molt bonic emparar-te en la llei mordassa amb l’excusa d’alterar l’ordre públic «provocando unas reacciones que no pudieron llevarse a cabo por estar custodiado por las fuerzas y cuerpos de seguridad». Eixes forces que van tindre retingut el company el temps suficient perquè la resta de fatxes que ens cridaven des de diversos cantons, ens envoltaren mentre la resta d’efectius policials desapareixien.

Justament l’endemà de la pandèmia renovàvem la Permanent del Jovent Republicà en el III Congrés Federal al País Valencià, una direcció que té molt clar quines són les necessitats de la societat valenciana i que posa en el centre el dia a dia de les joves i dels joves. Fent l’anàlisi conjunta de la manifestació, vam arribar a la conclusió que el moviment sobiranista cada dia és més necessari al País Valencià, però també més fort. Això ens encoratja i ens fa sumar més força per a eixir més fortes el pròxim 25 d’abril, perquè no és la bandera, és el coratge del valencianisme.