El valencianisme republicà (1837-1977) | 6/14 - Les Normes de Castelló (1932)

per Fundació Josep Irla

Valencianisme republicà

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El valencianisme republicà és producte del conjunt d'idees, llibres, publicacions, entitats, iniciatives, fets i personatges que des de mitjans del segle XIX reivindiquen els trets nacionals del poble valencià i la seua vinculació amb la resta de terres de llengua catalana, i van lligant progressivament el seu futur en llibertat a un projecte democràtic de renovació cultural, cívica i política d'arrels republicanes.

La història del valencianisme republicà és la crònica del lent despertar d'un poble silenciat, de la lluita per la recuperació lingüística, cultural i nacional del País Valencià. D'una lluita conduïda a través de l'acció cultural, cívica i política.

L'exposició itinerant «El valencianisme republicà (1837-1977)» —dirigida per Josep Vall i amb l’assessorament històric d'Antoni Furió i Pau Viciano— ret homenatge a totes les generacions de valencianistes que han protagonitzat aquesta lluita.

València, 25 de novembre de 1935
Pompeu Fabra rebut a la seu d’Acció Valenciana, —i redacció del setmanari Acció— acompanyat per militants i dirigents d’aquest partit com Miquel Adlert, Xavier Casp, Nicolau Primitiu Gómez Serrano i Ricard Sanmartín, aquests dos darrers signants de les Normes de Castelló, com també les signaren i apareixen a la fotografia Adolf Pizcueta i Carles Salvador.

1932 Les Normes de Castelló

Des de la recuperació de l’ús de la llengua, tant en la literatura popular com en la culta, la manca d’una normativa consensuada, perpetua una situació d’anarquia ortogràfica, que fa inviable fer créixer el prestigi social del valencià, enfront d’un castellà hegemònic com a llengua de cultura, plenament normativitzat i amb tot el poder polític de l’administració espanyola al darrere.

Tot i l’evidència que la llengua dels valencians és compartida amb catalans i balears, les propostes de normatives ortogràfiques i gramaticals no són assumides plenament. Hi conviuen dues postures: uns pocs particularistes, com el pare Lluís Fullana, que arriben a defensar en alguns moments una llengua valenciana que es desvincule del Principat i les Illes; i la immensa majoria reintegracionista que vol una normativa compartida per tots els Països Catalans.

Al llarg dels anys 1920 la jove generació de valencianistes, dinàmica i ambiciosa, aplana el terreny, adoptant la doctrina gramatical fabriana, des de diferents iniciatives: Societat Castellonenca de Cultura, Taula de Lletres Valencianes...

El procés culmina amb la signatura, el 1932, de les anomenades Normes de Castelló, per les quals la intel·lectualitat valenciana —escriptors, científics, periodistes...— assumeix les Normes ortogràfiques de 1917 de l’Institut d’Estudis Catalans, impulsades per l’autoritat indiscutida de Pompeu Fabra, tot adaptant-les a les particularitats del País Valencià.

Les Normes de Castelló, redactades per Lluís Revest i Carles Salvador, són rebudes amb una acceptació social admirable, fruit del consens que teixeixen amb gran diplomàcia Gaetà Huguet i Segarra —que aconsegueix la signatura del pare Lluís FullanaAdolf Pizcueta i Manuel Sanchis Guarner.

Les Normes de Castelló signifiquen la reintegració sòlida i definitiva del País Valencià a l’àmbit compartit de la llengua catalana.