Botifarres

per Manel Rodríguez-Castelló

Columnistes

Botifarres
Botifarres

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El desè aniversari del final d'ETA ha accelerat el ritme de la maquineta de fer botifarres periodístiques. Sang i ceba i, segons els casos, arròs, llavoretes de fenoll i no sé quants ingredients més… N'hi ha una gran varietat: blanca, negra, d'arròs, de carn, botifarró, roja, de ceba, catalana, l'andola alcoiana… Podem dir, però, que la majoria de les esbotifarrades informacions amb què ens entretenen aquests dies, no són gens suculentes i només tenen en comú amb el popular embotit la manera com són fetes, en budells gruixuts que es nuguen amb cordell, de manera que a la vista i penjades en rastres són idèntiques les unes a les altres. Hi ha en la majoria d'aquestes informacions com una nostàlgia tàcita dels dies de sang i ferro. Res, però, que ens puga sorprendre a aquestes alçades. Com no sorprèn que les declaracions d'Otegi, lluny d'esmortir les ànsies de venjança, la crueltat que es retroalimenta i que es troba en l'origen de totes les violències, especialment les que s'executen empunyant les armes, no haja sinó incrementat la fúria tan hispànica de les dretes, que en aquests temes són totes extremes. El que per molts, incloses no poques víctimes d'ETA, és viscut com un alleujament, el reconeixement del dolor causat per una violència que mai no s'hauria d'haver produït, és aprofitat pels més histriònics del càsting (Casado, Arrimadas, Abascal i tota la plèiade mediàtica) per reomplir la botifarra de sang, furgar en la ferida perquè no cicatritze mai, menysprear l'enemic (que també va patir dolor, exili, tortures, morts i presons: horror en tot de casos organitzat per l'Estat des de les més altes instàncies) i prometre més sang i més ceba fins al dia del Judici Final. Hi ha qui viu bàsicament d'atiar l'odi, ja ho sabem, d'excitar els baixos instints d'una ciutadania sotmesa al bombardeig propagandístic de la majoria dels mitjans. Són els mateixos que uitilitzen la desaparició d'ETA o qualevol altre fet que es pose a tir per continuar la seua guerra pels mitjans maniqueus, simplificadors i manipulats de sempre. Si objectivament la fi d'ETA i la renúncia als mètodes violents per part de l'esquerra abertzale és en si un fet positiu, els enfadosos vigies d'occident i martell infatigable d'heretges de la dreta espanyola ja s'encarreguen d'embolicar-ho tot amb l'objectiu de tapar les pròpies vergonyes i recuperar el poder que els permeta continuar la seua orgia de privilegis i lladronici. Al contrari que en altres casos (Irlanda, Sud-àfrica, Colòmbia…) en què es posà fi a l'enfrontament armat, altrament dit terrorisme (practicat a banda i banda), l'estat espanyol continuà amb la política dura de dispersió de presos, només pal·liada en els últims temps, i el manteniment de les penes. És lògic, doncs, que Otegi busque una solució per als 200 presos bascos, i que la busque pressionant democràticament sobre els pressupostos del Govern de Sánchez, que s'ha apressat a exhibir un dels seus passes de verònica per a la galeria: res de llibertat dels presos o amnistia a canvi dels vots. En el fons, i marques d'estil a banda, els dos grans partits del règim coincideixen en l'obsessiva i inviable unitat d'Espanya, la que s'expressa en aquell rutinari «sí o sí» sintàcticament coix i que en bon valencià hauríem de fer «tant sí com no». Els dos partits fabriquen les mateixes botifarres per espolsar-se les responsabilitats que l'Estat contragué en aquella guerra i en la violència amb què va voler impedir el referèndum d'independència, pacífic i democràtic, de Catalunya. Per això els informatius, poc o molt controlats per ells, són tan parcials, superficials i infantils com tot allò que fa olor de sang i fetge, mesclen fets i opinió per fer passar bou per bèstia grossa i interpreten la història a la seua manera col·locant a un costat els terrorífics malvats i a l'altre els lleials i bondadosos defensors de la llei i l'ordre. En tots els casos, el de sempre: desviar l'atenció del que importa, preparar l'auditori per a la mà dura contra tota dissidència, per molt pacífica que siga, tapar amb molta botifarra les misèries d'una política que s'ofega de grandiloqüència i malaptesa per a la solució democràtica dels conflictes.