Mazón, el País Valencià i la Caixa B del PP

per Francesc Viadel

Columnistes

El president del PP valencià,  Carlos Mazón  | Rober Solsona | EP
El president del PP valencià, Carlos Mazón | Rober Solsona | EP

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El nou líder del PP, Carlos Mazón, un senyor que no sap donar en valencià ni el bon dia, s'ha posat al capdavant d'una nova ofensiva contra una suposada catalanització dels valencians que té tot l'aire d'aquella pel·lícula de Philip Kaufman protagonitzada per Donald Sutherland en què la humanitat es veia dissimuladament substituïda per una espècie d'alienígenes d'origen vegetal. De fet, en el PP hi ha qui està convençut que el president Ximo Puig en realitat és un cogombre conreat en un hivernacle del Maresme i Mónica Oltra una carabassa nodrida amb aigua de l'Ebre en un hortet d'Amposta, a cura d'una cooperativa organitzada per independentistes.

El cas és que Mazón ja fa temps que vol salvar-nos d'impureses identitàries, retornar-nos a una valencianitat estrictament estatutària i constitucional, això és, la mateixa que ell practica en un castellà perfecte.

De primeres, va protagonitzar una cimereta amb les entitats representants del secessionisme lingüístic entossudides encara a defensar que el valencià és una varietat dialectal del mossàrab o, segons el cas, de l'iber. Unes entitats que tenen tant a veure amb el procés de recuperació de la llengua del país com els afeccionats a la petanca de Múrcia amb les decisions de l'OMS pel que fa a la pandèmia.

Després, a la plaça de bous de València, en ple aquelarre per ressuscitar el cadàver polític de Rita Barberà, va prometre restablir la Llei de Senyes d'Identitat aprovada pel seu partit abans de la desfeta de 2015. Una llei, per cert, en què s'obria la porta a perseguir administrativament a aquells heretges que ofengueren d'una manera o una altra els sacrosants símbols d'identitat parits des de l'entorn mental del regionalisme dretà.

Ara, el grup popular en el Senat ha amenaçat d'anar als tribunals si la Mesa admet la tramitació d'iniciatives en què a la «Comunidad Valenciana» -un terme imbècil segons el mateix inventor, l'ínclit Emilio Attard- se la denomine com a País Valencià; o en què figure la denominació de Països Catalans.

No cal ser Albert Einstein per a saber que a Mazón tot açò del valencià i el «valencio» li la porta pendulona per dir-ho suau. Això no vol dir, però, que puga estar-se de remoure el vesper de les essències màtries cada vegada que el fem de la corrupció del seu partit l'ofega. És el que han fet sempre.

Tot plegat, l'ofensiva del Senat per a salvar-nos als valencians dels cogombres extraterrestres arriba just quan una sentència explica clarament que el seu partit es va finançar en diners de procedència irregular que arribaven en metàl·lic i en forma de donatius i que eren guardats per Bárcenas en una caixa forta. Amb aquests diners, dictaminen els jutges, es va pagar la reforma de la seu del PP en Madrid. Res de nou.

La croada de Mazón coincideix, també, amb l'imminent nomenament per al Tribunal Constitucional del jutge Enrique Arnaldo proposat pel PP. Un jutge esguitat pels casos Lezo i Palma Arena que, això no obstant, tindrà el suport del PSOE i d'UP. Ell, una perla. L'esquerreta espanyola, una altra.

Per si encara no fora poc, Mazón acaba d'eixir de l'armari per a anunciar que cal superar els prejudicis ideològics, és a dir, per a anunciar a bombo i plateret que no li tremolarà el pols si ha de pactar amb Vox per arribar a la Generalitat. Quina sorpresa! El que hauria estat una notícia és sentir-lo condemnant el feixisme, abominant de la dictadura franquista.

El PP mai no defrauda. Quan els esguita la merda de la corrupció treuen la bandera d'Espanya i amb ella, a colps, empaiten traïdors a la pàtria, cogombres catalans invisibles al comú dels mortals infiltrats en els nostres pobles, en les nostres institucions, dins dels nostres cossos mossaràbics.

L'objectiu, ja ho sabem, no és cap altre que marejar la perdiu. Compte, però. Perquè si aquest personatge inquietant arriba mai a la Generalitat de la mà -o no- de la quadrilla d'Abascal, els cogombres imaginaris es convertiran en material inflamable al servei del nacionalisme espanyol més abjecte. Que tothom tinga clar que aquest personal aplicarà sense commiseració la seua manera d'entendre la valencianitat que, per cert, té més a veure amb la caixa B de Bárcenas que amb les teories tronades sobre el valencià d'Adlert i Noguerol, de qui Mazón no deu saber ni un borrall.