La soledat d’Alberto Rodríguez

per Jesús Peris

Columnistes

La soledat d’Alberto Rodríguez
La soledat d’Alberto Rodríguez

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Estos dies he estat seguint amb atenció, no exempta d’estupor, les conseqüències en diferents episodis de la sentència contra el ja exdiputat de Podemos Alberto Rodríguez. Si el fet que la paraula d’un únic policia servisca per condemnar un activista social és molt preocupant i molt il·lustratiu sobre la qualitat de la democràcia espanyola, en realitat no és res nou. Estos dies s’ha recordat molt la sentència contra els xicots d’Altsasu, i els encausats per les diverses protestes a Catalunya poden contar històries ben interessants. El fet que el condemnat haja sigut un diputat que, a més, no té res a veure amb Catalunya o el País Basc és el que el convertia en especial, encara que em tem que cada vegada menys.

De tota manera, el que m’ha preocupat encara més, m’ha semblat més greu i ha tornat a renovar la meua capacitat d’escàndol ha sigut la doble traïció que ha rebut el jove polític canari des de l’”esquerra”. Per començar, Meritxell Batet, en llevar-li la seua condició de diputat contra el criteri dels serveis jurídics del congrés, després d’un llefiscós intercanvi de cartes amb el jutge Marchena. Si encara teníem dubtes sobre l’escassa qualitat de la democràcia espanyola, és molt clarificador comprovar com de poc s’estima la presidenta del congrés l’autonomia del poder legislatiu, el respecte a la sobirania popular i, de pas, la dignitat mateixa. Sense dubte, Meritxell Batet ha demostrat ser d’eixes polítiques que obliden que ocupar un càrrec institucional és molt més que un honor i un privilegi, i que té les seues responsabilitats i també els seus riscos en la seua defensa davant una agressió o una ingerència com esta d’una altra institució poderosa i desfermada. La seua petitesa fa més gran, per exemple, Carme Forcadell.

Per altra banda, ha quedat també clar que un altre membre d’eixe grup és Alberto Garzón i una bona part de la plana major de Podemos. La manera com van deixar a soles el company i es van desmarcar de les seues accions legals deixa ben clar que el seu objectiu en política era obtindre el càrrec guai i, una vegada obtingut, mantindre’l com siga, tragant amb el que siga, traint a qui siga.

Poques hores més tard, Alberto Rodrìguez anunciava que deixava la política. Em va fer pena. Una vegada més es confirma que a la política espanyola la selecció inversa és també ètica. Moltes vegades els millors, els i les qui deixaren a mitjes una carrera profesional per la seua voluntat de servei públic, per voler lluitar per canviar les coses, per la justícia social, acaben traïts i traïdes, decebuts i decebudes per la brutesa del maquiavelisme polític, i s’ho deixen quan no poden més o quan els ganivets clavats en les seues esquenes per suposades mans amigues en són massa. Els i les altres, els qui no tenen més carrera professional que la política, faran el que siga per mantindre’s i es faran mestres en l’art de justificar-ho. No és estrany aleshores que els límits del possible a la política espanyola siguen tan estrets. I que visca el rei, el seu ordre i la seua llei.