Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 1717, en una carta enviada a John Arbuthnot, membre de la Royal Society, des de Nàpols, el filòsof George Berkeley (1685-1753) conta l’experiència viscuda a la vora del cràter del Vesuvi, al qual havia arribat després d’una dificultosa ascensió: «Vaig escoltar a l’interior d’aquell abisme espantós alguns sons estranys que semblaven provenir del ventre de la muntanya; una espècie de murmuris, de laments, de batecs, de clapoteigs i rugits d’onades, per dir-ho així, i de tant en tant una remor similar a la dels trons o a la dels canons, seguida regularment d’un soroll com el de les teules caient al carrer des de dalt d’una casa.» Alguns dies més tard, la fascinació i la curiositat el porten de nou al cim; la manca de vent feia que el fum pujara vertical i que poguera apreciar que, al seu parer, la boca mesurava unes mil iardes de circumferència per unes cent de profunditat. Amb tot, cada tres o quatre minuts, una xemeneia llançava, «amb un fragor horripilant», una gran quantitat de pedres enceses, i més avall, una altra apareixia plena «d’una substància líquida inflamada, com la que es troba al forn d’una vidrieria, furiosa i violenta com les ones de la mar […], que de vegades es desbordava i fluïa cap avall, i, de mica en mica, canviava el color de foc rogenc inicial i, en refredar-se, s’enduria, mostrant un esbós d’erupció o, si se’m permet de dir-ho, una erupció en miniatura».

Un mes després, la fúria del volcà estremia la ciutat i Berkeley i alguns companys decidien aproximar-s’hi a cavall des de la Torre del Greco, una població situada al sud-oest, on van aplegar en barca: «En el núvol que hi havia sobre el cràter s’hi podia observar una mescla de colors, verd, groc, vermell i blau, mentre que allà on el riu corria roent hi havia una estranya llum rogenca en l’aire. Les cendres, que havien començat a caure’ns damunt des del desembarcament, continuaven incessants. Totes aquestes circumstàncies, augmentades per l’horror i el silenci de la nit, donaven vida a l’escenari més insòlit i sorprenent que mai havíem vist.» Resulta significativa aquesta descripció del filòsof anglès si tenim en compte que quatre anys abans, el 1713, a Three Dialogues Between Hylas and Philonous, parlava de l’horror agradable amb les paraules següents: «Davant de la perspectiva de l’oceà ample i profund o d’alguna muntanya enorme el cim de la qual es perd en els núvols, o d’un antic bosc ombrívol, ¿no s’omplin les nostres ments d’horror agradable? Fins i tot en les roques i deserts, ¿no hi ha un salvatgisme agradable?» Ara, Berkeley, amb l’aproximació al volcà, havia comprovat les seues teories directament.

• Subscriu-te gratuïtament al nostre butlletí setmanal de notícies destacades

Més endavant, un grapat d’artistes del nord també mamprendrien la ruta que, franquejant els Alps per senderes plenes de dificultats, els menaria a la península Itàlica, farcida de tresors amb què sadollar les ànimes assedegades de cultura clàssica i, naturalment, del clima, l’ambient i els costums meridionals, tan diferents. «Goles, volcans, cascades, glaceres, van convertir-se en els motius predilectes dels pintors de muntanya, que a través de la representació del vertigen infinit experimentat als cims alpins, o de la descripció de paorosos, però a la vegada insòlits i curiosos, fenòmens naturals, provaven d’endinsar-se en el gran misteri de l’univers, el lloc per excel·lència de la trobada amb el diví», afirma la historiadora de l’art Gabriella Belli.

Un dels primers que captà i interpretà el volcà fou el francès Claude Joseph Vernet, que en Vue de Naples avec le Vésuve (ca. 1748) ja el fa aparèixer, tot i que com un element secundari. El seguiran, a partir del 1760, Charles François Grenier de Lacroix (conegut com Lacroix de Marsella) i Pierre-Jacques Volaire (Toló, 1729 - Nàpols, 1799), alumne de Vernet i creador de la moda més dramàtica, la que aprofitava la por al servei del plaer. Volaire, després de presenciar l’esclat del 1767, va dur a terme desenes d’obres, sovint de caràcter panoràmic, en què representà erupcions nocturnes del Vesuvi, cercant plasmar la idea del sublim, i en les quals solen figurar una sèrie de personatges que, igual que els viatgers que ens n’han deixat testimoni, l’observen ben de prop. En un quadre del 1771, amb la seua vista favorita, la badia de Nàpols i les illes d’Ischia i Procida al fons, mitja dotzena de cavallers, alguns asseguts còmodament i tranquil·la sobre les roques, gaudeixen de les explosions i la gran quantitat de lava que vomita el volcà. Diu Berkeley d’aquella nit que s’hi van acostar: «Imagineu un vast torrent de foc líquid que davalla pel vessant de la muntanya i amb un ímpetu imparable abat i destrueix vinyes, oliveres, figueres, cases; en una paraula, qualsevol cosa amb què topa al llarg del seu camí.»

Pels mateixos anys, un altre pintor, Jacob Philipp Hackert (Brandenburg, 1737 - San Pietro di Careggi, 1807), que va treballar a Nàpols per a William Hamilton, l’enviat extraordinari i plenipotenciari de Sa Majestat Britànica fins a l’ocupació francesa el 1798 —interessat en l’arqueologia, la geologia i la vulcanologia, a més de patró d’artistes—, també féu alguns llenços que es centren en la força del Vesuvi i l’atracció que aquesta despertava quan es desencadenava. En un del 1774, un grapat d’homes, un dels quals porta una torxa amb què ha il·luminat el recorregut nocturn, admiren sense cap tipus de temor, a tocar del con volcànic, les barrinades i les espesses fumeres que escup el colós, i, davant seu, el doll de lava que raja d’un costat. Tal era el grau de seducció i la voluntat per conèixer amb exactitud aquell fenomen que Hackert, trencant així qualsevol mena de versemblança que poguera haver aconseguit, col·loca tres figures diminutes just a la vora del naixement d’aquest riu de foc. Segurament no havia llegit com Berkeley havia hagut de fugir a corre-cuita d’un lloc semblant a causa, entre altres perills, de les emanacions sulfuroses que quasi l’ofegaren la nit del 10 de juny del 1716.

John «Warwick» Smith, un jove pintor que visità Nàpols el 1778, va mostrar en una aquarel·la alguns viatgers del Grand Tour inspeccionant el con volcànic atrets per diverses motivacions, el sentit de l’aventura en alguns, l’interès científic i documental en altres, com ho evidencien les pintures, els dibuixos i les publicacions que apareixen sobre el Vesuvi, que demostren la important relació existent entre art i ciència en aquest període. Aquest deler per experimentar i plasmar la força extraordinària de la naturalesa provocaria que, de vegades, quan no s’aconseguia presenciar el fenomen cercat, la imaginació entrara en joc. Alguns anys abans, el 1774, un altre paisatgista, Joseph Wright de Derby, també pujà al cràter i després pintà el volcà en plena activitat, tot i que la darrera gran erupció havia tingut lloc el 1767 i no tornaria a haver-n’hi cap altra fins al 1777.

• La fascinació pels volcans (1). L’atracció de l’abisme

[Aquest article, publicat a Diari La Veu el 23 de maig del 2015, forma part del recull A l'ombra del temps, Pruna Llibres, 2017]