Quants hòmens són necessaris per a crear una dona?

per Marc Salomón Uroz

Veus

Quants hòmens són necessaris per a crear una dona?
Quants hòmens són necessaris per a crear una dona?

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

L’adjudicació del Premi Planeta és tot un esdeveniment per als amants de la literatura. Tant els que s’hi dediquen professionalment com el lector ocasional intenten conéixer cada any el veredicte que atorga el major grup editorial de l’Estat. No necessàriament perquè siga un exemple d’inclusivitat, de diversitat lingüística o de progressisme literari, sinó perquè és un baròmetre del mercat editorial, un espill dels gustos de la majoria, a la qual per definició molts de nosaltres pertanyem. Fins i tot els catalanoparlants estem exposats al món literari en castellà (perquè nosaltres, no com molts d’ells, tenim la sort de dominar dos o més llengües).

Enguany l’expectació era altíssima. La tornada a les condicions pre-pandèmia i a la gala amb pompa y boato prometia una nit interessant, si més no, per la recuperació de l’onanisme col·lectiu de la flor y nata. Sabíem que la nit ens regalaria algun detall, algun comentari, una mica més d’entreteniment després d’un any poc lluent. L’espectacle començava abans del temps esperat quan s’anunciava en la premsa estatal que la quantitat del premi pujava al milió d’euros. Destarifo! Si l’ocasió ja atreia per si mateixa la suficient quantitat d’atenció, per televisió s’anunciava que duplicava el pot del programa, com si es tractara de Pasapalabra o la Ruleta de la fortuna

Al remat, no ens enganyem. La intencionalitat d’aquest premi és principalment econòmica. La literatura és sovint un negoci mal pagat en què tant escriptors com editors perden més diners dels que guanyen, i aquestes estratègies de màrqueting són una eina més que permet funcionar l’engranatge de la literatura. I nosaltres, els lectors i les persones que estudiem la literatura, ens n’aprofitem una mica, a canvi d’un xic d’imaginació, d’entreteniment, de consum cultural, d’estimulant abstemi. 

Si la intencionalitat econòmica i espectacular dels Premis Planeta (com a millor exemple de tot un sistema) és suficientment evident, potser no ho és tant la seua funció política, pública. Perquè adés he dit que el que ens empeny a cada any atendre la gala, o com a mínim el seu resultat apoteòsic, és esbrinar quin escriptor entrarà a formar part del cànon de les lletres. El premi comporta un reconeixement que eleva una creació de fulgurant novetat editorial, de best-seller de llibreria local, a un clàssic que naix madur, per sempre recordat com a primera del seu temps, primus inter pares en l’alhora extens i estret espai editorial en llengua castellana. 

He de reconéixer que jo, que em dedique a l’estudi de la literatura històrica catalana, no em trobava atent a l’espai de la novetat literària castellana. Però les obres de Carmen Mola (o això es pensava) s’havien establert com un referent literari entre les persones àvides de símbols femenins en la literatura. El conreu d’una novel·la negra basada en una violència brutal i despietada contra personatges femenins permetia una lectura crua de la realitat, una caricatura de la lletja realitat de violència sistemàtica contra les dones que vivim dia a dia i que és igual de sistemàticament negada, promoguda o fins i tot exercida per una part gens desdenyable de la societat. 

Sense entrar en disquisicions sobre la qualitat de les obres (que no puc fer perquè no les he llegit), sembla ser que van estar tot un èxit, que sovint (encara que no sempre) comporta una gran mestria d’escriptura. Cap obreta de diumenge guanya el Premi Planeta, ni és capaç de situar-se amb tanta força en el mercat literari. Arriba el moment de la catarsi en la gala nocturna. El nom de Carmen Mola sona, la gent aplaudeix. I quan arriba el moment del discurs, el protocol s’atura. L’organització destapa el pastís: Carmen Mola és el pseudònim de no un, ni dos: tres hòmens.

L’estupefacció s’estén per la sala, com l’ona expansiva d’una bomba. Hi ha soroll ambiental, però a dins de cada persona hi ha molt de silenci, que alguns deixen veure més que altres. Aquest gir de guió basculava entre la genialitat d’un gran cinematògraf i el patetisme còmic de la sarsuela. Si algú dubtava que tot això era un circ, l’emperador va eixir nu a l’escenari. De sobte, l’acte va prendre consciència de sí mateix i va començar a adquirir un caràcter grotesc. Les xarxes bullien en consonància. Si l’objectiu era disparar el sentit del ridícul, causar gatzara, ho aconseguiren amb majúscules. 

De sobte, l’obra dels Carmen Mola prenia una nova lectura. Aquelles entrevistes en què se la preguntava per la seua experiència com a dona en el món literari eren els invents d’un home jugant a ocupar un espai de vulnerabilitat. Sense remordiments, havien recorregut a una eina de censura autoimposada a les dones com a una mena de jugada sense massa trellat, i l’organització del Premi no només n’era conscient (no sabem si, fins i tot, n’eren còmplices), sinó que a més ho ha permés i ha premiat aquesta experiència covard amb el màxim reconeixement literari a Espanya.

És difícil pensar en cap altra motivació per a fingir ser una dona escriptora que no siga maliciosa. Si comencem pel menor dels mals, ha sigut una estratègia de càrtel d’escriptors fent lliga com una mena d’inversió a llarg termini. Un joc al sistema per a abusar de la fórmula i guanyar diners de la venda massiva de llibres que, és clar, entre tres persones i les editores, permeten arribar a una refinació fora de l’abast de moltes persones. No debades el Grup Planeta havia augmentat en tantíssima quantitat la dotació del premi gros, car coneixien que enguany estaria repartit. Quin paper tenen en tota aquesta boutade? Veien amb bons ulls tota aquesta estratègia de competència deslleial i frau als lectors, o se’n van adonar massa tard i ja no podien fer marxa enrere? No sé quina de les dos explicacions preferisc.

Una vegada que entenem que les històries dels Carmen Mola sorgeix de la ment de tres hòmens, se’m fa impossible prendre’m massa seriosament les seues obres. Explicar mitjançant la literatura esdeveniments de violència extrema no és moralment qüestionable, no estic proposant una visió victoriana de la literatura que més diners mou: la novel·la negra i policíaca. Però quan es tracta d’una violència tan específica com l’adreçada a les dones, si es fa des d’una òptica masculina, i més encara amb un intent d’amagar açò, es fa impossible evitar una lectura sàdica dels fets. Quan un agressor relata escenes de violència només hi ha dos discursos possibles: el del sàdic que gaudeix amb la fantasia de la violència sanguinària envers les dones, o la del penitent. O pretendran fer-nos creure que aquesta fixació temàtica amb les dones patint per part d’un grup d’hòmens sorgeix d’un innocent interés literari, ficcional, artístic?

Companys lectors, he d’admetre que com més en pense, més mala sang em faig. Aleshores, per a finalitzar la reflexió, vos deixe la resposta a la pregunta que encapçala aquest comentari: Quants hòmens són necessaris per a crear una dona escriptora? Doncs, jutjant als nous premiats pel premi Planeta, en calen tres. Pareix que a l’Estat espanyol, l’empresa editorial més important, la que té la responsabilitat de construir el cànon que servirà de referència per a tota una ciutat, no té problemes amb les conseqüències d’aquest fet. Llàstima que n’estiguen orgullosos.