El valencianisme republicà (1837-1977) | 4/14 - Una força emergent (1918-1923)

per Fundació Josep Irla

Valencianisme republicà

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El valencianisme republicà és producte del conjunt d'idees, llibres, publicacions, entitats, iniciatives, fets i personatges que des de mitjans del segle XIX reivindiquen els trets nacionals del poble valencià i la seua vinculació amb la resta de terres de llengua catalana, i van lligant progressivament el seu futur en llibertat a un projecte democràtic de renovació cultural, cívica i política d'arrels republicanes.

La història del valencianisme republicà és la crònica del lent despertar d'un poble silenciat, de la lluita per la recuperació lingüística, cultural i nacional del País Valencià. D'una lluita conduïda a través de l'acció cultural, cívica i política.

L'exposició itinerant «El valencianisme republicà (1837-1977)» —dirigida per Josep Vall i amb l’assessorament històric d'Antoni Furió i Pau Viciano— ret homenatge a totes les generacions de valencianistes que han protagonitzat aquesta lluita.

València, 9 d’octubre de 1917. Des de la seua inauguració, el 1891, el monument al rei Jaume I, ubicat al Parterre, acull cada any actes commemoratius del Nou d'Octubre, Diada del País Valencià

1918-1923 Una força emergent

La Revolució Soviètica i el desenllaç de la Primera Guerra Mundial posen els drets de les nacionalitats a l'agenda política internacional, i permeten l'accés a la independència d'una munió de pobles europeus.

La Lliga Regionalista catalana apadrina, el gener de 1918, la fundació d'Unió Valencianista Regional — liderada per uns joveníssims Ignasi Villalonga i Joaquim Reig— un seriós intent, avalat per la burgesia financera valenciana, de fer sentir una veu pròpia de país enfront de Madrid. Aquest és el primer partit valencianista que es presenta a unes eleccions, les legislatives de febrer de 1918, obtenint un meritori 10% a la província de València.

El novembre de 1918, Unió Valencianista Regional impulsa, conjuntament amb Joventut Valencianista, la Declaració Valencianista, unes bases polítiques que reflecteixen la maduresa assolida pel moviment en afirmar com a reivindicació fonamental el dret del poble valencià a constituir un Estat.

També el 1918 es publica Síntesi del criteri valencianista, l'obra cabdal d'Eduard Martínez Ferrando on fixa doctrinalment la visió del País Valencià com a part de la nacionalitat catalana. En aquesta línia es constitueix, el mateix any, la branca valenciana de Nostra Parla, la primera entitat cultural que actua coordinadament a tots els Països Catalans, en defensa de la llengua. Hi col·laboren els més destacats membres de la nova i brillant generació valencianista republicana: Francesc Almela i Vives, Adolf Pizcueta i la figura emergent del moment, el malaguanyat Vicent Tomàs i Martí, impulsor dels Aplecs Valencianistes de Betxí, El Crit de la Muntanya, portaveu del valencianisme agrari, i Pàtria Nova.

Amb la creació, el 1919, de l'Agrupació Nacionalista Escolar —d'àmbit universitari— i, el 1921, de Joventut Nacionalista Obrera, —una efímera primera organització marxista— s'evidencia la creixent presència del valencianisme a cada vegada més àmbits de la societat i la política.