Acceptar que així no es pot

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Columnistes

Acceptar que així no es pot
Acceptar que així no es pot

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Com a hereus que som de la cosmovisió judeocristiana, sempre hem cregut en la progressiva perfectibilitat del gènere humà. El fet que actualment comptem amb una Declaració Universal dels Drets Humans, i l'afortunada circumstància que tants comportaments atàvicament atroços hagen sigut reconduïts per la senda d'una humanitat més compassiva i benpensant, ens han fet creure en la tradició del pensament il·lustrat, que tot anava a anar per a millor. Però la realitat ens mostra que els avanços tecnocientífics no són ni molt menys la panacea, i que ni tan sols la democràcia convencional ajuda els més febles, sinó de vegades tot el contrari. Els quatre genets de l'Apocalipsi continuen cavalcant a plaer, si cap amb major capacitat destructiva, mentre el capital corre desbocat sense mirar a qui passar per damunt.

Les revolucions que anaven a edificar paradisos o s'han esfonsat o han mutat en engendres irrecognoscibles. Com bé proclamaren els teòrics de la postmodernitat, els grans relats, les grans esperances i les grans promeses jauen trencades en l'abocador de la Història. Ens hem desinflat en la nostra fe moderna, però així i tot hem continuat creient que tot era millorable, perquè en el nostre ésser existix un do molt sa, molt lluminós i molt bell, i és eixe do el que ens ha permés continuar confiant en les bondats inherents al poble, en les mobilitzacions de la societat civil organitzada, en la bona disposició de tanta gent solidària i entregada a nobles causes. I així vam eixir als carrers demanant un món millor, una globalització alternativa, un sistema com a mínim més pròxim a les necessitats reals de les persones. Ens tornàrem a il·lusionar, quan la crisi derruïa altres il·lusions prèvies, oblidant una cosa tan elemental com que el Tercer Món ja fa molt de temps que està en crisi, que està immers en el col·lapse que ara ens amenaça a tots, pobres i rics. Ens hem tornat a convéncer que era possible netejar les males herbes i sembrar noves llavors de llibertat, igualtat i justícia. Necessitàvem no sentir-nos abandonats. Requeríem tindre la sensació que un altre món era possible.

Però resulta que no, que cal acceptar que tal com estem, que tal com funcionem, no es pot. Que allò que créiem poder aconseguir s'allunya en l'horitzó, que els murs que protegixen els poderosos, amb les seues idees fortificades, les seues lleis manipulables, les seues mentides institucionalitzades i els seus gossos guardians, s'alcen cada vegada més alts, reforçats per cambres que ens escruten i amenaces que ens desactiven. I el que és pitjor, a vegades ens adonem, només a vegades i no tothom, que les fosques forces de l'ombra col·lectiva ens tenen quasi permanentment segrestats, unes forces que ens inciten a la peresa, a l'odi, a l'abandó, a la sospita, al consum compulsiu i a l'autodestrucció. Forces que ens superen, que alimenten els nostres tirans exteriors, de tant com llancem la tovallola a cada moment, unes forces que actuen com a voraços enemics, i no obstant això a penes intuïm que tals enemics podrien ser neutralitzats si ens atrevírem a mirar al món i a nosaltres mateixos d'una altra manera. Ho deien els antics alquimistes: tal com és dins és fora i viceversa, però continuem ignorant-ho.

Per això ens trobem estupefactes, en un estat ja posterior a la indignació, atrapats entre la brutal maquinària del poder nu i la trista ignorància de les bèsties que poblen la nostra psique. Per això ens sentim atrapats en el fang, enfonsant-nos cada vegada una mica més, amb els membres rígids de pura por, engarrotats per una mescla de ràbia, impotència i plor contingut. Els esdeveniments se succeïxen, el col·lapse avança, el poder estreny, el fang és una mica més espès, el descoratjament condix, la foscor s’escampa. Admetem-ho: això s'enfonsa i caldrà fer alguna cosa realment gran per a eixir d’esta situació. La qual cosa necessàriament suposarà que interioritzem que tot està connectat i que tot és possible, però per a això s'haurà de lluitar, no sols fora, sinó també dins de nosaltres mateixos, cada dia, cada moment.