La dansa d’un temps nou

per Salvador Vendrell

Columnistes

La dança d’un temps nou
La dança d’un temps nou

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Veig que hi ha, a Vilaweb, una entrevista de Núria Cadenas a Rafa Xambó a propòsit del seu disc La dansa d’un temps nou. Immediatament, em ve al cap que jo tinc el disc i me’l pose per seguir llegint l’entrevista. Comença amb un petit amor que, entre altres coses, és fet de misteris irresolts, de mots de cada dia, de besos com un pa i uns ulls d’oliva negra. Pel sabor infantil, m’imagine que li canta a la seua filla: «la parra, la llimera, la casa i el carrer, cançons d’anar fent vida». Una cançó que em porta a la pròpia infantesa, als meus orígens de fill de poble petit. I ja ho sabeu: 

«Fum del desig del temps,
el guany es fon en el record;
el que perds se’t tatua a foc
i no marxa mai més.»

I recorde el dia que vaig conéixer Rafa Xambo. Va ser una cita a cegues. No penseu malament. Era una cita proposada pel partit a un jove que venia de poble i que començava els seus estudis universitaris. M’havia de presentar al cap de colla. I, amb els anys, encara que ara només ens veiem en les manifestacions i amb els tristos soterrars dels amics, he comprovat que compartim moltes coses. M’encanta la pregunta de Núria: «Com us hem de definir, sociòleg, activista cultural, cantautor, músic?». I és que nosaltres venim d’un món en què haguérem de fer de tot: de treballadors del camp, de polítics, de professors, d’escriptors, de periodistes... Bé, jo no he cantat mai, perquè, si escriure és ensenyar el cul, cantant ho ensenyes tot. Mira! Ara estic fent una columna. Rafa Xambó va ser diplomàtic amb la resposta: «sóc una persona compromesa socialment i inquieta culturalment i artísticament». Jo li haguera contestat d’una altra manera: «sociòleg, cantautor... tant se me’n dona. Vam fer el que vam poder. I no férem una revolució que deuria ser l’hòstia perquè...» Jo què sé? Seria molt llarg de contar. Professionalment, no podíem ser jutges —ni volíem ni podíem—. Lluitàvem perquè Babel fóra «una festa de les llengües, la bellesa i la saviesa fonts de vida...» I perquè «a la vora de les hortes insubmises, dels bancals de la muntanya, es revoltaren les corbelles, en el temps de les cireres. Volíem les places sempre en maig per recordar la Germania, la Comuna de París...» 

Malgrat aquella mitja derrota, Xambó es mostra optimista: «tot i que hi ha molta feina pendent, les coses han anat prou bé». És crític amb els nostres, però té molt clar qui són els seus: «Jo, com que sóc un torracollons, sé que els incomode moltíssim. Als nostres, vull dir. Fan coses que no em fan gràcia, busquen fórmules acomodatícies perquè diuen que tot no pot ser i que ho has de comprendre. Però cadascú està en el lloc on ha d’estar». Ho té molt clar. Pensa, com el sociòleg Boaventura de Sousa Santos, que quan manen els nostres és quan més exigents hem de ser. Perquè si abaixes la guàrdia, els que no deixen de pressionar són els bancs, els empresaris, els poderosos...

Com que el disc és d’un temps nou, està editat en CD i, en vinil per als puristes o nostàlgics. Supose que aquell solc modulat gravat en forma d’espiral en el disc pla li recorden els solcs de l’horta que tant s’estima: «M’estimo l’horta que es defensa contra el grapeig de la ciutat, quan la desfan i va refent-se des de l’arrel fins al combat». El disc diuen que és eclèctic, però jo no crec que ho siga tant. Perquè els poemes musicats, les versions de cançons conegudes i, fins i tot, la cançó popular les ha fet seues encara que són d’estils i orientacions diferents. El disc vol ser, sobretot, vitalista. Vol subministrar esperança, alegria, amb aquella idea que Núria ha triat, molt encertadament, per titular la seua entrevista: «La felicitat també pot ser una forma de resistència, de lluita». M’agrada molt més que la vella idea de buscar el cau de la sirena només quan guanyem el combat. Em diverteix molt la cançó que diu que més faena li ha donat, la dels Beatles, que té eixe punt d’innocència adolescent, allò que «res no canviarà el meu món» que supose que recorda —ens recorda— aquella reivindicació de puresa d’esperit: «jo sóc així i no em torçareu, cabrons».  Reconec l’estil de John Lennon i Paul McCartney :

«Van sortint els mots
com un plugim etern
dins d’un got de paper
i es llancen com salvatges escapant
creuant tot l’univers»