El 9 d'Octubre, una diada fatxa?
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací
Les diades de caire polític, amb el bon sentit del qualificatiu, no solen ser festivitats unànimement acceptades i sempre sotmeses a discrepàncies més, menys fonamentades, o gens. Amb la vinguda de la democràcia se n'inventaren forçadament algunes, com a poc, una per cada comunitat autònoma. Deliberadament no en vull assenyalar cap per a no ofendre ningú, però n'hi ha de pura comèdia digna d'un Bernat i Baldoví. Aquestes noves diades volien ser, de la nit al dia, representatives d'un nou o antic sentir del poble i ja no diré res dels himnes que, amb la mateixa vocació, anaren apareixent per a representar un no sé quin sentiment que el dia anterior no existia llevat d'altres reconegudament sentits i populars que, eixos sí, havien estat sempre ací, a l'ànima de tots i totes aquelles persones que se sentien identificades amb un territori, amb una llengua, amb una història, amb un passat comú present dia a dia en el pensament, i dut al cor independentment de l'opinió política de cadascú. El cas dels Segadors n'és paradigmàtic per a il·lustrar el que acabe de dir.
Però, al País Valencià, açò de les diades i dels himnes ens ho posaren amb calçador, segurament després d'una bona paella allà a Benicàssim on igual tenia que ens posaren l'himne de l'exposició, Paquito el Xocolatero o la maredeueta de la Conxa Piquer perquè de segur, qualsevol de les tres haguera tingut partidaris incondicionals als quals se'ls haguera envermellit la cara de passió al cantar-los tant l'un com l'altre, però no de vergonya.
En aquesta línia entra també el 9 d'octubre. I pregunte jo: i per què no pogué ser el 25 d'abril i ens haguérem estalviat una altra centralització al Cap i Casal? I és que a Benicàssim es menja molt bé, i després de dinar... què més dona? El 9 d'octubre? Doncs el 9 d'octubre. Xe, una altra ronda!
Després ve el que ve. Fa vergonya assistir als actes a la capital del regne, sobretot a la processó cívica, que és qualsevol cosa menys això, cívica perquè, una processó on els màxims dirigents institucionals han d'anar custodiats fortament per la policia antidisturbis, mentre han d'escoltar com unes colles de paranoics els insulten de forma despiadada amb escridassades delirants, què té de cívica?
Enguany, estava jo al carrer Colon junt amb unes persones que em digueren que eren dels Països Baixos i no entenien què passava en vore la gamberrada. Why, why? Preguntaven agafant-se el cap. És impossible que vostés ho puguen entendre, els vaig dir, perquè encara a molts de nosaltres ens costa entendre-ho. Com explicar això a un observador imparcial? Impossible.
I és que el 9 d'octubre, sobretot a la ciutat de València, és el dia on el feixisme se sent legitimat per agredir, ara verbalment, però quan pogueren i encara poden, físicament, a tot aquell o aquella que es manifeste dissident amb una Espanya «grande i libre», per a ells, clar. L'espectacle no pot ser més vergonyós, però, com explicar-li què és la vergonya a qui no en té? Com explicar-li què és el respecte a qui es posa bramant com un bou al mig del carrer, pegant braçades a l'aire com si estiguera colpejant el destinatari dels seus brams i proferint crits dignes d'un pertorbat? Açò és una festa cívica? Una diada del poble valencià? Jo m'esborre. D'ara endavant, aprofitaré el dia per anar-me'n lluny dels bèsties i em sentiré, en la distància, solidari i compassiu amb les autoritats del meu País que sofreixen aquesta barbàrie tot i saber que, si aquestes autoritats, en un futur, canvien de color polític més afí als de l'escridassada, aquests els tiraran pètals de flors des dels balcons, mentre els altres tornarem a sentir la vergonya de ser valencians, encara que per un dia: el 9 d'octubre. Algun dia escriuré alguna cosa sobre el fanatisme tot i saber que aquesta gentola no sabrà de què parle.