Una agenda de desmobilització en marxa: Els vincles de l'«alt-right» i l'esquerra reaccionària

per Denis Allso Moreno

Veus

Una agenda de desmobilització en marxa: Els vincles de l'alt-right i l'esquerra reaccionaria
Una agenda de desmobilització en marxa: Els vincles de l'alt-right i l'esquerra reaccionaria

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Hi ha una agenda de desmobilització en marxa. No només ací i ara, però opera des dels àmbits de la cultura amb participació de xarxes socials i articles en mitjans digitals. Cert és, que aquesta agenda es representa fonamentalment a Madrid i en castellà, puix es fonamenta sobre la naturalització de la dominació i el centralisme jacobí no anava a quedar al marge, però precisament ens assenyala com anatema: identitat. L'espanyolitat és neutralitat i parlar, ser, semblar o paréixer valencià (i català per extensió) és identitari. De la mateixa manera heterosexualitat, l'ètnia, la masculinitat, la corporalitat o la cisnorma són neutralitats assumides davant les quals es contraposen «identitats» com «mosques colloneres culturals» que alhora són emmarcades com a residuals i aliens a la societati com potents mecanismes de destrucció de «la normalitat» amb gran capacitat de persuasió: «El español está en riesgo en la Comunidad Valenciana». Veritat que ens sona? Doncs ja tenim clara l'estructura argumentativa que fonamenta l'agenda reaccionària. I ens podem llevar de damunt la feixuguesa filosòfica inabastable que exigeix un article d'aquesta temàtica.

Als anys vint, quan creixia la simpatia dels obrers alemanys per Hitler i el PSOE s'unia alegrement a la dictadura militar de Primo de Rivera, la conflictivitat social absoluta que es va forjar al segle XIX d'obrers contra pistolers a tot Europa va fer sorgir quasi simultàniament moviments revolucionaris i contra-revolucionaris. A Itàlia el socialisme es va escindir en 3 corrents; la socialdemòcrata (Lazzari), la comunista (Bórdiga, Gramsci) i la feixista (Mussolini). Els corrents polítics de l'extrema dreta varen copiar la tècnica d'acció directa reaccionària de les «centúries negres» d'Unió del Poble Rus creant les camises pardes i altres moviments civils paramilitars. El partit comunista alemany es va afanyar a imitar al partit nacionalsocialista en tàctica i discurs per a conservar les seues basses. Ustriálov, exiliat de l'URSS hi va desenvolupar teoria política per a transformar el socialisme rus cap al nacionalisme ètnic. Aquestes idees, junt amb la teoria del «socialisme en un sol país» de Stalin i Bujarin, el nacional-bolchevisme de Niekish i Duguin, i l'enfocament de Fusaro i Gustavo Bueno —reciclat de l'ideari falangista d'Eugenio Frutos, Montero Díaz i Raimundo Pániker— van fundar una esquerra reaccionària que no fou capaç de complir la seua única funció de frenar el feixisme en aquelles aplicacions pràctiques, que només van fer més pronunciada la fuga de marxistes cap a les files hitlerianes i franquistes, dels quals després es va desfer el nazisme en la «nit dels ganivets llargs» i només quedaren uns pocs que conformarien el lamentable corrent «strasserista».

Des d'aleshores, aquest corrent ideològic ni ha tingut ni té actualment incidència real en la història dels grans moviments socials de contestació al paradigma, però sí en les estratègies dels poderosos per desmobilitzar i afeblir aquests. Després de la Segona Guerra Mundial, la dreta s'ha intentat recomposar des de discursos o identificacions de l'esquerra. El model de poder neocon generat als mitjans de comunicació que representaren, mort De Gaulle, una nova fornada de populistes com Reagan, Thatcher, Berlusconi, Chirac, Kohl, Aznar i Major, va aconseguir generar una sociologia favorable, però va esgotar-se sense deixar lideratges hereus; la dreta va quedar òrfena de discurs seductor i l'esquerra socialdemòcrata -que ja havia assumit l'horitzó econòmic liberal- va omplir la part pro-establishment del seu buit. Dins l'esquerra hi sobreviu una escletxa entre l'esquerra més favorable a la superació del paradigma capitalista i una altra que aposta pel seu perfeccionament mitjançant l'intervencionisme econòmic en gairebé tot Europa i gran part del món. Si s'aprofundeix més o menys en les variables d'aquesta escletxa, és completament connatural a la correlació interna de forces d'una societat. Els moviments polítics i socials que trenquen amb la socialdemocràcia tradicional no poden emancipar-se ideològicament d'aquests espais, la seua naturalesa els obliga a arreplegar voluntats «a l'esquerra de» o «més enllà de» que sempre seran diversos i ideològicament variats i mai arreplegaran un únic relat central explicador de tots els esdeveniments. Les perspectives s'arrepleguen des de vivències i experiències tan heterogènies i dissidents que seria impossible recollir-les totes en un únic discurs, així que s'ha de recórrer a aglutinar voluntats fins i tot contradictòries en un «debat perpetu» que faça possible superar la capacitat de 'sumar' de la socialdemocràcia burocràtica clientelar.

Per aquesta raó, els espais polítics i activistes que busquen aglutinar voluntats al voltant d'un projecte superador del paradigma de la socialdemocràcia tradicional, mai s'han aconseguit construir des de lideratges tancats i centralitzats, ni sobre quadres disciplinats, sacrificats i militarment ensinistrats, ni sobre un discurs uniforme impermeable al diàleg més enllà del col·lectiu. Hi ha la necessitat d'aglutinar tantes voluntats diferents per tindre el capital social necessari per a combatre adversaris tan poderosos, que fer-ho sobre coordenades ideològiques predefinides i doctrinals és impossible. El model de militància en què els partits porten idees mitjançant els quadres a la societat instruïda pel boureau ha mort amb la instauració de la societat de la informació. I la gent proveïda de 'papers' en PDF i Youtubers sabuts no necessita maquinària de fabricar argumentari; la bidireccionalitat en temps real i el paper de vehicle institucional dels partits ha invertit el sentit de la comunicació i ara els partits recullen relats i idees de la ciutadania per a configurar els seus argumentaris. En una societat dissenyada des de la manipulació informativa, el paper d'eixe espai «d'esquerres» esmentat no pot ser d'avantguarda ideològica, ha de configurar-se com a gran espai on tots els «ferits» del sistema puguen apuntar-se. Des de Maig del 68, eixe espai s'ha configurat des del debat col·lectiu i constructiu: els moviments socials al llarg de les dècades imposen el seu relat als partits i en un debat continu configuren una narrativa global que vol abastar la quantitat més gran de perspectives possibles des de l'estudi multidisciplinari i l'assemblearisme, i el debat interior de les organitzacions i els qui construeixen relat ideològic ho fan sobre aquests consensos socials.

Eixa forma de treballar que ha fet eixir del clot moviments i discursos de resposta política i social mitjançant l'articulació col·lectiva abans marginals està sent atacada des d'organitzacions i moviments polítics que es reclamen «d'esquerres». Hi ha un gran ventall de representants diversos del fenomen, però el tret comú és la negació de la representativitat dels subjectes del debat pel pretext de tindre la raó científica i la capacitat objectiva de construir una esquerra realment revolucionària o coherent, sense la necessitat de l'esquerra «oficial» (que acostuma a ser tothom excepte emissor i correligionaris) però que si no ho ha fet fins ara és, precisament, per l'existència d'eixa «esquerra impura» que no els permet créixer a causa d'eixa narrativa que també assenyalen molt inferior per representar i seduir majories socials.

Steve Bannon, mà dreta de Donald Trump, ha estat el constructor d'una ideologia de «nova dreta» a escala mundial. És vicepresident de Cambridge Analytica -que es dedica literalment a estudiar discursos i formes de manipulació social mitjançant intel·ligència artificial- i del periòdic Breitbart a l'etapa que va començar a recollir una crítica a les idees «indefinides» de l'esquerra progressista, resignificant per a parodiar l'esquerranisme el terme «woke» (despert) del moviment negre pels drets civils que hui recullen com a propi periòdics espanyols. Mitjançant Cambridge Analytica i AggregateIQ (la seua competència directa) UKIP i Dominic Cummings respectivament van dedicar la campanya del Brexit a donar-li la volta als pronòstics a força d'enviar milions de micromissatges segmentats farcits de notícies falses, mems i missatges populistes per mitjans electrònics a diferents perfils ideològics i clivatges, enviant missatges econòmics al centre i la dreta i missatges disruptius antiestablishment a l'esquerra, els col·lectius antisistema i d'obrers amb baixes rendes. Tant va ser així que un vessant de la seua campanya va ser anomenada «lexit» (left brexit), totalment secundada pels partits Socialista i Comunista de Gran Bretanya. Aquesta campanya volia ser un punt de partida per construir una autèntica esquerra realment revolucionària allà i per a sorpresa de ningú, una vegada aconseguit el «lexit» desitjat, va ser desmantellada i feta desaparéixer sense que els seus impulsors fingiren, si de cas, fer l'esforç de construir eixa nova esquerra. Mentrestant, les posicions reaccionàries sí que s'han reafirmat i naturalitzat mitjançant aquest procés.

Aquesta cadena de complicitats entre les zones més fosques d'esquerres i dretes, que acostuma a confluir en cartells de xarrades coents de Twitch i YouTube, a canvi de la promesa d’una veritable transformació que no pot complir, vol introduir distorsions amb interessos de desmobilització i control reaccionari de l'agenda d'emancipació social i introduir-se a poc a poc en faristols reals de partits i sindicats. Cridant a suprimir el diàleg horitzontal, multidisciplinari i democràtic de baix a dalt, des de la diversitat de perspectives i l'acceptació dels límits de l'individu aïllat en la construcció de l'ideari col·lectiu, per un diàleg vertical i centralitzat des del centre dels melics d'autoproclamats organitzadors de la societat, que no són en realitat més que corretges de transmissió del pensament colonitzador de la classe dominant, fent un paper en el compliment d'interessos de l'agenda de l'1% a qui menys interessa la construcció democràtica i col·lectiva de discursos superadors del paradigma.