La fascinació pels volcans (4)
Una llum creativa
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací
Sovint, els viatgers britànics que arribaren a Nàpols a partir del 1764 van citar William Hamilton en els seus escrits sobre la ciutat, especialment si esmentaven el Vesuvi, el límit sud, per a la majoria, del Grand Tour. El diplomàtic es va convertir en un col·leccionista d’art i un expert vulcanòleg, i va fer de l’ambaixada un centre cultural per als compatriotes aristòcrates, artistes i erudits. A més de com a coneixedor de l’antiguitat clàssica, tingué molt de renom pels seus estudis científics sobre el volcà, que remetia periòdicament a la Royal Society de Londres i que es van publicar el 1776, en edició bilingüe anglès-francès, amb el títol de Campi Phlegraei: Observations on the Volcanos of the Two Sicilies.
La poeta Lady Anna Miller (1741-1781), en una carta adreçada a un amic des d’aquestes terres al voltant del 1770, diu: «No espereu de mi una descripció detallada del Vesuvi, Hamilton (ara Sir William) ha parlat amb gran sapiència d’aquesta muntanya i dels volcans en general. El seu tractat apareixerà prompte en anglès. Tot el que us puc dir és que, encara que no hi ha hagut cap erupció des que som aquí, la muntanya continua cremant i, en les nits fosques, la veiem flamejar des de la finestra. Rugeix de la mateixa manera que un tro llunyà i llança amb freqüència flames a una altura increïble junt amb grosses pedres enceses, que s’albiren amb claredat des d’aquesta distància» (Letters from Italy, 1776).
Els tres volums de Hamilton recullen informes de la investigació duta a terme, un mapa i cinquanta-quatre gravats acolorits al tremp, «a partir de la realitat, sota la direcció de l’autor i de l’editor Pietro Fabris», amb les respectives notes explicatives. L’obra va suposar un pas decisiu en la vulcanologia, ja que mostra el treball d’un científic que va adoptar la metodologia experimental, va efectuar observacions sistemàtiques durant llargs períodes i, a més, va començar a aplicar la tècnica de l’estratigrafia geològica.
Hamilton, que es va veure immers de ple en la disputa de l’època entre neptunistes i plutonistes, va oposar-se als primers, els quals consideraven els volcans un fenomen accidental, i va defensar que el foc no provenia de la combustió superficial produïda per alguna font de calor, sinó de l’interior de la terra, i que la seua activitat contribuïa a expandir el planeta. «El volcà és una llum creativa, més que destructiva», afirma, i el compara amb «una immensa arada de la qual se serveix la natura per remoure les vísceres de la terra».
Tot i aquesta concepció científica, Hamilton no rebutjà l’imaginari vinculat a les explosions del Vesuvi i va incorporar en les il·lustracions la poètica del sublim. Una visió molt conreada —com hem vist en els articles anteriors— pels pintors que, en els mateixos anys, recrearen els impressionants esclats, presenciats o imaginats, del colós. A tall d’exemple, només cal fer una ullada a un parell de planxes, Vista nocturna d’una colada i Vista de la gran erupció del Vesuvi el 20 d’octubre del 1767, per adonar-se de les semblances tan grans existents amb les pintures de Hackert, Volaire i Wright de Derby.
Des de diversos llocs, a bord d’un vaixell o bé dalt d’un turó, els espectadors curiosos proven d’admirar la grandiositat de les forces de la natura desbocades acostant-se fins allà on siga possible sense caure en un risc excessiu. «Aquest matí, he anat lluny a contemplar un espectacle terrorífic: la nova lava que escopida pel cràter de la muntanya s’ha precipitat avall i ha arribat quasi fins a la mar i ha travessat la carretera de Portici a Torre dell’Annunziata. […] La llengua té una amplària de gairebé mitja milla, una altura semblant a la d’una casa comuna i una llargària de quatre o cinc milles des de la boca fins a la vora de l’aigua. Amb aquestes dades podeu calcular l’àrea devastada, pràcticament tota terra fèrtil i vinyes. […] Presenta l’aspecte del sòl infernal descrit per Milton, a qui la vista del Vesuvi li havia aportat moltes de les seues idees sobre l’infern.» Amb aquestes paraules descriu Christopher Hervey el que va veure el dimecres 11 de març del 1761 a prop de Nàpols. Les ànsies de coneixement i, naturalment, el gust per l’horror i per l’experimentació de certa sensació de perill, van atraure Hervey, igual que una quantitat considerable dels viatgers del Grand Tour, irremeiablement, cap a indrets on aquests fenòmens assolien la màxima intensitat.
[Aquest article, publicat a Diari La Veu el 29 de maig del 2015, forma part del recull A l'ombra del temps, Pruna Llibres, 2017]