El valencià no val per a res

per Francesc Viadel

Columnistes

El valencià no val per a res
El valencià no val per a res

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

«El valencià no val per a res». Amb aquesta rotunda afirmació vaig signar junt amb el meu amic i exprofessor Juli Camarasa un article en la cartellera Túria a finals dels vuitanta que no va fer gota de gràcia ningú. I si no va agradar va ser simplement perquè retratava una realitat descoratjadora com era que al País Valencià les coses importants continuaven fent-se en castellà. El cas és que per a molts era preferible callar davant d'aquella dolorosa evidència amb el pretext de no reforçar els liquidacionistes ni desanimar els partidaris del valencià.

Eren els anys en què en determinats cercles es vivia el miratge d'una recuperació social de la llengua a l'aixopluc d'una dèbil i erràtica política de normalització lingüística condicionada, a més, pel bram violent de l'anticatalanisme alhora que els sociolingüistes advertien de la llatinització del valencià, és a dir, d'una llengua apresa a les escoles que a l'última no tenia cap recorregut públic.

Amb el PP en el poder les guillotines promeses contra el «valenciano» que tant de rebuig els provoca es van canviar per l'enverinament a dosis menudes, per l'aprofundiment en la no-política lingüística, per la persecució, si de cas calia, de les iniciatives més valentes a favor de la llengua. Insistiren en el nyap d'una televisió pública bilingüe, tallaren el senyal de TV3, impediren la progressió de les línies en valencià en el sistema educatiu públic, aplicaren la censura als llibres de text en un exercici de maccarthisme tronat contra la «catalanización» i avançaren tant com pogueren en la galleguització del valencià que usaven en l'administració per tal d'allunyar-lo de l'estàndard comú. Es van tirar més de vint anys cavant la fossa del valencià.

L'arribada al poder d'un govern d'esquerres i que s'ha manifestat reiteradament a favor del valencià no ha canviat massa la situació. No cal insistir amb qüestions com ara el nul interès per articular una estructura de mitjans de comunicació en valencià o en la vacil·lant posició del Govern pel que fa al paper de la llengua del país en l'escola.

Tot això, mentre les denúncies per casos de discriminació lingüística s'han tornat en un fet habitual en un clima d'empoderament del nacionalisme espanyolista i de l'ascens de l'extrema dreta.

I amb tot i això, seria un error descarregar tota la responsabilitat de la situació social del valencià en una administració que el dia que caiga de nou en mans del PP - amb l'inevitable ajut de Vox- farà tot allò que podrà per acabar de relegar en l'estable una llengua que odien per tal com la percebem inservible de no ser com a corretja del «rojoseparatismo».

Les perspectives no són bones. Fa res que la Plataforma de la Llengua ha publicat l'Informe CAT 2021 amb cinquanta dades destacades pel que fa al català en tot el seu domini lingüístic. L'informe confirma com n'està d'avançat el procés de substitució lingüística arreu. En aquests moments, el 32'4% de la població dels Països Catalans usa el català com a llengua habitual. En qualsevol cas, durant els darrers quinze anys s'ha perdut mig milió de parlants habituals.

D'altra banda, vuit catalanoparlants de cada deu canvien de llengua quan els parlen en castellà. La majoria diuen que ho fan per educació.

Destaca que el 84'5% dels residents no nascuts al País Valencià parlen «poc» o «gens» el valencià, la qual cosa dona a entendre quina és la seua percepció sobre la utilitat o la necessitat d'aprendre-la i usar-la.

Mala peça tenim al teler. La solució passa per pressionar l'Administració i la classe política perquè vetlle per la llengua del país, per no consentir les demostracions amenaçadores de supremacisme lingüístic per part d'alguns dirigents com Carlos Mazón, però passa, sobretot, per la tossuda voluntat de mantenir-se lleials a la nostra llengua.

Una lleialtat que s'expressa tant en la defensa de l'estructura lingüística com del seu ús tal com va teoritzar el lingüista Weinreich i van popularitzar en el nostre àmbit els sociòlegs Toni Mollà i Amadeu Viana.

Hem d'exigir, doncs, l'existència pública de la nostra llengua, els nostres drets com a valencianoparlants que paguem impostos com qualsevol ciutadà, denunciar qualsevol mostra de valencianofòbia allà on calga per evidenciar una situació de liquidació silent. Cal reforçar les organitzacions civils en defensa del valencià. En definitiva, si no es manté una certa tensió, les tendències polítiques i el context social acabarà per anorrear el valencià en un termini més o menys llarg.

No oblidem que la nostra és una llengua de cultura i de coneixement com qualsevol altra i que, a més, és la nostra.

Paga la pena recordar les paraules de Joan Fuster en l'aplec de Castelló de 1982: «Contra el cantonalisme dialectal que ens divideix als valencians i contra la imposició del castellà (...) o recobrem la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai».