Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Vaig publicar el 20 d'octubre a Nosaltres La Veu un article on vaig explicar com l'alt right ha fet servir mecanismes de segmentació digital per tal de disputar l'hegemonia a l'esquerra dins del seu propi relat, i com un dels millors exemples d'eixa tàctica ha estat la campanya de l'esquerra britànica pel Brexit, anomenada «lexit». Un minoritari sector del partit laborista i els partits Socialista, Comunista i Marxista-Leninista britànics van ser els impulsors visibles d'aquesta campanya de caràcter marcadament anticapitalista.

Qualsevol que conega la sociologia britànica prèvia al referèndum sap que la Unió Europea ja formava part habitual de les converses polítiques de la gent per història econòmica i política. El llibre de Tim Shipman Guerra Total: la història completa de com el brexit va afonar a la classe política britànica explica com la campanya principal per l'eixida «Vote Leave», impulsada per l'spin doctor Dominic Cummings, es va enfrontar a la campanya oficial del president Cameron per la permanència, «Britain Stronger in Europe», dirigida pel seu assessor de confiança, Craig Oliver. A més de tindre al seu abast l'aparell de tots els partits principals va intentar fer una campanya d'alt perfil polític que comptava amb Pablo Iglesias, Pedro Sánchez, Albert Rivera, Mariano Rajoy, Barack Obama, Angela Merkel, Jeremy Corbyn i Theresa May entre la seua agenda de contactes. L'única figura pública de «Vote Leave» era el llavors alcalde de Londres, Boris Johnson i així ho va exigir Cummings. També es van voler desvincular dels extremistes d'UKIP.

Cummings va fer una campanya centrada en internet on es va valdre de 3 milions i mig de lliures per pagar a l'empresa Aggregate IQ, mentre UKIP va fer el mateix amb Cambridge Analytica del assessor de Donald Trump i spin doctor de la ultradreta estatunidenca i europea, Steve Bannon. Ambdues tecnològiques íntimament vinculades patrimonialment varen replicar milions de missatges falsos al voltant de més de la meitat de la població mitjançant Intel·ligència Artificial aplicada a la manipulació de conducta i la crispació, estenent teories conspiratives i enviant, depenent dels profilings dels tàrgets digitals diferents missatges relacionats amb rumors i falsedats sobre la immigració o els costos del manteniment del Regne Unit dins de la unió. Això va desviar radicalment el debat dels espais polítics on els aparells hi tenen dominats els temps al carrer, les converses quotidianes i la rumorologia d'internet. Els plans de Cummings van marcar totalment l'agenda d'Oliver que va veure's contínuament superat i obligat a desmentir totes aquestes falsedats de baixa qualitat, que més que transcendir buscaven generar un relat per insistència, que va crispar i enverinar el debat fins al punt que el neonazi Thomas Mair, que feia disset anys que fantasiejava amb cometre una acció violenta, va trobar en aquella crispació l'ambient legitimador necessari per a assassinar a la laborista Jo Cox a una setmana del referèndum. La victòria va agafar per sorpresa a tothom excepte a Cummings i Oliver, que van entendre, segons Shipman, que des d'eixa campana la política ja mai tornaria a ser igual.

• Subscriu-te gratuïtament al nostre butlletí setmanal de notícies destacades

El punt fort d'aquesta nova forma de fer antipolítica des de la crispació automatitzada per IA és la seua cerca de generar múltiples relats contradictoris segmentats per tal d'arribar a un mateix punt, mentre la política busca unificar tots aquests relats amb una coherència, a banda dels sectors obrers i nombrosos perfils antisistema apolítics, l'empresa de Bannon i Aggregate IQ enviaven missatges d'esquerres com a part d'una campanya que va ser batejada Lexit (left brexit). El respectat politòleg Owen Jones va ser qui va encunyar el terme en un article en el qual aporta arguments d'esquerra euroescèptica, afegint que és perillós deixar en mans de la ultradreta aquest discurs, encara que després es va declarar partidari del Remain, el llavors líder del partit laborista Jeremy Corbyn -històric euroescèptic- va anunciar el seu vot pel Remain al 2016 així com Paul Mason i moltes personalitats de l'esquerra. L'únic que va defensar la deriva política de la Unió Europea fou el sector centrista.

Labour Leave va ser el principal exponent d'aquesta campanya destrellatada. Va produir un documental anomenat «Lexit, the movie» on fa una crítica prou encertada sobre el poder dels mercats i la manca de democràcia en la Unió Europea, apareixen membres de diferents partits i sindicats d'esquerra fonamentalment anglesos i abunden els arguments obreristes de nostàlgia de la situació industrial de la classe treballadora del regne unit en temps anteriors a Thatcher. Segons la seua web els fons dels donants són finançats per treballadors, però es va desvetllar que realment els impulsors de la campanya de Cummings hi eren els principals donants, com Richard Smith, tory propietari del quarter general del grup d'alts funcionaris i empresaris pro-eixida, qui va contribuir amb 150.000 lliures o Jeremy Hoskin amb 50.000 lliures. Les cares visibles eren els diputats laboristes -hui retirats- Graham Stringer, Kelvin Hopkins, Roger Godsiff, Kate Hoey i Frank Field.

L'esquerra extraparlamentària si va apostar fortament per la campanya. El Partit Comunista de Gran Bretanya va criticar els laboristes i plantejar que l'eixida era una oportunitat per a construir una alternativa d'esquerra socialista. El Partit Socialista britànic va desenvolupar una campanya on cridava a votar l'eixida per tal d'acabar amb el govern tory de David Cameron. El Partit Comunista Marxista-Leninista ha centrat fins a actualment la seua aposta en el procés més que cap altre partit d'esquerres. Els dos primers estaven agrupats ja a aliança euroescèptica No2EU i el tercer es va incorporar directament a Glassroots Out impulsada per l'UKIP de Nigel Farage.

Malgrat això, l'esquerra laborista es va capficar en una campanya altament contradictòria i quasi desmobilitzadora del vot per la permanència. Corbyn i la resta dels laboristes de la seua òrbita intel·lectual van fer una crítica al govern econòmic europeu tècnicament impecable i certera. Però no van ser capaços de transmetre, fins i tot des de l'euroescepticisme, l'immens abisme que significava la victòria al referèndum del pla de Cummings i la gran amenaça per als interessos dels treballadors i totes les qüestions fonamentals que els hi portaren a defensar la permanència malgrat el discurs euroescèptic. És a dir, van posar més atenció a desvincular-se personalment del projecte econòmic de l'statu quo europeu que en explicar el seu rebuig al projecte del Brexit. Sobre aquest discurs de «remain euroescèptic» els defensors d'un «leave d'esquerres» finançat amb diners de l'Alt Right més nuclear i antipolítica van desplegar la seua campanya sense haver de trencar amb el relat dels principals referents de l'esquerra.

La primera errada d'aquesta estratègia era la ingenuïtat: l'esquerra euroescèptica es va centrar en si la Unió Europea era o no un projecte d'esquerres, però no es va fer la pregunta crucial: era el Brexit un projecte d'esquerres? Fixant-nos únicament en resultats electorals; mentre els conservadors han girat a la dreta i han augmentat el seu sol electorat per damunt dels records de Thatcher, el laborisme de base de Corbyn i tots els membres de Lavour Leave han terminat fora de la política i el Labour ha retornat a les tesis de Tony Blair. Aquest govern s'hi troba en una espiral d'inflació, inestabilitat econòmica i privatitzacions. La flexibilitat laboral de la manca de restriccions del mercat comú que ja s'imposà des del començament ha fet perdre capacitat adquisitiva a tots els treballadors britànics, caresties de combustible i diversos productes, la bancarrota de les pimes i la pèrdua de valor de la lliura.

Cambridge Analytica va participar en la campanya presidencial de Trump de 2016 que va presumir de tindre fins a 5.000 punts de dades de cada votant britànic i dels Estats Units. Des de llavors, els grans partits polítics de tots els estats del planeta s'apunten cada dia més en la batalla pel relat a la Intel·ligència Artificial. The Guardian va analitzar la relació de l'empresa de Big Data i va arribar a la conclusió que els vincles de Bannon amb altres magnats d'ultradreta era el motor d'aquesta guerra virtual. L'empresa de Bannon és una maquinària perfecta de guerra cultural sincretista que adapta el missatge que vol transmetre Bannon al relat polític del receptor enregistrat com un perfil digital. Tota l'esquerra extraparlamentària era només un target psicològic al qual adaptar un discurs favorable al brexit. A banda d'aquesta maquinària, eixa esquerra va arribar a simplificar que l'eixida implicava el final del capitalisme i el començament d'un ordre postcapitalista. Va minimitzar el discurs reaccionari dels companys de campanya, va repetir discursos de «dumping social» segons les quals la immigració feia créixer l'atur i la competitivitat laboral, que a més de contradir tots els estudis econòmics sobre els efectes de la immigració formen part de l'ideari racista que fonamenta les teories de substitució ètnica abandonant l'ideal internacionalista. També va centrar el seu discurs econòmic -com UKIP- en la nostàlgia d'uns temps industrials que no poden tornar per la mateixa fase tecnològica que vivim.

En resum, la tecnificada maquinària de guerra de la dreta feu de l'esquerra una eina al seu abast per tal d'aconseguir un objectiu de desmobilització de l'oponent i mobilització del propi. L'endemà del Brexit les esquerres que eixiren al carrer i que van construir un gran moviment de contestació social foren precisament les perifèriques d'Irlanda i Escòcia i els anglesos contraris al Brexit. L'esquerra extraparlamentària va tornar a les seues activitats habituals de xarrades i mobilitzacions residuals una vegada terminat el procés i la minoria del Partit Laborista va abandonar la política en pocs anys de forma dispersa. Després d'explicar al poble britànic com el vot pel «Leave» terminaria amb el govern de dretes i fins i tot amb el capitalisme, es despreocuparen i deixaren el país en mans d'una dreta que va créixer considerablement i d'un capitalisme voraç que ha portat l'economia més pròspera de l'Europa de principis del segle XXI prop de la bancarrota social.