Tal dia com hui del 1936 València es va convertir en capital de la II República Espanyola

per NLV

Efemèrides

El President de la República, Manuel Azaña, durant el discurs que pronuncià a l'Ajuntament de València | Luis Vidal | Archivo Gráfico ABC
El President de la República, Manuel Azaña, durant el discurs que pronuncià a l'Ajuntament de València | Luis Vidal | Archivo Gráfico ABC

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 7 de novembre del 1936, València va despertar convertida en capital de la II República  Espanyola i es va celebrar el primer consell de ministres al Palau de Benicarló o dels Borja, seu actual de les Corts Valencianes. L’estada del govern legítim es va prolongar fins a les acaballes d’octubre del 1937, quan va decidir traslladar-se a Barcelona. El pas per València de la capitalitat de la República va marcar decisivament la vida de la ciutat al llarg de tot aquell any.

Durant aquest període, València va acomplir un paper institucional desconegut fins llavors. El govern republicà es va ubicar a l’edifici de l’Ajuntament, on es van celebrar sessions plenàries, i les Corts espanyoles, a la Llotja. Tot això va conferir al Cap i casal un protagonisme notable i que fora focus permanent d’atenció estatal i internacional.

  De seguida, van començar a arribar a la ciutat figures tan significatives com diverses: representants del govern, funcionaris, diplomàtics, assessors, membres de partits polítics i sindicats, periodistes, intel·lectuals, brigadistes internacionals, soldats i milicians de permís, ferits i refugiats, espies... No només s’hi van traslladar persones i entitats; nombroses obres d'art del Tresor Artístic espanyol (incloent-hi els quadres de major valor del Museu del Prado) van seguir el mateix camí, fins a les Torres de Serrans i l’església del Patriarca, on les van resguardar durant la resta de la Guerra Civil. 

Durant aquell any l'aspecte de València va canviar. La nova capital bullia, els seus carrers es van omplir d’ateneus, universitats populars, projectes d’innovació pedagògica, revistes, congressos i arts plàstiques en eclosió. Tot semblava encara per fer. Intel·lectuals i corresponsals estrangers freqüentaven la Casa de la Cultura o l’Ideal Room del carrer de la Pau. Diversos edificis –com ara el de la Universitat, al carrer de la Nau, o alguns palaus del llavors carrer Metal·lúrgia– van allotjar els ministeris estatals. Paral·lelament, el fracàs del colp d’Estat del 1936 va desfermar la revolució social: quan València es va convertir en capital de la República, una gran part de les indústries, dels serveis municipals i dels subministraments bàsics de la ciutat ja havia estat socialitzada.  

El President de la República, Manuel Azaña, 
a la seua arribada a l'Edifici Històric de la Universitat,
on va pronunciar un discurs amb motiu del primer aniversari
de la Guerra Civil. La Vanguardia, 18/7/1937

En aquells mesos, la dinàmica política de l’urbs es va accelerar enormement, en un clima d’intensa mobilització en la lluita contra el feixisme. Manifestacions, concentracions, mítings, assemblees, conferències i actes d’homenatge de les diverses organitzacions (republicanes, socialistes, comunistes, anarquistes) van fer dels carrers de València –molts dels quals rebatejats d’acord amb el nou imaginari simbòlic revolucionari i antifeixista–, plens de cartells i pancartes, així com dels seus teatres, cinemes i locals públics, autèntics espais de la política. La Gran Via Marqués del Túria esdevingué la Gran Via Buenaventura Durruti; el carrer Corona, carrer Pasionaria, i el carrer Cavallers, carrer Metal·lúrgia, entre molts altres. 

Prompte la guerra mateixa va arribar amb tota la seua cruesa fins als carrers i barris de la mateixa València, amb els bombardejos de la marina i l’aviació franquistes i dels seus aliats feixistes, que des del gener del 1937 es van acarnissar amb els Poblats Marítims però també amb el mateix centre de la ciutat, i van forçar la construcció i el condicionament d’un bon nombre de refugis antiaeris de diferent tipus. Alhora, l’arribada creixent de milers de refugiats –de Madrid o de Màlaga i altres zones de l’Estat conquerides pels revoltats– va ser un dels fenòmens més característics de la vida quotidiana a la València en guerra i va fer més apressant la necessitat d’atendre les noves necessitats alimentàries i sanitàries. Alternativament, l’oferta d’oci, pròpia d’una ciutat de rereguarda que volia oblidar la guerra en la mesura del possible, va ser ampla i diversa, sobretot pel que fa al consum de cinema o teatre, especialment d’entreteniment, els cafès o l’oci nocturn, cada vegada més minvat pels bombardejos i les campanyes de moralització.

 A més a més, la guerra va comportar també l’arribada de dones al govern espanyol per primera vegada en la història, arran del nomenament de Frederica Montseny com a ministra de Sanitat del govern de Largo Caballero, constituït a l’inici de novembre del 1936. Així mateix, va potenciar el desenvolupament d’organitzacions específicament femenines, en particular, durant el temps en què el govern republicà va residir a València. Destacaren en aquest sentit la llibertària Dones Lliures (Mujeres Libres) i la comunista Agrupació de Dones Antifeixistes (que també integrava, però, dones republicanes i socialistes). 

Malgrat la importància de la ciutat i la profunditat dels canvis experimentats durant la guerra, pràcticament cap senyal, marca o monument en un espai públic, cap programa pedagògic ni política pública de memòria recorda o ensenya aquesta part tan destacada de la història contemporània valenciana. És indubtable la importància que la ciutat va  tindre per a la Segona República Espanyola, l’únic moment de la seua història en què València ha estat capital de l’Estat, un Estat democràtic, i ha donat prova –en temps ben adversos- d’efervescència social i cultural així com de solidaritat.

 

Fonts: Fonts: «Tot està per fer. València, capital de la República (1936-1937)», Universitat de València, 2017  /  Rosella Alonso, «De quan València era l’epicentre de la cultura com a arma antifeixista», La Directa, 2021