Malament pinta la cosa

per Manel Rodríguez-Castelló

Columnistes

Malament pinta la cosa
Malament pinta la cosa

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Dic la cosa perquè vull dir la llengua, la dels valencians, la dels catalans del Principat, la dels illencs, la d'Andorra i la Catalunya Nord, la Franja i l'Alguer. Perquè si la llengua va malament, és a dir, va perdent usos i parlants, llençols i bugades, no avança en un món que gira a un ritme vertiginós, vol dir que la cosa, el país, la nació, la gent també anem a mal borràs. Perquè tothom estarem d'acord que la llengua és l'element distintiu per antonomàsia del nostre poble, el pols i batec, les constants vitals, i que sense ella ja faria segles que estaríem subsumits completament en un estat que ens nega, absorbeix i espolia. Amb tots els matisos i diferències que vulguem segons les diverses realitats i territoris, la llengua va malament, incapaç d'adaptar-se a un món novedós en molts aspectes que viu de canvis constants, frenada per factors exògens de domini, abandonada per raons de febleses internes, per costum, per l'opressió i els pals a les rodes d'un estat que –insistim– sempre ens va i ens anirà a la contra. No cal ser gaire espavilat per veure-ho cada dia passejant pel carrer, quan anem al cine (quantes pel·lícules en català, per exemple, podem veure ara mateix a la ciutat de València? I a la resta del país?), amb el comandament de la tele, a l'escola, amb l'oferta mediàtica… Aquest dèficit no és nou, per descomptat, ve de segles d'absència del català en molt àmbits; el que és relativament nou i creix com més va més és la pèrdua de parlants, l'envelliment de la població catalanoparlant, la deserció lingüística entre els més joves. Malgrat les lleis que haurien estat inspirades per pal·liar les mancances i discriminacions passades i presents, malgrat les institucions que n'estimularien l'ús, la llengua perd parlants, àmbits i usos. El que tímidament sembla millorar en algun sentit (internet, per exemple), se'n va per l'aigüera amb les estadístiques i dades globals, com la que acaba de publicar la Plataforma per la Llengua en l'InformeCat 2021. Sense alarmismes, colps al pit ni sobreactuacions, hem de reaccionar davant una realitat molt adversa per a la llengua i la cultura, per al país, perquè ens hi va la pròpia salut i pervivència. Identificats els mals, cal anar a les causes i buscar els remeis per aturar la substitució lingüística i mamprendre un horitzó de normalitat. Perquè la cosa, segons l'informe referit, pinta malament, molt malament. Vegem-ne alguns aspectes: tendència creixent dels catalanoparlants a canviar de llengua en usos quotidians amb (moltes vegades presumptes) castellanoparlants o desconeguts, abandó progressiu de l'idioma entre els més joves. Al País Valencià només un 15,2 % dels nascuts a fora s'expressa bé en català (un 45,8 no el sap gens i un 38,7 poc). En cultura i mitjans de comunicació, àmbits lingüísticament molt deficitaris, les administracions imcompleixen en tot de casos les lleis i la demanda popular no és ni remotament satisfeta. En el món de les empreses, 9 de cada 10 productes no informen en català. Ni la immersió vigent a Catalunya ni els models lingüístics implantats al País Valencià o les Illes Balears no garanteixen el ple coneixement de l'idioma entre l'alumnat, que quan arriba a 4t d'ESO coneix més bé el castellà que no la llengua pròpia. A les nostres universitats hi ha una vulneració constant del drets lingüístics, sobretot a les Facultats de Dret, on només fan classes en català en proporcions del 41,2 % a Catalunya, 21,1 % a les Illes i 19,8 % al País Valencià. La sanitat és l'àmbit on més denúncies es registren malgrat que el requisit lingüístic dels professionals és vigent a tot el país. Si és fotut emmalaltir, ho és més en el cas dels catalanoparlants. En l'àmbit judicial més val riure per no plorar: només 1 jutjat dels 214 que hi ha al País Valencià funciona habitualment en la llengua pròpia i només un 7,4 % de les sentència a Catalunya hi són redactades. La percepció que els ciutadans catalanoparlants tenen sobre la protecció del català per la Generalitat (de dalt) és clarament negativa: el 50,1 % creu que l'actual govern independentista el protegeix menys, front a un 25,4 % que pensa el contrari.

Davant aquestes xifres, doncs, no podem sinó extremar el compromís individual i col·lectiu amb la llengua i la cultura, denunciar les vulneracions sistemàtiques dels nostres drets, exigir el compliment de les lleis i procurar la neutralització de les trampes. Cal trobar, més enllà de conflictes superflus i imposats arterosament per interessos i sectors ben identificats, els consensos necessaris de país per situar la llengua i la cultura en el centre del nostre projecte nacional i social. Cal eixamplar les complicitats, com molt bé demanava l'amic Francesc Viadel en el seu article Si tanca Nosaltres La Veu, us foteu, per fer possible uns mitjans de comunicació propis, cal reivindicar amb tota la força la reciprocitat de les televisions i ràdios públiques i denunciar les maniobres dissuasives dels responsables polítics. I gratar-se les butxaques si cal –que cal, i molt– i pagar a escoti com hem fet sempre per mantenir-nos dempeus i continuar caminant. Perquè si no ho fem nosaltres, cada un de nosaltres, qui ho farà?