Consellera Mollà, o ens aclarim o dimitim

per Maria Pérez Company

Tribuna

Consellera Mollà o ens aclarim o dimitim
Consellera Mollà o ens aclarim o dimitim

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

L'aigua és un dels quatre elements que permetia entendre i explicar el món en la filosofia presocràtica. Avui en dia continua essent protagonista i element clau en les nostres vides.

Molts pobles naixen lligats al seu riu. Durant l'antiguitat, les principals civilitzacions s'han establert al voltant dels grans rius -Egipte i el Nil, Mesopotàmia i el Tigris i l'Eufrates- com a subsistència, per les necessitats de comunicació i de l'accés a l'aigua potable i als aliments. Avui en dia aquesta cultura encara es manté i és que, el riu no només és la llar dels baladres, dels àlbers, els lledoners, els rossinyols o la boga, és també la llar dels infants que corren per les seues riberes, els passejos dels veïns a poqueta nit, o escoltar una cançó mentre veus córrer l'aigua al seu pas. Qui s'ha criat en un poble amb riu, d'alguna manera, l'ha fet seu. Però a més, els rius han sigut un medi fonamental per al desenvolupament de la societat, entre d'altres, han sigut el motor de la indústria al País Valencià.

L'aigua és vida i, per això, parlar d'aigua és parlar de sostenibilitat. Per això, és inconcebible que en ple segle XXI, en plena evolució de la iniciativa política europea més important per a la conservació de la natura -la Xarxa Natura 2000- parlem d'agressions ambientals que posen en perill la compatibilitat entre la protecció dels hàbitats naturals, amb l'activitat humana que s'hi desenvolupa.

Pedro Arrojo, doctor en Física i relator especial sobre els drets humans a l'aigua potable i sanejament, explicava en els darrers Premis Xúquer Viu celebrats a Albalat de la Ribera els diferents focus de conflicte lligats a la gestió de l'aigua. Parlava de la crisi de sostenibilitat, de governança i de convivència existents, causades per la contraposició dels moviments en defensa del territori enfront de les construccions de grans obres, la desforestació i la contaminació d'aqüífers, llacs i rius. Aquella xerrada em va quedar clavada al cap, no només per pensar en la quantitat de litigis que existeixen al món en aquesta matèria, sinó que prompte em va vindre al cap la gestió de l'aigua, dels rius, al País Valencià. Si més no, nefasta és el primer adjectiu fi que em ve a la ment i serà un altre dia en què parlaré més extensament dels cabals ecològics, dels regadius, etcètera, perquè ens dona per a més d'un reportatge.

Avui voldria centrar-me en un cas concret: Pedralba, el riu Túria. Pedralba és just un dels exemples que fa testimoni de les crisis que explicava Arrojo. El projecte de la variant sud d'aquest municipi barreja els tres tipus de conflictes: de sostenibilitat, de governança i de convivència.

A ningú li negaré que Pedralba té un greu problema de trànsit. Aquest poble de la Serrania pateix diàriament una congestió de trànsit desmesurada. Estem tots d'acord. Ara bé, com hem de solucionar el problema? Caldrà buscar una eixida sostenible, creuar part del Parc Natural del Túria amb una carretera dels carrils que siga, no ho és.

El Túria, protegit per la Xarxa Natura 2000, és una de les zones més riques en biodiversitat que tenim al País Valencià. No és sostenible compartimentar un riu, perquè això significa perjudicar els ecosistemes de tot el riu. Ens hem plantejat què farà la llúdria o gos d'aigua que tant ha costat de recuperar al Túria quan per casa seua passe una carretera?, quan des de l'aigua se senta el soroll dels vehicles?, potser tornem a perdre-la.

Entenem per governança, l'eficàcia de les mesures que prenen els governs, en aquest cas local, nacional i provincial. I no podem parlar de governança quan per a solucionar un problema del nucli urbà multipliquem aquest problema traslladant-lo a un Parc Natural. Els governs implicats tenen l'obligació, per damunt de disputes estèrils de partit, de trobar una solució que faça el mínim mal possible. I la qüestió ací és que existeixen alternatives per construir la variant. Quina pressa hi ha ara de començar aquest mateix novembre amb l'expropiació dels camps?, què passa que la pròrroga de la DIA -Declaració d'Impacte Ambiental- fa arrencar a córrer? Sabem que una nova DIA no contemplaria, per res del món, la implantació d'aquest toll de formigó en ple Parc Natural del Túria. Ara bé, pots tindre el millor PORN (Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals) però si no hi ha voluntat política, de res serveix un document de protecció ambiental. És una burla que s'al·legue que el PORN no té capacitat per frenar la variant sud, perquè no existeix disposició transitòria que aclarisca què passa amb aquells projectes que ja van ser aprovats. Encara sort que al govern del PP, en aquell moment, no se li va ocórrer aprovar una central nuclear en ple riu, perquè està clar que ens la menjaríem en creïlles amb aquests arguments.

El tercer element en la discussió és la convivència. La nefasta gestió en aquesta infraestructura des de fa anys ha provocat que els habitants de Pedralba es polaritzen entre els que estan a favor i en contra. Però a favor i en contra de què? Tot el món vol treure el trànsit dels carrers. Veiem com, una volta més els grans partits han utilitzat la població per a la seua lluita partidista, a la que s'afegeix ara la disputa entre PSOE (Diputació) i Compromís (Conselleria).

Posen trellat a l'assumpte, per favor. Que es modifique el projecte no suposarà que un partit guanye l'altre, suposarà que guanya Pedralba.

S'han plantejat el problema que pot provocar que qualsevol instància, de l'estat o europea, paralitze les obres una vegada encetades? Només han de parar atenció a la carretera CV-50, el macroprojecte que volia donar una eixida (més) cap a Madrid i que fa anys que està inacabada i amb milers de metres ocupats per l'asfalt.

Entren en raó i busquen una solució que pose en el centre les persones de Pedralba i la salut del Parc Natural del Túria.

Ara vull confiar que la voluntat política és bona, i que si hi ha un conflicte entre Conselleria i Diputació hi ha la voluntat d'arribar a un acord. Vull pensar que quan la Conselleria va concedir la pròrroga a la DIA existent fins a 2022 va ser un error, o que quan els redactors del PORN del Túria no han sigut taxatius en la prohibició o en les mesures garantistes davant la construcció d'una infraestructura dins del Parc, no han pretés eludir responsabilitats. M'agradaria confiar també en les bones paraules, sempre, de la consellera, però llavors la poca voluntat política deixa molt en entredit. Estem en contra de l'ampliació del port de València, però no hi ha moviments de la conselleria intentant caducar la DIA del projecte anterior. Ens fem la foto al costat del llaurador, però no es prenen mesures per a frenar l'explotació de les grans distribuïdores en la cadena alimentària. Ens preocupa molt la salut del camp, però no es posen suficients recursos en la investigació en fitosanitaris.

Vull pensar-ho perquè, si no és així, estem davant d'un problema polític ambiental més greu del que pensem. Consellera Mollà, o ens aclarim o dimitim.