Si tanca Nosaltres La Veu, vos foteu

per Francesc Viadel

Columnistes

Si tanca Nosaltres La Veu, vos foteu
Si tanca Nosaltres La Veu, vos foteu

L’estructura comunicativa del País Valencià és d’una migradesa extrema. El nostre món mediàtic es concreta en uns pocs diaris provincials —i provincians— que malden entre practicar el conservadorisme més caspós o bé un progressisme de pa i meló. En l’anar fent, també, d’un grapadet de sucursals de mitjans amb seu i capital a Madrid.

La iniciativa privada, civil, és inexistent. Tampoc es pot dir que els poders públics s’hagen lluït. Tot plegat, el Govern del Botànic ha estat incapaç de reiniciar uns mitjans de comunicació públics a l’altura de les circumstàncies o, encara, de posar fil a l’agulla a l'assumpte de la reciprocitat entre TV3, IB3 i À Punt.

No és una qüestió menor si tenim en compte que experts en sociologia de la comunicació com Rafa Xambó o Toni Mollà —només per citar-ne un parell— s’han cansat d’insistir en la importància de comptar amb uns mitjans de comunicació públics de qualitat per tal de progressar en la construcció d’una societat avançada que, ara mateix justament, es veu abocada a reptes i amenaces impensables només cinc anys enrere.

No cal dir, que aquesta situació miserable ens impedeix als valencians veure, interpretar el món amb ulls propis, abandonar d’una vegada per totes la servitud i empobriment que representa el sucursalisme en què ha tingut lloc la nostra trista existència política en l’Espanya de la Transacció i de l’extracció per part de la criminalitat organitzada de determinades elits hereves del franquisme.

El cas és que si posem el focus en els mitjans en valencià el panorama encara és més desolador: alguns diaris comarcals, un parell de revistes i Nosaltres La Veu.

S’ha de ser idiota per a no entendre que sense uns mitjans en valencià de qualitat i empresarialment dignes el món en què s’expressa la nostra llengua no passa de ser un murmuri enmig d’una tempesta. Simplement, no existeix.

Aquesta és la segona vegada que Nosaltres La Veu intenta aixecar el vol. En totes dues ocasions ha estat possible a la perseverança, l’obstinació i el sacrifici econòmic personal d’un advocat de Castelló (la Ribera Alta), Moisès Vizcaino.

En el primer viatge, Vizcaino va posar en risc el seu patrimoni personal que no és el de cap hisendat ni el de cap empresari potentat per a fer possible el miracle. Professionals com Xavier Pérez s’hi van deixar la pell. Les institucions valencianes finalment el van deixar caure. Potser no els va agradar que des de La Veu es posaren en qüestio determinades decisions polítiques o, directament, una bona part dels dirigents en teoria proclius a la construcció d’un projecte de país des del valencianisme no es creuen que es puga fer periodisme en valencià. En el primer dels casos la por a la crítica ens remet a una cultura sense referències de la premsa liberal. En el segon a una impostura intolerable.

En aquest segon viatge, Vizcaino, de la mà de Sebastià Carratalà i d’un equip de professionals han apostat per la iniciativa civil, per implicar personalment el màxim nombre de valencians a través d’una mínima col·laboració econòmica. Enguany, fins ara, s’ha salvat els números, però el projecte torna a estar en risc.

Com és possible que no hi hagen dos mil valencians capaços de posar 150 euros per a contribuir a la consolidació d’un projecte de vital importància? Com s’explica que des de fa quasi tres anys el Govern de la Generalitat no convoque ajuts per als mitjans en valencià? Per què La Veu a penes compta amb col·laboradors econòmics en comarques com ara la Plana Alta, la Plana Baixa, la Marina Alta, la Marina Baixa o l’Alcoià?

Les respostes les sabem quasi tots, però, segurament la majoria deu tenir vergonya de verbalitzar-les.

En una llarga entrevista fa uns anys amb l’escriptor i sociòleg Josep Conill m’assenyalava que la supervivència del valencià passava en primer lloc pels propis valencianoparlants sense oblidar les obligacions de l’administració. La situació del valencià és precària i complicada i que un factor a la contra és, sens dubte, el pes d’un sistema de comunicació regionalitzat, els efectes socials de la manipulació del nacionalisme espanyol.

Si La Veu tanca, qui parlarà dels nostres escriptors? Quin mitjà interpretarà els afers públics que ens afecten com a valencians des d’una visió aliena als constructes mentals del sucursalisme? Quin mitjà ens explicarà el país des d’una perspectiva valenciana? Quin denunciarà el feixisme sense embuts? Quin mitjà treballarà per l’articulació comunicativa del País Valencià? Quin mitjà prioritzarà les iniciatives culturals en valencià i les tractarà amb la dignitat que es mereixen? Quin mitjà s’ocuparà de la nostra memòria? Quin mitjà s’implicarà i donarà suport a les lluites i afanys de tantes entitats que treballen incansablement per un país més sostenible, socialment just, lliure? Si l’extrema dreta mai arriba al poder, quin mitjà se’n recordarà de vosaltres, militants, partits, dirigents polítics compromesos en la construcció d’una societat millor? Penseu de veritat que tot això ho farà la premsa provincial, subvencionada i obedient? Tal volta els mitjans de Madrid a través de les seues sucursals?

Certament, no. Si La Veu tanca perquè resulta que no hi ha uns milers de valencians disposats a fer una mínima aportació, es confirmarà una vegada més la deriva indeturable d’aquesta societat cap a la seua assimilació cultural i política en una Espanya uniforme, monàrquica, en mans d’unes elits reaccionàries.

Si tanca La Veu, doncs, vos foteu.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací