Mónica Oltra a Madrid?

per Salvador Vendrell

Columnistes

Mónica Oltra a Madrid?
Mónica Oltra a Madrid?

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Sembla que a Compromís hi ha debat sobre quina deu ser la millor estratègia a seguir en les properes eleccions al congrés de l’altiplà. Es tracta de dues opcions: arrimar-se a l’ombra de l’oferta —de l’OPA— de Yolanda  Díaz, com sembla que li agradaria a Mónica Oltra, o acostar-se al projecte confederal d'Iñigo Errejón com preferiria Joan Baldoví.

La convocatòria d’Iniciativa PV d’un acte amb Yolanda Díaz, Ada Colau i Mónica Oltra no era una simple reunió de «lideratges femenins potents» com s’ha volgut vendre: «Simplement anem a seure i escoltar-nos, parlar d’idees, aquesta és la qüestió. El que vinga després no ho sé, però l’ànim és aquest: escoltar», va dir Mònica Oltra, intentant treure ferro a la reunió. En el context en què Yolanda Díaz vol construir no sé quina plataforma que relegue els partits polítics a un paper secundari, no és creïble que tres personatges tan importants de la política espanyola es reunisquen només a raonar.  De la mateixa manera que tampoc és casual que Més Compromís, la Chunta Aragonesista i Más País celebraren una reunió per firmar la Declaració de Saragossa per continuar amb el treball en comú... Joan Baldoví no es va amagar: «aquesta reunió s’ha de convertir en un “tren de llarg recorregut”»: «No volem que siga només una declaració d’intencions i poc més, sinó que volem arribar lluny de la mà de companyes que tinguen clars els valors de l’esquerra, descentralitzadors, ecologistes, feministes i de diversitat».

Compromís hauria d’entendre que tant la «Plataforma d’unitat» que planteja Díaz com l’estratègia confederal d’Errejón són necessitats de l’esquerra espanyola que responen a les diferències dels seus protagonistes. Plans que són conseqüència de la «desfeta» de Podemos, després d’haver estat a punt de tocar amb la punta dels dits el cel. Si volen aconseguir la unitat desitjada, Díaz i Errejón haurien de parlar llargament, però això hauria de ser un problema exclusivament d’ells, dels de l’esquerra espanyola.

Em fa gràcia que Díaz parle d’una plataforma que respecte la identitat, sense «señoros» i sense personalismes. Que a Ada Colau «se li acabe el temps d’alcaldessa» o que «Oltra vulga jugar a una altra cosa» no deuen ser personalismes, deu ser la unitat de l’esquerra sense partits. Si Mónica Oltra vol anar al Congrés de l’Altiplà —que potser seria una bona jugada perquè Joan Baldoví es presentara a les eleccions autonòmiques—, hauria de formar part d’una estratègia pròpia de la coalició i no una burra que li venguen des de Madrid.

Estic convençut que Compromís ha aprés una lliçó elemental de la política: que hi ha matrimonis que no s’haurien de desfer com el de Mónica Oltra i Joan Baldoví. Que han aprés de la factura que ha pagat Unidas Podemos amb el trencament de Pablo Iglesia i Iñigo Errejón. Encara estan patint les conseqüències i en el pecat tenen la penitència. Una penitència, però, que no hauria d’arribar també a l’esquerra valenciana.

Dic que no estaria malament que Mónica Oltra anara a Madrid, perquè modestament crec que no és ja la millor candidata de la coalició per a les properes eleccions autonòmiques. Unes eleccions que Ximo Puig convocarà qualsevol dia i pillarà els de Compromís discutint si Errejon o Yolanda Díaz. Puig és llest i sap que ha assolit un lideratge solvent i que les enquestes l’afavoreixen. En això haurien d’estar pensant ara els de Compromís, en construir una candidatura potent per a les autonòmiques que salve els mobles, que, com a mínim, aguante el resultat de les eleccions autonòmiques anteriors. Potser la jugada siga enviar Mónica Oltra a Madrid. Enviar-la, però, des de casa, no com a peça de cap Plataforma espanyola.