«Som País Valencià», la històrica homilia del bisbe Cases al santuari del Lledó el 31 d'octubre del 1976

per Manel Carceller

Efemèrides

 «Som País Valencià», la històrica homilia del bisbe Cases al santuari del Lledó el 31 d'octubre del 1976
«Som País Valencià», la històrica homilia del bisbe Cases al santuari del Lledó el 31 d'octubre del 1976

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 31 d'octubre del 1976, com a culminació dels actes programats per l'Ajuntament de Castelló de la Plana, la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, la Societat Castellonenca de Cultura i la Caixa d'Estalvis de Castelló honorant la memòria del rei Jaume I, en el VII centenari de la seua mort, es va celebrar al santuari de la Mare de Déu del Lledó, de Castelló, un solemne pontifical en llengua catalana, presidit pel bisbe de la diòcesi de Sogorb-Castelló, Josep Maria Cases i Deordal (Santa Eulàlia de Riuprimer, 1919- Figueres, 2002). La celebració només va tenir un suport oficial limitat, amb notables absències de participació d'autoritats de l'estat encara tardofranquista. 

El prelat hi va pronunciar una magnífica homilia, amb el suport de documents i de cites de la Crònica o Llibre dels Feits de Jaume I, on destacava la històrica relació del País Valencià amb Catalunya. Les citacions del text de la Crònica del rei van ser en part modernitzades pel mateix bisbe. Al seu discurs, Cases fins i tot hi va al·ludir al fenomen del blaverisme, és a dir al qüestionament de la unitat de la llengua catalana per part de sectors valencians, fent referència als que senten «una rebel·lia contra els seus orígens que afecten palpablement la seua mateixa estructura com a poble». Aquest discurs podem considerar-lo com una singularitat en la transició valenciana. Va ser l´única ocasió en què un representant d'una diòcesi catòlica va defensar el terme «País Valencià» i la catalanitat de la llengua i cultura pròpies. 

Ara us presentem aquesta homilia excepcional i molt desconeguda del bisbe de Sogorb-Castelló, Josep Maria Cases. El text no és totalment complet, i per assenyalar alguns fragments perduts hi hem intercalat uns claudàtors o parèntesis en angle.

Josep Maria Cases i Deordal

Només cal obrir la primera pàgina de la Crònica de Jaume I per a trobar-nos amb aquesta afirmació de principi: «Retrau l'apòstol sant Jaume que fe sense obres morta és: aquesta paraula volgué Nostre Senyor complir en els nostres fets... I Nostre Senyor Jesucrist, que sap totes les coses, sabia que la nostra vida s'allongaria tant que faríem ajustament de bones obres amb la fe que nos havíem... E la mercè del Senyor de glòria ha feit... perquè es compleix la paraula de sant Jaume: que a la darreria dels nostres anys he volgut complir que l'obra s'acordàs amb la fe».

Efectivament, Jaume I, home passional al llarg de la seua vida, buscava l'amistat de Déu. Així, abans de la conquesta de Múrcia, demanà confessió al bisbe de Barcelona prometent de deixar de fer vida marital amb na Berenguera: «E nos li diguérem que amb aquella fe entraríem en la batalla, que eixiríem de pecat mortal d'una manera o d'una altra, que serviríem tant Déu en aquell dia e en aquella conquesta que ens perdonaria» (capítol 426). Totes les conquestes de Jaume I són inspirades per la fe, amb la clara intenció de guanyar noves terres per a la fe catòlica. [...] Dins l'estil guerrer del nostre rei Conqueridor, la pau hi juga un paper important. En ell podien complir-se les paraules evangèliques que auguren la felicitat als qui treballen per la pau. [...]

Jaume I pot ser tingut com a pare de la nostra regió, del nostre País Valencià, que constituí en regne amb personalitat pròpia enfront de les aspiracions de la noblesa aragonesa. I li donà uns furs propis sobre el model del dret canònic i els Usatges de Barcelona i de Catalunya. Des d'aquell moment, València formà una unitat dins de la confederació catalanoaragonesa, presidida per un sol monarca. La nostra connexió especial amb Catalunya és constant des dels mateixos orígens, tant en l'àmbit cultural, de la llengua, com en l'espiritual i polític. Així ho predicava el gran bisbe castellonenc Josep Climent, el dia de la presa de possessió del bisbat de Barcelona quan deia: «Catalans van ser els reis que governaren la nostra confederació fins que, pel Compromís de Casp, van entrar a governar la Corona d'Aragó els reis de la dinastia Trastàmara». [...]

Els dominicans, juntament amb els franciscans, van vessar la seua influència espiritual, evangelitzant les nostres terres, que van marcar amb el seu esperit d'estricta romanitat, ortodòxia i mesura. Sant Raimon de Penyafort i sant Pere Nolasc són dos sants que constitueixen el fonament de la fe del nostre poble, marcat pel seny català i per l'esperit evangèlic. [...] Entre els nostres millors sants, sant Vicent Ferrer va encendre la nostra terra amb el foc de la seua paraula, plena de gràcia i d'esperit.

El polític cristià del nostre temps farà bé de tenir present que Déu, que la fe ha d'il·luminar la seua actuació. I el fidel cristià que no oblide que la seua orientació política no pot prescindir de l'Evangeli. En una ocasió recent, l'episcopat francés ha fet saber la seua opinió col·legiada sobre aquest punt: «En unes certes circumstàncies hi pot haver una coincidència d'esforços i d'accions, amb vista d'obtenir una millor justícia, amb partits i organitzacions la ideologia dels quals nega unes certes realitats fonamentals de la nostra fe. Però el reconeixement d'un Déu personal, creador i salvador, que indica el sentit de l'home i del seu destí, no pot acomodar-se a l'adhesió a ideologies que contradiuen la fe en punts essencials».

Una gran força desperta en el cos social del nostre poble. L'Església s'alegra de tota vida. «Un home ple de vida és la glòria de Déu», va dir sant Ireneu. I quan l'home vol aportar a la nova vida la llum de la fe, la història demostra que és capaç de realitzar grans empreses.

«Poble valencià, posa't a caminar», cridava encara recentment un eslògan entre jóvens valencians. Cal posar-se a caminar humilment al costat de tots aquells que volen un País Valencià millor. Cal que els creients siguen presents en tot moviment noble, just i bo. Com a creients, repetim la voluntat de Jaume I d'animar que molts més es decidisquen a treballar per un País Valencià que estiga al servei de Déu. És meravellós retrobar-nos amb la generació actual, la que viu dels fruits de la Conquesta dels nostres pares, reunits en la mateixa fe que va donar força al seu braç i intel·ligència a la seua política.

En som continuadors de la seua fe: Som País Valencià. Amb estricta fidelitat als orígens, al projecte inicial de la Conquesta. Tenim un deure sagrat per a complir, mantenir encesa la flama de la fe del nostre rei, obrir la nostra terra –que perilla d'anegar-se en materialismes– cap als valors pels quals van lluitar els guerrers, els sants d'aquella edat mitjana. Pot ser que el cos infantil que van engendrar al segle XIII s'haja tornat adolescent i sent en ell una rebel·lia contra els seus orígens que afecten palpablement la seua mateixa estructura com a poble. L'Església, al nostre país, ha de mantenir la serenitat i fidelitat més estricta a aquella fe, amb obres que va esperar Jaume I i que va anar realitzant humilment al llarg de la seua vida.